caiguda lliure d'un jove poeta

Aquestes caigudes de les ànimes somiadores, caigudes lliures moltes vegades sense ni tant sols paracaigudes.
Tot el que perceb mentre es llença a l'espai, mentre viu experiències mai imaginades, són instants impregants a la pell. El cop de sentir tantes coses, de veure els matisos i els colors indescriptibles contrastant en el que el seu cor havia après a sentir, el fan estrellar i partir en dos.
La seva meitat de poeta pur, la que havia captat l'essència de tanta bellesa, li demana escriure amb la mà esquerra. Un canvi de percepcions, una nova manera de plasmar al paper les sensacions i els sentiments capturats en la caiguda.
Potser ens hauríem de llençar més sovint a veure sense jutjar, a formar part del que veiem, una mena d'instint més enllà dels sentits.

Déu ni do els rotllos que et pego, m'has inspirat molt i m'he sentit caure una mica, encara que no sigui una jove poeta.
De totes maneres, tinc bastanta tendència a esbonyegar-me el cap en els aterratges.
Sort que tinc bona cicatrització...

Molts petons!!!

Són els que recorres tu, immolant al teu poeta.
El fort és que no l'has matat: ara són dos poetes i quan aprenguis a escriure amb la mà esquerra no vull saber què passarà... T'hauran de fer una web per tu sol! je,je

M'ha encantat el final, la originalitat que desprèn... Sorprenent!!!