Cercador
Carta a l'atenció de Pablo Casado
Un relat de: Pol Bosch Duran- Compartir:
Benvolgut Sr. Pablo Casado,
El meu nom és Josep Maria Padrís, i em prenc la llicència de dirigir-me a vostè a fi de presentar-li una proposta que sospito que li pot resultar interessant, atès el nou escenari que se’ns materialitza després del resultat d’aquestes darreres eleccions. L’última de les meves voluntats és fer-me-li feixuc en aquesta missiva, però considero oportú remuntar la meva història des del principi per tal de saber transmetre-li el paper que puc jugar en favor del seu partit.
Jo soc fill d’una família de cert renom que, per malaurança, va anar de capa caiguda, si és que així li vol dir. La germana del meu rebesavi, cristiana devota i esposa modèlica, fou mare orgullosa d’un del majors empresaris i representants polítics que ha conegut mai la ciutat de Barcelona, Josep Sol i Padrís, qui fou director de la industrial tèxtil santsenca del Vapor Vell, diputat per Granollers a les corts estatals i director de l’Institut Industrial de Catalunya fins al dia de la seva mort, el 2 de juliol de 1855, a mans dels vaguistes de les selfactines. No és que tingui cap interès en presumir de les proeses d’aquest avantpassat meu, però crec interessant mencionar-li, perquè pugui fer-se una idea de fins a quina època es remunta la tradició tèxtil i política a casa meva. Fixi’s Sr. Casado, que la mort d’aquest parent llunyà meu, si bé deuria ser trista, va deixar molt patrimoni en herència a la resta de la família, i de retruc, a la que formava part directa del meu llinatge.
D’ençà d’aquest gir dels esdeveniments, els meus precedents van buscar les vies d’encaix en el nou estament social que els pertocava. Una tasca crua de desenvolupar en la tancada societat burgesa de la Barcelona industrial. No obstant, el bon ull dels Padrís ens va ajudar molt quan el meu besavi va aconseguir teixir vies de contacte amb el propi general Prim, abans, és clar, que assolís tan noble distintiu. L’anècdota que a mi m’ha arribat, amb les alteracions pròpies del boca a orella generacional, és que es conegueren un dia en que els coixinets del carruatge faetó de Prim havien cedit camí de Reus, i el meu besavi, que també hi anava per un tema de llanes, el recollí al voral. I d’aquí ja van mantentir el contacte durant els múltiples exilis del general i fins i tot quan va entrar a presó! Així doncs, imagini’s que ràpid ens va acollir l’alta burgesia Barcelonina quan, anys després, descobriren que érem lleials amics d’un dels principals comandaments de la República. Però bé, recorda el que li he dit del bon ull que té la nostra família? Doncs aquest do va acompanyat d’una forta tendència al contratemps. I així va ser que, el mateix dia que li portàvem la catifa vermella per a rebre a Amadeu I de Savoia, el General Prim moria d’un tret a la melsa i els barons començaven a coure la restauració.
Els Padrís som gent constant, sap? I si vam saber teixir relacions amb els Republicans, també ho vam saber fer amb el els borbònics. Així doncs, el meu avi s’havia trobat amb un negoci de fructificació tímida i minvant, però l’increment del pistolerisme preocupava a la família -ja m’entén, en teníem precedents- així doncs, no vam dubtar en donar el suport monetari que calgués a la campanya del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, per recuperar l’ordre a Barcelona. I és clar, després de l’èxit del sollevament, no podíem abandonar-lo, així que també vam contribuir enèrgicament en el finançament de la derrota d’Abd el Krim a Marroc. Per no parlar de l’empenta que vam donar a l’Exposició Internacional del 29. Empenta literal! la família Padrís vam pagar part de l’enderrocament de les columnes de Puig i Cadafalch. Tots aquests esforços eren inversions a llarg termini que el Capità General segur que ens hauria compensat, de no ser per la maleïda instauració, altre cop, de la República.
