Carta Sincera

Ninguna paraula en prosa, pot expressar-te el que senc avui...i ahir, i demà.

Ningún dia és més que un altre per despullar el meu cor, i nu, davant de tots, explicar-te el que ets, i el que sóc...i el que m’has fet ser:

“Et vaig intentar descriure, que es per a mi el teu amor...

Carícies a trenc d’alba, sentiments d’amargor,
Bressol d’esperances nues, espèrit d’una il·lusió,
Riu de bessos, i d’abraços...esclafit ple de passió.

Carìcies a trenc d’alba, amb la rosada i l’aurora,
Plens d’apocats somriures, de tendra mel, somiadora
Que conflueixen directes, cap al primer tímit pols
Dels nostres llavis ansiossos, d’aquell encontre tan dolç.

Sentiments d’amargor càustica, i llunes plenes...molt buides,
De sobte, llàgrimes mudes; d’oblit i record tenyides...
Entre remors d’enyorança, que acaronen la quimera
De poder gaudir de nou, d’una eterna primavera.

Bressol d’esperances nues, fonaments de la utopía,
De que estar junts novament, siga cosa d’un sol dia...
On naix l’efímer anhel, s’al·limenta la fortuna
De tornar enrere amb tu, per regalar-te la lluna.

Esperit d’una il·lusió, quan no hi ha més gran delícia,
Que el suau regust de l’estima, que desprén cada carícia,
Sense trencar cap rellotge... aprendré a matar el temps;
Per a poder dedicar-te, del meu cor, cada batec.

Riu de bessos, i d’abraços, que aflueixen dins d’un mar,
On l’aigua es la teua pell, i el vent són les meues mans...
On el far dels teus ulls verds, em fa perdre l’horitzó,
...distret per una sirena, que entona una vella cançó.

L’esclafit plé de passió, culminarà el nostre amor,
I un èxtasi d’ungles i dents; vestit de seda i suor,
En forma d’un nou desig, ens consentirà el gran luxe,
de a “Els amants” d’Estellés, mirar per damunt del muscle.

Indescriptíblement fràgil...la teua estima desprén
Una energía divina...de la que el meu món depén.
I es que el nostre amor no es compra, ni es ven.
Aquest amor no es regala...Ni es rep.
El nostre amor...es viu.

Es sent....
[Es fa.....”