Cans vampirs

No sé exactament el dia exacte en què em va ocórrer aquesta història. Simplement puc dir que la puc situar a la primavera de fa dos anys. Concretament al més d'abril. Sempre ha estat un dels mesos de l'any que més goig m'ha donat.
Havia demanat a l'empresa poder gaudir vuit dies de vacances i gràcies a que normalment per aquestes dades no les demana ningú em varen ser concedides sense massa esforç.
Aquell any havia plogut prou i suficient. La primavera s'havia destapat amb tot el seu esplendor. Tot floria impulsat per una energia totpoderosa que sortia de la terra. El meu cor també estava ple d'ella. Sempre rejovenia en aquelles dates.
El primer dia de les vacances em vaig dedicar a quedar-me a casa. Visc a una ciutat petita. Gràcies a Déu encara no ens han robat els espais verds. Grans arbredes que emplenen les afores de la mateixa. Parcs ben cuidats, on pots anar a cercar els raigs de sol, que l'hivern ens havia negat. Glorietes, on cada diumenge, una banda de música de l'Ajuntament, entre pasodoble i bolero, ens delecta amb un concert al temps que nins i pares donen de menjar als coloms. Be, com vós podeu imaginar una harmonia que encara el "progrés" no ens ha robat com si ha passat a altres ciutats, on ho han omplert tot de ciment, fins les places més meravelloses i antigues. Ciutats que per a mi els s'hi han robat l'ànima.
Em va quedar a casa, con deia, perquè tinc varies dèries. Una d'elles és la dels animals. M'encanten i desfruito de cuidar-los i que tinguin les seves necessitats cobertes, entre elles la neteja. Tinc dos hàmster, un conill de rata, un pericó blau i un ca. Amén d'un aquari ple de peixos tropicals on em puc asseure i contemplar-los durant hores, mentres els veig nedar d'aquella manera tan harmoniosa.
Be, aquell dia em vaig dedicar a netejar-los a tots i després el vespre, en vaig preparar un sopar lleuger i em tenia reservat una sorpresa. Tenia una pel·lícula molt especial per veure. Aquesta és la segona dèria: El cine. Però no qualsevol tipus de pel·lícula. Per aquell vespre, primer de vacances, tenia una pel·lícula que ja havia vist moltes altres vegades: Casablanca. Per a mi que estic una mica obsessionat amb la interpretació den Humphrey Bogart, i Ingrid Berman, era de les seves pel·lícules la que més m'agradava. Tot va sortir tal com havia planejat. Vaig anar-me'n a dormir i vaig descansar profundament.
L'endemà dematí, després d'esmorzar i dutxar-me, vaig posar la corretja a Timut, el nom del meu ca. Un whestie, o sigui un West White Highland Terrier . Molt especial, de color blanc amb faldons, cap una mica gran, ulls molt vius, cola i cames curtes. I un geni també molt especial.
Em vaig dirigir cap al parc, fent una aturada únicament per comprar-me el periòdic.
En arribar al parc, vaig triar un banc una mica solitari, no m'agradava gens mentre llegia la premsa, sentir la xerrameca de persones al meu costat. Em desconcentrava.
Vaig amollar al Timut de la corretja, ja que podia confiar completament amb ell de que no faria cap desastre ni s'escaparia, estava molt ben educat.
Vaig fer una fullejada ràpida i general al periòdic i a la pàgina de succeïts, em va sorprendre una noticia.
S'havia detectat una gran quantitat de denuncies de cans mossegats que arribaven amb les dents marcades al coll que arribaven als diverses veterinaris, encara estaven pendents d'analitzar en profunditat els tipus de marques que presentaven la majoria de cans. Els menescals ho havien posat en coneixement de la policia.
Vaig pensar que aquesta noticia no s'aguantava de peus. El procés sempre tenia que ser al revés. Eren els cans que mossegaven als humans. Contradeia tota lògica. Mentre m'ha estava fent aquesta reflexió. Vaig poder escoltar un so de grinyol i plor. El podia identificar molt bé. Era el Timut que s'estava queixant. Em vaig aixecar a corre-cuita i vaig anar cap on provenien les remors.
La sorpresa va ser inaudita. Un Senyor, ja major, pentinava cabells blancs. Amb un bigoti perfilat i vestit amb un chaqué negre estava mossegant el coll de'n Timut, qui es rebel·lava per aconseguir amollar-se.
