Caminant per la riba

Caminant per la riba, les onades amb la seva fregadissa, sobre la platja, la parella d'enamorats es miraven amb tendresa, observant-se els detalls, gaudint-se l'un de l'altre, amb delit. Perquè el temps no havia de passar aquella nit, només els estels i l'horitzó, i la remor de les aigües, ningú no els podia importunar.

El seu nombre era parell. El dia era parell, no hi havia lloc per coses escadusseres, només per a la conjunció dels parells, per la seva harmonia, per la seva connexió amb l'univers. El desencís no era al seu abast, ni ells a l'abast d'ell. Tenien les coses clares, i la paritat seva era irrompible.

Percebien els estímuls amb sentits agusats, perquè havien de tenir cura l'un de l'altre, amatents als desitjos, els que fossin, per tal de complir-los, una carícia, un frec dels llavis, un cabell agafat entre els dits. Eren les coses que feien per passar l'estona, i no s'avorrien.

No hi havia ensopiment possible en aquell paratge, tan a prop de les onades, l'un i l'altre, tenint-se, no es podien cansar de les seves presències, es miraven amb confiança, sense esperar trobar-hi defectes, sense témer-ho, amb els ulls clucs podien tocar-se el cos, i sentir-se.

Era un moment de gran felicitat, perquè sabien que no els podien observar, que la nit era sola seva, que tenien tot el temps per endavant, que no havien de deixar el seu puesto fins l'endemà, quan segurament molta gent s'hi congregaria, per xalar-se-la de diverses maneres. Ells no hi pensaven.

Doncs encara quedaven hores, hores de felicitat i d'esllanguiment, de lassitud, de sopor, però un sopor despert, relacionat amb l'altre, amb la seva essència, amb les seves olors i els seus gestos característiques, amb aquella manera de posar les celles o de fer un somriure.

No podien sentir-se millor, no hi havia res quels pogués aturar en la seva conquesta de la serenitat, tenien els cors omplerts de joia i de diversitat, sentien que els seus impulsos eren tots bons, car anaven adreçats a l'altre, i aquest sentiment els feia confiar-se secrets, l'un a l'altre.

Es deien coses proïbides, coses que no gosarien declarar ni als amics més íntims, tenien una confiança que podia amb totes les irregularitats de les seves vides, no havien de tenir compte entre ells, perquè s'ho podien permetre, fer-se confidències era la seva manera de lligar-se encara més.

Allà, al marge, amb les onades repetint-se, sempre diferents, observant l'horitzó, una lluna reflectida a les aigües, acompanyant-los, tot aparellat, els ocells, les muntanyes, no sabien veure un sol número de coses sanar, només tenien ulls per la complementarietat.

No podien ni volien permetre's de veure dissonàncies en el seu estat de felicitat. Ningú no podia venir i esguerrar-los la festa. Ells eren els amos del seu temps, ningú altre no podia decidir sobre les seves vides en els aspectes més fonamentals, se sentien lliures.

I ho eren, perquè tenien l'esperit de la jovenesa, intacte després del pas del temps, que no era ni poc ni massa, a ells els hi semblava etern, els hi semblava que havia estat sempre, que abans de nàixer ja havien estat assignats l'un a l'altre, i que sempre havien estat esperant aquell moment.

I això passava a cada instant, que era millor que l'anterior. Tota una vida de penalitats per acabar retrobant-se, de ben segur que eren esperits bessons, que per atzars de les assignacions havien anat a parar a cossos allunyats. Les forces de la casualitat els havia aplegat de nou.

Se sentien agraïts a aquestes forces, que feien que la seva existència fos perfecta, perquè res no li mancava, sempre amb l'altre, i sempre en companyia, no tenien menester de res, només dels seus somriures, i de fer-se l'ullet, i de dir-se les coses íntimes inconfessables, que no dirien a ningú.

I si algú els estava escoltant? Potser amagat darrera una pedra, algun dels seus enemics. No podien permetre's pensar en aquestes coses, no eren dignes del seu amor. Quan la idea passava pel cap fugaçment d'un dels dos era descartada al moment. No esqueia, era un error.

Puix que malfiar-se del món era una pèrdua de temps. Ells eren més forts que totes les calamitats. Podien dominar l'univers amb el moviment d'una pestanya, fer desaparèixer el cel i la terra només amb un sospir. No els calia més quel seu univers, el que feien en unió, ajuntats pel cor.

No els hi calia vigilar, perquè les úniques traïcions que podien témer eren les impossibles, les de l'un a l'altre, les que no podien passar, mai de la vida. Les traïcions dels altres eren possibles, i afectaven alguns aspectes de les seves vides, més no els fonamentals.

Per això ni el pensament que pogués haver maldat o traïdoria al món no els pertorbava, cap dels dos no volia que pensaments turmentadors enlletgissin la seva expressió, que era un donatiu per l'altre, i que havia de tenir el millor aspecte possible, sempre exultant, dominat per l'alegria.

No volien que el món amb les seves xanxes es burlés d'ells il·legítimament entrant dins el seu reducte arrecerat, amb parets d'amor i tendresa, que havien de mantenir aïllat, a qualsevol preu, sense permetre la inclusió de conceptes o temences que fossin alienes, que vinguessin de fora.

