Capítol I: Noia

En un lloc inaccessible, perdut entre les brumes el temps i la pols del passat jo mirava fixament el riu. Era un paisatge idíl·lic, ni en les millors de les vostres fantasies us atreviríeu a imaginar un lloc com aquell. A la clariana del bosc, transcorria tranquil i veloç el riu que em tenia captivada. El cel era color blau cian i els ocells cantaven per mi. Els arbres del bosc eren tant robustos que no podria abraçar-los jo sola, hauria necessitat l'ajuda d'unes tres persones més per tenir una mínima possibilitat d'èxit. Si miraves amb atenció els troncs d'aquells arbres mil·lenaris hi podies llegir la historia de la nostra raça. Allò era el que vosaltres anomenaríeu paradís o jardí d'Edèn. I tot i això us quedaríeu curts.
Hem trobava al mig de la clariana, asseguda en la meva roca preferida a la vora del riu. Hi venia molt sovint tant sols per escapar de la realitat. Mirava fixament el meu reflex al riu. Una noia bruna, amb els ulls vermells com el foc i amb escletxes daurades em tornava la mirada. Els cabells li queien ondulats per darrera les espatlles, semblaven flames. Tenia la cara ovalada i tota plena de piguetes al voltant del nas. Vaig inclinar-me més i, seguint un impuls, vaig xapotejar a l'aigua per esborrar aquella noia que em mirava des del fons del riu. Em recordava massa a la mare, teníem els mateixos ulls. No volia pensar-hi més.
Per aquella època jo devia tenir uns setze anys. La vida em semblava meravellosa quan aconseguia esborrar l'ombra tant llarga que el record de la mare projectava sobre mi. De tant en tant em deixava endur per la desesperació i em sentia morir feta una boleta sota els llençols del llit. Però no durava gaire, era una persona massa optimista per deixar-me endur per la pena d'aquesta manera. Ho havia de fer pel pare.
Vaig tornar a mirar el riu, i aquesta vegada el reflex em va tornar una noia més esperançada. Vaig somriure. Una ràfega de vent va remoure els meus cabells. Sense voler em vaig inclinar una mica massa i vaig caure a l'aigua. Només estàvem a la primavera i encara estava una mica freda. Em vaig estremir i vaig començar a nadar cap a la vora del riu. Just en aquell moment em va donar una rampa a la cama. Vaig sentir com se'm paralitzava tota la cama fins a la punta dels dits. Vaig maleir en veu alta i vaig començar a nedar amb totes les meves forces cap a la vora del riu. Només em quedaven unes quantes braçades, en un moment hi arribaria. Però no tenia previst que la corrent podria amb mi, el cert era que no podia avançar. Vaig començar a nedar encara amb més força, però el riu em vencia i jo encara tenia la cama encarcarada. No vaig pensar ni un moment de rendir-me, però la histèria de no poder arribar a la vora del riu començava a aflorar a la superfície. Cada cop els braços em pesaven més. No servia de res malgastar forces cridant per que no hi venia mai ningú. I quant ja estava a punt de rendir-me vaig sentir que uns braços forts m'arrossegaven fora del corrent, i en un tres i no res vaig estar estirada a la vora del riu, sobre la gespa. De seguida vaig mirar al meu voltant per torbar el meu salvador. Era un noi força alt, de la meva edat si fa no fa, i tenia el cabell i els ulls foscos com el carbó. Era molt pàl·lid i estava xop de cap a peus. Duia una samarreta negre de màniga curta i uns pantalons llargs amples d'una roba fina. Em mirava fixament.
-Estàs bé?- va espetar secament.
-Sí- encara estava una mica atordida.
Vaig seure a la gespa i vaig estirar la meva cama mentre m'ajudava amb les mans, encara la tenia enrampada.
-D'això, moltes gràcies. Sense tu pot ser ara estaria al fons del riu- el meu riure va sonar una mica histèric.
-De res, és el que hauria fet qualsevol, noia.