La deriva econòmica dels Padrís era ja evident i el negoci es mantenia a un tomb de dau de tancar. La fàbrica cada cop reduïa més personal, la producció persistia en caiguda lliure i el meu pare no tenia altra opció que resar i suplicar a St. Antoni Maria Claret per poder vendre, cada setmana, ja fos unes estovalles de fil o un parell de mocadors de seda, i poder omplir les panxes del parell de nadons que tenia a casa. No l’enganyaré, les relacions del meu pare amb l’alta política i la vinculació familiar amb la classe benestant van ser mínimes, per allò de que ja no teníem tants diners. Tot i que li agradava explicar aquell cop que van coincidir amb l’alcalde Porcioles en un cafè i van xerrar sobre la nova línia de metro que uniria la Sagrera amb Vilapicina. Solia acabar l’anècdota assegurant que tenien apamat un pacte per a la tapisseria de tots els vagons de la nova xarxa, però que un gol en planxa d’Evaristo al minut 82 va eliminar el Real Madrid de la copa d’Europa, va fer enfadar l’alcalde i va emboirar tot el que semblava nítidament acordat.
Així doncs, ja pot imaginar-se quin llegat m’ha correspost, després de repartir-me els bens familiars amb la meva germana. A nom meu ha quedat poc més d’un cotxe de gasolina que no podrà circular per Barcelona i la fàbrica de fil, que honradament m’esforço per mantenir funcional i obtenir-ne els justos beneficis per sobreviure. La qüestió, que ja deu estar impacient, és que darrerament havia explotat una nova oportunitat de negoci - ja sap, el bon ull dels Padrís – que se m’havia presentat en la darrera concentració que van celebrar vostès a Plaza Colón. Sap de quina li parlo? Aquella que van convocar per exigir eleccions i fer front als sediciosos. Jo vaig assistir-hi, com ho faria tot ciutadà barceloní preocupat per la deriva de l’ordre públic que estem patint, i mentre passejava embriagat per la multitud i el compromís, no vaig poder evitar parar l’orella a una conversa que estaven tenint certs dirigents de cert partit de centre-dreta moderat. Estaven preocupats per la vinculació que se’ls podia suposar amb cert altre partit conservador que estava guanyant certa popularitat i que també participava de l’acte. No em pregunti d’on vaig treure el valor i la perspicàcia per fer-ho, però m’hi vaig apropar i els vaig plantejar la solució.
Des d’aleshores, a totes les campanyes de cert partit de centre-dreta moderat hi apareixien banderes de l’arc de Sant Martí. Sap quines li dic, no? Sap les que duen els invertits? Doncs les mateixes! I semblava que l’estratègia donava bon resultat, les repartien al principi dels actes, el partit obtenia una imatge moderna i jo revitalitzava el negoci. Tan positiu semblava, que tenia una darrera comanda de milers de banderes per afrontar la imminent campanya per a les eleccions a la Generalitat de Catalunya. I ara que tot semblava encarrilat -ja sap, la tendència al contratemps dels Padrís- va i s’enduen una patacada de tals dimensions com la que s’han endut aquestes eleccions.
Jo ja tinc una edat, sap Sr. Casado? I en no haver tingut descendència, no tinc a ningú a qui delegar-li aquest negoci i potser ha arribat el moment de llençar la tovallola. Però abans d’això, i veient l’interès que tindrà el seu partit d’ocupar l’espai de centre-dreta moderat que ha quedat pràcticament orfe i la imperiosa necessitat de distingir-se de cert partit conservador que amenaça d’avançar-lo per la dreta, m’aventuraré a fer un últim intent per realçar el negoci: No estaríeu pas interessats en una tirada de banderes de 1x2,5m de producció nacional i amb la garantia que ofereix una experiència familiar de més de cent seixanta anys? Les hi podem fer arribar incloent en el preu un pal telescòpic i les tarifes de transport. Efectivament, li oferiríem un primer paquet de prova perquè pugui valorar vostè mateix el rèdit electoral que n’obté. Per més informació, posi’s en contacte amb josepmaria@telespadris.es.
Moltes gràcies per la seva atenció,
Atentament,
Josep Maria Padrís.
El meu nom és Josep Maria Padrís, i em prenc la llicència de dirigir-me a vostè a fi de presentar-li una proposta que sospito que li pot resultar interessant, atès el nou escenari que se’ns materialitza després del resultat d’aquestes darreres eleccions. L’última de les meves voluntats és fer-me-li feixuc en aquesta missiva, però considero oportú remuntar la meva història des del principi per tal de saber transmetre-li el paper que puc jugar en favor del seu partit.
