Carta als desheretats i als que lluiten per ells

Aquest article o més bé carta, va dirigida a un bon nombre de persones de tot el món. En concret als oblidats, als que no conten, als que viuen dins de les més absurdes tragèdies i ignomínies, als que habitualment són convertit en nombres sense cara ni ulls, sense família, sense il·lusions, exclusivament nombres d'una absurda estadística de mort i misèria que omplen algunes retxes, no massa, dels mitjans informatius dels països on la seva vida i la seva mort té aquesta consideració.
Aquesta carta, malgrat no la llegeixin, ja que molts d'ells parlen llengües distintes, vull que al manco el desijt que em mou a escriure-la quedi constància que un altre ésser humà d'un lloc que possiblement mai coneixeran, ni saben de la seva existència, en aquests moments, i no per al tòpic nadalenc, intenta tenir un gest cap a ells i elles, sense la gomina ensucrada de la solidaritat imposada, perquè ara mateix toca. I que des d'un món còmode i moltes vegades més que absurd, se sent a prop d'ells, malgrat no els conegui i no sàpiga en absolut si aquest gest tindrà més valor que treure a defora uns sentiments d'impotència que molts cops el sacsegen i que amb les seves capacitats intenta al manco modificar el món del seu entorn, perquè allí no hi hagi més inharmonia, penúria, i misèria que els hi ha tocat de viure a ells, als exclosos, als que es mata de fam, de misèria, mitjançant guerres ben planificades i provocades pels governs de societats opulentes on no hi tenen cabuda. Simplement són moneda de canvi per uns interessos foscos, obscurs i barroers. De marginats que un sistema coercitiu i degenerat, que imposa preus enlloc de valors i en els que una gran massa, per desídia s'hi acomoda.
També vull dirigir aquesta carta a tots els éssers humans, que dins d'una coherència que no resulta gaire fàcil de practicar, han pres consciència d'aquests fets, de què no es pot passar la vida mirant-nos el llombrígol i que s'han posat al servei d'aquests exclosos des del lloc on poden o han triat per treballar. Sé que existeixen a molts ambients. Em refereix als que anteposen l'ètica, els valors, els principis a unes prebendes, cotes de poder, estatuts. Que saben de cor que tots anem dins del mateix vaixell i que l'opressió, persecució a qualsevol ésser humà ens afecta directament a tots els altres.
Aquestes persones, que desenvolupen una tasca silenciosa que dia rere dia van dedicant la seva vida als desheretats i també des de l'àmbit polític al poble, per fer un món més harmònic.
Sé que qui llegeixi aquest escrit sabrà de ben cert si li va dirigit o no, ja que els que han optat pel poder, la prepotència, l'opulència i que per tal d'aconseguir el que desitgen, quan arribin aquí, si és que s'han atrevit i han tingut el valor d'arribar-hi, sentiran, com de segur senten un sotrac a la seva consciència. I no és per aquest motiu que escric això.
Escric per les persones, tant les oblidades com les que lluitem, perquè aquestes persones que se'ls hi ha negat i se'ls hi està negant (malgrat tots les maratons solidaries del món) el pa i la sal, les més mínimes necessitats inherents a la dignitat de qualsevol ser humà, trepitjada per interessos barroers, no sentin la soledat del corredor de fondo i sàpiguen que som més del que es pensen.
No escric, perquè estiguin a prop les festes de nadal, però veure el bullici i les garlandes, llums i mostradors m'ha portat a pensar altra vegada amb els que no tenen ni les necessitats bàsiques cobertes. Malgrat això, també per aquestes persones valentes que prenen un compromís seriós de vida per intentar escampar l'harmonia i la justícia amb les seves accions.
Hi ha moltes persones de gran cor a tots els llocs, a tots els països que mai sortiran per la tele i estan treballant per millorar aquest món sacsejat i malmenat per interessos barroers i també formen part dels oblidats, però ells ho han decidit així ja que no esperen cap tipus de recompensa, econòmica al manco. Dins del seu mateix treball i trobar-se en pau amb si mateixos els hi és més que suficient.
Per acabar, aquesta carta també és per tots el que aquest any que acaba, han partit cap al lloc d'on no es torna i pels que queden. Que el seu record ens porti l'esperança dels bons moments que vàrem compartir amb ells. El record i l'empenta de com voldrien els que partiren, que nosaltres ens sentíssim. No deixar-nos caure en la desesperança i percebre que malgrat el dolor i la tristesa, la vida no s'acaba, continua. Vull deixar aquest missatge d'esperança que ens doni forces a tots per seguir la tasca d'intentar millorar el nostre entorn més proper i també més llunyà, i que malgrat els instants més baixos, no perdem la capacitat de superar-nos i continuar endavant sense afluixar ni una mica.
Vos desitj de cor que el coratge i la valentia continuïn en les vostres vides a tots els que no vos conformeu amb el que els barroers, malnats, sicaris, i representants de la fosca, volen imposar-nos.

Josep Bonnín-keops