CARTES A NINGÚ

Sovint, per tant, és a Ningú a qui se'm fa necessari escriure. I qui pot ser, aquest Ningú? La cara més personal, la més amable, del no-res? Ningú potser cap altre, i llavors és a mi mateix a qui únicament escric? Segurament que el perfil d'aquest Ningú no és altra que l'ombra de la vanitat: si de veritat tinc necessitat d'escriure a ningú, què collons fots escrivint això aquí, no diguis res i aquest no dir res serà una carta, genuïna, feta a Ningú. Però bé, vull seguir el perfil d'aquesta ombra, apropar-me al seu límit, tot just allí on la vanitat es dilueix en certa mesura i així rebre els beneficis, càlids, d'alguna claror.

M'escriuré, sempre, a mi mateix; ho faré a l'ombra de l'anonimat vanitós; a vegades em dirigiré al no-res una miqueta personificat (que mentre un viu no pot ser d'altra manera). Ah! Clar! Un altre aspecte de Ningú ¿no són els diàlegs (o la seva pretensió) amb les obres sempre vives d'aquells que fa poc o molt ja estan morts, ja són Ningú? També els escriuré, a aquests morts, em sembla.