Jo soc fill d’una família de cert renom que, per malaurança, va anar de capa caiguda, si és que així li vol dir. La germana del meu rebesavi, cristiana devota i esposa modèlica, fou mare orgullosa d’un del majors empresaris i representants polítics que ha conegut mai la ciutat de Barcelona, Josep Sol i Padrís, qui fou director de la industrial tèxtil santsenca del Vapor Vell, diputat per Granollers a les corts estatals i director de l’Institut Industrial de Catalunya fins al dia de la seva mort, el 2 de juliol de 1855, a mans dels vaguistes de les selfactines. No és que tingui cap interès en presumir de les proeses d’aquest avantpassat meu, però crec interessant mencionar-li, perquè pugui fer-se una idea de fins a quina època es remunta la tradició tèxtil i política a casa meva. Fixi’s Sr. Casado, que la mort d’aquest parent llunyà meu, si bé deuria ser trista, va deixar molt patrimoni en herència a la resta de la família, i de retruc, a la que formava part directa del meu llinatge.
D’ençà d’aquest gir dels esdeveniments, els meus precedents van buscar les vies d’encaix en el nou estament social que els pertocava. Una tasca crua de desenvolupar en la tancada societat burgesa de la Barcelona industrial. No obstant, el bon ull dels Padrís ens va ajudar molt quan el meu besavi va aconseguir teixir vies de contacte amb el propi general Prim, abans, és clar, que assolís tan noble distintiu. L’anècdota que a mi m’ha arribat, amb les alteracions pròpies del boca a orella generacional, és que es conegueren un dia en que els coixinets del carruatge faetó de Prim havien cedit camí de Reus, i el meu besavi, que també hi anava per un tema de llanes, el recollí al voral. I d’aquí ja van mantentir el contacte durant els múltiples exilis del general i fins i tot quan va entrar a presó! Així doncs, imagini’s que ràpid ens va acollir l’alta burgesia Barcelonina quan, anys després, descobriren que érem lleials amics d’un dels principals comandaments de la República. Però bé, recorda el que li he dit del bon ull que té la nostra família? Doncs aquest do va acompanyat d’una forta tendència al contratemps. I així va ser que, el mateix dia que li portàvem la catifa vermella per a rebre a Amadeu I de Savoia, el General Prim moria d’un tret a la melsa i els barons començaven a coure la restauració.
Els Padrís som gent constant, sap? I si vam saber teixir relacions amb els Republicans, també ho vam saber fer amb el els borbònics. Així doncs, el meu avi s’havia trobat amb un negoci de fructificació tímida i minvant, però l’increment del pistolerisme preocupava a la família -ja m’entén, en teníem precedents- així doncs, no vam dubtar en donar el suport monetari que calgués a la campanya del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, per recuperar l’ordre a Barcelona. I és clar, després de l’èxit del sollevament, no podíem abandonar-lo, així que també vam contribuir enèrgicament en el finançament de la derrota d’Abd el Krim a Marroc. Per no parlar de l’empenta que vam donar a l’Exposició Internacional del 29. Empenta literal! la família Padrís vam pagar part de l’enderrocament de les columnes de Puig i Cadafalch. Tots aquests esforços eren inversions a llarg termini que el Capità General segur que ens hauria compensat, de no ser per la maleïda instauració, altre cop, de la República.
La deriva econòmica dels Padrís era ja evident i el negoci es mantenia a un tomb de dau de tancar. La fàbrica cada cop reduïa més personal, la producció persistia en caiguda lliure i el meu pare no tenia altra opció que resar i suplicar a St. Antoni Maria Claret per poder vendre, cada setmana, ja fos unes estovalles de fil o un parell de mocadors de seda, i poder omplir les panxes del parell de nadons que tenia a casa. No l’enganyaré, les relacions del meu pare amb l’alta política i la vinculació familiar amb la classe benestant van ser mínimes, per allò de que ja no teníem tants diners. Tot i que li agradava explicar aquell cop que van coincidir amb l’alcalde Porcioles en un cafè i van xerrar sobre la nova línia de metro que uniria la Sagrera amb Vilapicina. Solia acabar l’anècdota assegurant que tenien apamat un pacte per a la tapisseria de tots els vagons de la nova xarxa, però que un gol en planxa d’Evaristo al minut 82 va eliminar el Real Madrid de la copa d’Europa, va fer enfadar l’alcalde i va emboirar tot el que semblava nítidament acordat.
