CAIXA D'ESTALVIS

EL REGAL DE LA DOLORS
Eloi Babiano i Sànchez



En Blai va sortir de casa ben d'hora i amb la idea de comprar algun regalet a la seva xicota, la Dolors. Ja que pel seu aniversari s'havia fet l'orni no volia fer el mateix per al seu sant. Li regalaria alguna cosa original i ben gran i, sobre tot, aparent, que fes feliç la noia per una llarga temporada.

Un cop al carrer i en obrir la cartera se'n va donar compte. Va veure que anava fluix de calers. Havia de ser avui que tenia que anar al Corte Inglés a comprar el regal a la Dolors! Bé... aniria a la Caixa d'Estalvis a treure una mica d'efectiu.

Dit i fet.

En arribar al vestíbul d'entrada de la Caixa d'Estalvis va prémer el boto de la primera porta i aquesta es va obrir. Un cop va ser dins la primera porta es va tancar i, amb estudiada sincronització, es va obrir la segona.

- Quines modernitats! - va exclamar en Blai.

Travessades les dues portes de rigor es va trobar, per fi, dins de l'entitat benèfica-social.

- Bon dia!

- Hola, bon dia! - va saludar-lo l'empleat mes proper a la porta.
El Blai es va dirigir a caixa.

A la cua hi havia cinc o sis persones i, mentre esperava, el nostre xicot es va entretenir en mirar-se les blanques parets d'aquella oficina de la Caixa d'Estalvis, farcides de rètols i cartells que anunciaven des de la concessió automàtica de qualsevol tipus de crèdit per comprar-se qualsevol tipus d'andròmina, a un tipus d'interès tan petit que si no t'acostaves al cartell no el veies, fins el que convenia i el que no convenia fer amb els diners propis i, fins i tot, aliens. Fons d'inversió, comptes corrents, llibretes que regalaven mil i un obsequi amb sorteigs gairebé cada quart d'hora. Vaja, com si fos la Lotto 6-49 o alguna cosa similar.
Per fi, va arribar a la finestreta de caixa on el caixer, de manera amable, li va somriure incitant-lo a demanar allò que pogués desitjar.

- Bon dia, voldria treure diners però, no porto talonari.

- No s'amoïni - va dir-li amablement el caixer - li faré un taló dels que anomenem de "finestreta".

- Perfecte... gràcies.

En Blai es va entretenir mentrestant a repassar els petits opuscles de mà que poblaven l'estret taulell que el separava de la caixa. Més fons d'inversió, més promeses de crèdits a baix interès per que pogués fer aquelles vacances amb les que havia somniat tota la vida, hipoteques que gairebé et tornaven diners i, com no, més anuncis d'aquella fabulosa llibreta que, amb sort, podria donar-li com a regal un Mercedes 300 amb l'assegurança -obligatòria només, és clar- pagada.

- Quant voldrà treure? - li etzibà el caixer, traient-lo de la seva investigació sobre el generós cor de les Caixes d'Estalvis.

- Eh?... ah!, si, perdoni... Voldria nou-cents euros.

- Bitllets grans o petits?

- Tant se val... o millor, set-cents en bitllets de cinquanta i la resta de vint. Gràcies.

Mentre el caixer omplia el taló de finestreta i el passava per un dels terminals de la oficina li va demanar el carnet d'identitat que el Blai li va lliurar després de treure'l de la seva cartera.

- Gràcies.

Li va deixar el taló de finestreta per que el signés pel davant i pel darrera (on havia fet constar el número de carnet d'en Blai) i, un cop acomplert aquest tràmit, va acabar d'executar l'acció de gravat del petit tros de paper.
El mòrbid soroll mecànic del lector de talons es va sentir com si un full d'afaitar hagués esmolat la barba d'un personatge acabat d'afaitar; és a dir, com un tènue xiulet que trenques el vent inexistent de l'oficina de la Caixa d'Estalvis.

Tot seguit i amb calculada meticulositat, el caixer va comptar dues vegades els bitllets que li havia de donar al Blai (la seguretat, sempre, el primer) i, situant-los damunt del taulell com si fossin les cartes d'una baralla, va esperar somrient el gest còmplice de l'acord per part del client.

- Correcte! - va dir en Blai un cop els va repassar.

El caixer, assentint amb el cap i sense perdre aquell somriure de dentifrici, el va acomiadar amb un sonor "Bon dia i fins a la propera".

En sortir de l'entitat d'estalvis, en Blai va entrar en un bar que hi havia just a la cantonada i, després de demanar-se una cerveseta i uns seitons amb força salsa picant va pensar que, en el fons, les Caixes d'Estalvis no eren entitats tant dolentes.
Va pensar, si més no, que amb els crèdits que donaven, la gent de menys poder adquisitiu podien fer realitat alguns dels seus somnis i comprar-se allò que al comptat no podien adquirir. Com s'ho podrien fer, si no, la majoria de gent per adquirir un cotxe, canviar de pis, o pagar-se unes vacances al Carib (ara que estava tant de moda), eh?
Evidentment, gràcies a les Caixes d'Estalvis.

Fins i tot, en Blai estava emocionat de la tasca benèfica que feien aquelles entitats financeres i, entre seitó i seitó, se li escapava alguna llagrimeta.

- En el fons, que en son de bons aquests xicots de les Caixes d'Estalvi...!

Els seitons i la cerveseta s'havien acabat però, en Blai, tenia motius per a seguir celebrant-ho i, sense deixar de banda aquells nobles pensaments al voltant dels altruistes fins de les entitats d'estalvi es va demanar un altre cervesa i, ara, uns calamarcets a la romana.

Ben tip, i després de pagar les consumicions que havia fet a aquell petit bar de la cantonada de la Caixa d'Estalvis, va sortir al carrer, va encendre una cigarreta i, tot xino xano, es va dirigir a peu cap a el Corte Inglés.

- Ben mirat, i seria de persona agraïda, - es va dir a si mateix - he d'esbrinar com es diu aquesta caixa on m'han atès tan amablement i, si algun dia tinc diners, obrir-hi un compte.

Dit això i amb la cigarreta a la boca i les mans a la butxaca, va seguir caminant en direcció a la plaça de Catalunya pensant quin regal li faria a la Dolors.

Per cert que aquell dia, de manera inexplicable, el caixer d'aquella oficina de la Caixa d'Estalvis - sempre eficaç i infal·lible-, no va quadrar el diners. Va estar repassant els documents fins a les set de la tarda i no va haver-hi manera: li seguien faltant tres-cents euros.