De fora només podia venir l'odi, l'anti-amor, la insensibilitat, la indolència. No volien res de tot això, perquè ells eren admiradors l'un de l'altre, i es volien amb dolor, i qualsevol cosa que passés pel front de l'altre era un signe, una revelació, que calia venerar, religiosament.

Per això les onades quedaven tan llunyanes, alhora que eren properes, perquè la seva sensació era de desarrelament, de que no tenien enlloc on anar, de que venien a morir a prop del seu amor, de que no s'ajuntaven les unes amb les altres, com d'altres espectadors en la nit.

Les onades eren temps, eren tic-tac, eren oscil·lació. Eren el que podien esperar del futur, d'un futur que ni tan sols existia, no pas en les seves ments. Només l'instant, només l'estremiment de la pell, l'erecció dels pèls, la buidor estomacal, els sentiments exacerbats, prolongats, intensificats.

Amb cada sospir posaven un gra de sorra en la muntanya del seu amor, i mirant-se fins al fons dels ulls es donaven tota la confiança, la confiança de la vida pròpria, del sentiment i de cadascun dels actes que haurien de desenvolupar en un futur, era un sentiment d'abandó.

D'un en l'altre, sense titubeigs, decididament, en mig de la lassitud, de la desídia de fer res que pertanyés al món, de pujar una muntanya o fer rodolar una pedra per un camí, tasques absurdes impropries del seu enamorament, del seu estat de conjunció, de la meravella de tenir-se.

Doncs es tenien, l'un a l'altre, sense que hi hagués dubte quant a aquest punt. Eren possessió recíproca, i no calia cap contracte ni títol de proprietat per tal de verificar-lo. Adduint només la seva estimació, justificaven qualsevol usdefruit que poguessin fer-se, eren l'un de l'altre.

Ell recollia amb les mans grapats de sorra, i observava com els grans lliscaven entre els seus dits, i la mirava, intensament, una bona estona, i després la seva mà ja era buida, no hi quedava sorra, només alguna enganxada per la suor a la seva palma, el temps passava, però no pas per ells.

Per ells tot el temps s'havia aturat, podien passar hores i hores en la mateixa postura, en la mateixa paraula, amb la boca oberta o mirant-se una part del cos, era un amor lent, un amor cuit amb cura, del que es podia fer un bon caldo, perquè els elements eren purs, i el procés impossible de fer-li un retret.

Tot era al lloc on havia de ser, l'horitzó, els estels, la lluna, les onades. Al lluny algú passava per una avinguda, i parlava a crits. Era un escàndol pels enamorats, una intromissió en el seu silenci, que mantenien feia estona, era intolerable. Però el seu amor ho havia de vèncer.

Aquella situació només era passatgera, tornaria el silenci, i el seu amor seguiria intacte, perquè sabien conservar-lo, i no tenien intenció de deixar-lo morir per uns impertinents, per persones que han perdut la sensibilitat, i que criden al lluny, pensant-se sols en el món.

I ells en silenci, els enamorats, sí que hi eren sols al món, sense cap companyia, només l'un per l'altre, amb un amor que havia de durar per sempre més, que no havia de tenir fissures, ni crisis, ni donar lloc a malsentesos, ni ser causa de discussions. Un amor perfecte i perdurable.

Ells se sabien posseïdors d'aquest amor, i per això sentien orgull, orgull dels dos, del seu agermanament, orgull de tenir-se d'aquella manera, no pas orgull enfront l'altre, això hagués estat pecaminós, una heretgia. Orgull només per ignorar el món, i per fer un altre món a sobre del que ja hi ha.

Un món que ha de donar resposta a totes les preguntes, que ha de resoldre tots els enigmes, i no deixar cap dubte, el món de la veritat, de l'amor sublim, del que poden sentir l'un per l'altre, ho saben i segueixen endavant, prodigant-se en carícies i dolceses, volen demostrar el seu poder al món.

Un poder que excedeix les fronteres, i que no es pot comparar amb cap d'altre. L'amor més intens de tot el planeta, de l'univers sencer, més gran que l'amor de Déu o l'amor de la Pàtria, o l'amor de l'interès. El seu amor no tenia parió, no valia la pena buscar-lo, i al seu món encara menys.

Perquè eren l'un i l'altre, observant-se, fitant-se, gaudint-se, les seves proporcions, els seus colors, la distribució de les seves parts, sempre en harmonia, en concòrdia, com un estat de la humanitat impossible, en que les nacions dispars s'entenen, i fan pinya per tasques comunes.

Els dos enamorats podien passar hores en aquest estat, un estat vorà a la perfecció, que no es pot descriure amb facilitat, que no cal descriure, per la seva impossibilitat, només en el seu món era possible que entressin en una compenetració tan gran, arribant-se a fondre per moments.

Les onades, la vora del mar, el bruit, companys de la fatigosa tasca d'est
imar-se, de sentir-se vivament, de tenir que renunciar a tot per una companyia, per un altre, per sentir la proximitat. Un sentiment sense mesura, sense control, que podia desfermar-se en mil batalles, però que restava reclòs als seus cors, perquè ningú altre no pogués obtenir el secret, d'una arma tan terrible.