Jo sempre he procurat mantenir les maneres educades i el primer que se'm va acut fou pegar-li una puntada de peu, a aquell bon senyor. Em vaig asserenar i amb la veu més calmada possible li vaig espletar.
-Senyor, es pot saber que està fent.
-Que s'ha tornat foll o que?
De sobte aquell home, és va incorporar i deixar al pobre Timut que se'm va acostar a les cames demanant auxili.
-Senyor, em contesta, estava mossegant a aquest ca. Des de que em vaig posar la dentadura nova, no em faci dir perquè m'ha vingut una autentica fòbia cap els cans. Precís anar a cercar-los pels parcs i mossegar-los. Ben igual com si volgués provar si la dentadura, que tant diners m'ha costat és de qualitat o no.
Jo estava tan estorat que ni em sortien les paraules. Aquell home afirmava el que estava fent amb la naturalitat més gran del món.
Vaig emprendre una acció, primer vaig posar la corretja al Timut i després vaig agafar aquell senyor, que se'm presenta com a Excm. Marqués del Camos, donant-me una tarja de visita amb el seu escut heràldic.
Vaig agafar-lo del braç amb la intenció de trobar un policia. Normalment alguns patrullaven pel parc i no em va ser difícil localitzar-ne un. Acte seguit cridaren a un cotxe patrulla que ens va recollir per dur-se'n fins a l'oficina de policia més propera. En Timut ja avia deixat de queixar-se i el senyor Marqués s'estava eixugant la salivera amb un mocador de fil que portava, supós, les seves inicials brodades.
En arribar a l'oficina, ens feren entrar dins d'una sala. La meva intenció era posar una denuncia contra aquell subjecte aristòcrata que es dedicava a mossegar als cans.
Ambdós aportarem la documentació pertinent i després l'oficial ens comunica:
-Senyors ara per torns , m'explicaran el que ha succeït al parc.
-El senyor Marqués agafar la paraula i li afirmà al policia, jo no tinc que dir res.
-I vostè, se'm dirigir a mi l'agent.
-Doncs si senyor agent, aquest senyor, em vaig dirigir amb la mirada al Marques, l'he trobat que estava mossegant al meu ca.
No vós podeu ni imaginar l'esclafit de rialles que va fer l'agent. Mentre jo me'l mirava incrèdul. Quasi li ploraven els ulls. Quan aconseguí tornar en si, en mirà fixament i en digué:
Senyor, a vostè se li acut, que jo escriuré com una denuncia que l'Excm. Sr. Marqués de Camos és dedica a mossegar els cans dels ciutadans pel parc?
-Jo vaig insistir, tinc una prova, miri al Timut, el meu ca, que du les dents marcades.
-L'agent s'aixeca de la cadira, fent unes capades de paciència, és dirigí cap a mi i s'acota per mirar el Timut.
-Aixecant la vista em digué, aquest animal únicament té dos foradets al coll, això no és cap prova de que l'hagi mossegat un ser humà. I ara supós que no em dirà vostè que ha estat un vampir.
-En escoltar aquella paraula, el Marqués de Camos fe un somriure per davall el nas, i em mirà condescendent.
-Vàrem sortir de Comissaria, sense posar la denuncia i al mateix temps vaig haver de pagar una multa per haver destorbat els serveis dels agents de policia.
Jo des d'aquell dia visc amb una espècie de sobresalt a ca nostra.
El Timut, ja ha xuclat la sang als dos hàmsters, al conill de rata, s'ha menjat tots els meus peixos tropicals, i a vegades el vespre i malgrat dormir amb la porta tancada, sent uns ulls vidriosos i sanguinolents que m'espien. Tenen la mateixa expressió que els del Marques de Camos.
Vaig escriure aquest relat curt des del Psiquiàtric de la Ciutat de Camos dia 23 d'abril a les onze hores del matí abans de començar la secció d'electroxoc. El meu company d'habitació creu que és un Marqués. Concretament l'Excm. Marqués de Camos, és molt pacífic i li agraden molt els cans em conta a vegades. Jo no sé exactament com vaig ingressar a aquell centre, l'únic que sé. És que un dematí em vaig notar dos foradets diminuts devora del coll. A la vena concretament i que em varen tancar al centre per anar mossegant cans pel parc de la ciutat.