Així doncs, ja pot imaginar-se quin llegat m’ha correspost, després de repartir-me els bens familiars amb la meva germana. A nom meu ha quedat poc més d’un cotxe de gasolina que no podrà circular per Barcelona i la fàbrica de fil, que honradament m’esforço per mantenir funcional i obtenir-ne els justos beneficis per sobreviure. La qüestió, que ja deu estar impacient, és que darrerament havia explotat una nova oportunitat de negoci - ja sap, el bon ull dels Padrís – que se m’havia presentat en la darrera concentració que van celebrar vostès a Plaza Colón. Sap de quina li parlo? Aquella que van convocar per exigir eleccions i fer front als sediciosos. Jo vaig assistir-hi, com ho faria tot ciutadà barceloní preocupat per la deriva de l’ordre públic que estem patint, i mentre passejava embriagat per la multitud i el compromís, no vaig poder evitar parar l’orella a una conversa que estaven tenint certs dirigents de cert partit de centre-dreta moderat. Estaven preocupats per la vinculació que se’ls podia suposar amb cert altre partit conservador que estava guanyant certa popularitat i que també participava de l’acte. No em pregunti d’on vaig treure el valor i la perspicàcia per fer-ho, però m’hi vaig apropar i els vaig plantejar la solució.
Des d’aleshores, a totes les campanyes de cert partit de centre-dreta moderat hi apareixien banderes de l’arc de Sant Martí. Sap quines li dic, no? Sap les que duen els invertits? Doncs les mateixes! I semblava que l’estratègia donava bon resultat, les repartien al principi dels actes, el partit obtenia una imatge moderna i jo revitalitzava el negoci. Tan positiu semblava, que tenia una darrera comanda de milers de banderes per afrontar la imminent campanya per a les eleccions a la Generalitat de Catalunya. I ara que tot semblava encarrilat -ja sap, la tendència al contratemps dels Padrís- va i s’enduen una patacada de tals dimensions com la que s’han endut aquestes eleccions.
Jo ja tinc una edat, sap Sr. Casado? I en no haver tingut descendència, no tinc a ningú a qui delegar-li aquest negoci i potser ha arribat el moment de llençar la tovallola. Però abans d’això, i veient l’interès que tindrà el seu partit d’ocupar l’espai de centre-dreta moderat que ha quedat pràcticament orfe i la imperiosa necessitat de distingir-se de cert partit conservador que amenaça d’avançar-lo per la dreta, m’aventuraré a fer un últim intent per realçar el negoci: No estaríeu pas interessats en una tirada de banderes de 1x2,5m de producció nacional i amb la garantia que ofereix una experiència familiar de més de cent seixanta anys? Les hi podem fer arribar incloent en el preu un pal telescòpic i les tarifes de transport. Efectivament, li oferiríem un primer paquet de prova perquè pugui valorar vostè mateix el rèdit electoral que n’obté. Per més informació, posi’s en contacte amb josepmaria@telespadris.es.
Moltes gràcies per la seva atenció,
Atentament,
Josep Maria Padrís.
Comentaris
-
Benvolgut Sr. Padris[Ofensiu]kefas | 12-01-2021
L'he llegit atentament amb l'agradositat i el interès que em mereixen els problemes dels habitants d'aquesta gran nació de compartim, jo al mig i vostè a la vora. Li haig de dir que molts dels problemes que té són conseqüència de l'espai geogràfic on resideix. Per la seva activitat industrial sap que el primer lloc per on una bandera es desfila és per la vora. Així doncs li aconsello que, com a primer pas per eliminar els entrebancs, es traslladi, vostè i la seva activitat, al centre. Quan ho hagi fet, m'escriu i li diré què cal fer a continuació.
Mentre, el que necessito són pales. Com a bon amic seu que sóc, no em pot pas recomanar a algun dels seus amics que en fabriquen perquè em faci un bon preu?
Ben cordialment, Pau