Semblava preocupat per alguna cosa. Sentia una estranya simpatia cap a aquell noi desconegut i li vaig somriure.
-Em dic Azaak.
-Encantat- va somriure misteriosament, va fer mitja volta i va començar a caminar.
-Espera!- vaig cirdar, es va girar a mitges- m'agradaria agrair-te el que has fet per mi i saber com et dius- el to va anar baixant fins a ser quasi un xiuxiueig.
-No cal que m'ho agraeixis de cap manera- i va somriure eludint la pregunta del nom- Tingues en compte de que sóc una persona essencialment egoista, noia.
-Però si m'acabes de salvar la vida!
-Doncs per això mateix- va respondre tranquil·lament.
-No ho entenc- vaig reflexionar uns segons- D'on ets? No t'havia vist mai per aquí.
Els seus ulls van brillar de cop amb una tristesa infinita, però va durar menys d'un segon.
-No sóc d'aquí. He arribat fa relativament poc. Estava passejant per aquests boscos tant meravellosos que teniu quant de sobte t'he vist caure al riu. I en veure que no sorties m'he preocupat i t'he tret- es va quedar rumiant- No estaries intentant suïcidar-te, no?-em va mirar molt trist i jo vaig riure.
-Res més lluny de la realitat, he perdut l'equilibri i he caigut. Quan ja estava a punt de sortir m'ha donat una rampa a la cama i no podia nedar.
Va semblar que hi pensava profundament en les meves paraules.
-No hauries de ser a l'escola, noia?
-Ops! M'havia oblidat completament. Segur que arribaré tard- vaig esbufegar desesperada- ja ens veure'm!- i vaig començar a córrer amb la cama encara una mica encarcarada. El vestit blanc de lli que duia se m'enganxava al cos d'una manera molt suggerent, tant molla com estava. Vaig envermellir lleugerament en pensar que ell potser s'hauria adonat. I mentre fugia esperitada cap al bell mig del bosc per anar cap a l'escola, vaig sentir una brisa lleugera que m'elevava per damunt de tot. Era impressionant, de cop i volta estava per damunt dels arbres. Una mà d'acer m'agafava de la cintura ben fort, i encara sort, per que estava a punt de perdre el coneixement.
-Tranquil·la noia, només et volia dur a l'escola- va xiuxiuejar una veu a la meva esquena.
-Qui... qui ets tu?- vaig tartamudejar.
-Ja no te'n recordes de mi? T'acabo de treure de l'aigua, noia- va esclatar riure tant fort i escandalosament que vaig pensar que s'havia tornat boig.
-Ho hauries de saber- però estava tant atordida pel vol que no vaig donar-hi massa importància a les seves paraules.
-Com ho fas això?
-No ho sé, és una cosa natural, quasi com respirar.
-Dos favors en un dia- vaig murmurar per mi mateixa, preocupada per com poder agrair-li-ho de manera adequada. A la nostra cultura no tornar o agrair els favors estava considerat de molt mala educació.
-No em deus res- i vaig sentir com es tensava tot ell- Ja hem arribat.
Vam descendir suaument fins al llindar del bosc. Quan vaig tocar de pues a terra vaig sentir que em marejava. Però el seu braç d'acer encara m'agafava per la cintura i no vaig caure. Vaig inspirar ben fort i vaig desfer-me del seu braç. No vaig caure a terra.
-Moltes gràcies- vaig sospirar alleugerida de tornar a tenir els peus a terra- encara no m'has dit com et dius?
-De res, noia. Ens veurem aviat- li va donar molt d'enfasi a l'ultima paraula i, per descomptat, va fer cas omís sobre la meva pregunta.
Em va agafar la mà i em va fer un petó molt suau al dors de la mà a la vegada que em feia una lleu reverencia. Em vaig quedar de pedra, sense saber que dir. Va somriure enigmàticament i va marxar endins del bosc.
-Per fi...- va xiuxiuejar mentre s'allunyava.