Carta d'un barceloní a una albaidina

Aquella tarda Aida d'Albaida havia arribat de fer un correfoc, estava molt cansada i el primer que va fer en arribar a casa va ser entrar a la seva habitació i jeure al llit. Va tancar els ulls i va sospirar lentament, en obrir-los va veure una carta damunt la seva taula. Abans que es pogués aixecar per veure què era exactament la seva mare cridà: "Aida, t'ha arribat una carta, te l'he deixada damunt la taula txe!". Encuriosida va aixecar-se encara més ràpidament i la va agafar, va mirar el remitent i va veure que era d'un amic seu que viu a Barcelona. Sense pensar-s'ho dos cops obrí el sobre i començà a llegir:

"Un vespre de tardor va voler que les nostres vides es topessin, casualitats de la vida van voler que féssim la mateixa carrera i que jo acudís a tu per preguntar-te uns dubtes. Un vespre de tardor et vaig trobar, qui havia de dir que d'aquella trista conversa sortís una gran relació? Des de llavors les nostres converses cada cop varen ser més habituals i cada dia que passava em sentia més a gust parlant amb tu, els mesos van passar i dies tan importants com la nit de cap d'any no podrien haver estat igual d'especials sense escoltar la teva veu felicitant-me el nou any que venia. Un nou any en el qual augmentaria tot el que sento per tu: les nostres conyes, les nostres converses íntimes i de tafaneries... Tu m'escoltaves, tu m'aguantaves, tu m'entenies, tu em feies riure, tu m'explicaves les teves coses, has estat tu qui m'ha fet tornar a tenir moltes noves motivacions a la vida i m'has descobert molt sentiments que ningú no ha fet mai. Com és possible sentir-te tan comprès i estimat per algú que gairebé ni coneixies d'escassos mesos? Mai no podré donar-te el que tu em dónes a mi, moltes vegades dic que t'estimo i cap d'elles no les puc demostrar.

El temps va anar passant, i les ganes de conèixer-nos i la teva curiositat turística va fer que vinguessis a Barcelona i quedéssim, encara no t'he pogut dir com d'importants van ser aquells dies per a mi, poder ensenyar-te la meva ciutat, compartir moments amb tu, ensenyar-te el meu barri i casa meva, que em presentessis les teves amigues i que quedéssim amb més amics comuns. Van ser uns dies perfectes i no els canviava per res del món, ho saps oi? Tanmateix l'amistat ens va fer una mala passada, però tot ho hem oblidat i només recordem els bons moments d'aquells dies i sobretot amb un gran somriure als llavis. Com és possible connectar tan bé i tan ràpidament amb una persona? Perquè cada cop que t'explico les meves coses em sento més a gust parlant amb tu? Aquests mesos m'han passat moltes coses meravelloses, però la teva amistat ha estat una d'aquestes coses. Podria escriure't milers de paràgrafs per explicar el motiu d'aquesta carta, però només una paraula definiria exactament allò que vull que entenguis de tot això: t'estimo. Gràcies per la teva amistat, gràcies per donar-me-la, prometo desar-la com un dels tresors més importants que tinc en el meu bagul dels sentiments.

Gràcies per escoltar-me quan ho necessito i quan la resta no ho vol fer; gràcies per aguantar les meves llàgrimes; gràcies per demostrar-me estima quan la necessito; gràcies per ajudar-me a seguir endavant tot i sabent que en molts aspectes de la vida sóc un fracassat; gràcies pels moments que hem viscut junts; i sobretot, gràcies pel munt de moments que podré viure al teu costat. Fins aviat..."