Cabòries

Llegums cuits per dinar, sopa per a sopar, les mateixes coses de cada dia, la repetició, la suada repetició, sempre el mateix. I la llibertat? I les hores d'estasi? Enlloc. Ell ho veia amb claredat, havia de prendre una determinació, fer quelcom en el seu favor, que el beneficiés, i no pas els altres. Centrar-se en ell mateix, fer el que ell mateix demanava a ell mateix que fes. Fer les coses que sempre havia volgut, fer, o no fer-les mai. No ho sabia, era un mar de dubtes, tots els tòpics de la seva vida li queien a sobre, no sabia com començar ni com continuar, no tenia idea del que faria immediatament. Estava perdent el control, com sempre, un altre cop, un altre descontrol, la disbauxa arreu, per tal de torturar-lo, amb les seves temptacions. Agafà el cilici i es colpejà l'esquena. Aleshores s'adonà que no tenia cilici, que no era creient i que punir-se li semblava una bajanada. Havia de respirar aire fresc, portava hores dins d'aquella cambra, el seu dormitori, i el món enfora. Havia de fer un esforç per tal de deslliurar-se dels seus fantasmes. La seva vida era un relat gens èpic. No hi havia per on agafar-la. La determinació, sempre la determinació, i la rancúnia, la ràbia, la impotència, els malparits i tota la gent malintencionada, els que posen aquests somriures tan repulsius. Pensava en que havia de fer alguna cosa per emplenar-se, per emplenar la seva vida, per dur-se a ell mateix al seu propi paradís. Drogues i excessos, aquesta podia ser la seva elecció. Un camí difícil, però no impossible, i no pas sense control. I les condicions inhumanes de la seva existència, sempre estrenyent-lo per fer-lo més petit. La seva alçada minvava les paraules es recargolaven estranyament, de dolor potser, de patiment sentit i veritable. En veritat us dic, pensava, i no sabia continuar la frase. El cansament quel dominava era inevitable, una força immensa l'empenyia cap avall, i no li quedava altre remei que caure. Els altres, amb les seves paraules estranyes, amb les seves pintes exòtiques, amb les seves costums irrenunciables, traient-li el sentit a la seva existència. Ja de poc que no era res, res de res, només un munt de substància orgànica en moviment i pensament. Havia de prendre una determinació. El dormitori es feia petit, envoltat dels seus quadres, sense força real, només un succedani del que voldria fer. Per alguna raó que no comprenia la seva imaginació tirana sempre volia arribar molt més lluny, i li presentava mons inabastables, que mai no podria tocar, i que no el pertanyien. Mons d'altres, de persones encimades que tenien a l'abast poder realitzar-se, persones que coneixien el significat de la seva existència, o que maldaven per demostrar-ho, per estar sempre contents per tenir rabioles només en la intimitat, o amb alguns lacais, acostumats a les bravates dels seus amos. Tothom hauria de tenir un servidor a la seva vida, una persona de confiança, amb la ques pogués parlar però ques mantingués sempre per sota, un plebeu quel fes sentir a un un noble senyor. Així les coses es plantejava el dia, tota una estesa de buidor que l'oprimia. Es preguntava com la buidor, que no és res, pot tenir pes, i oprimir, no hi ha raons que ho expliquin, i així era. El seu nul·lisme, la seva obsessió per destruir-se d'una manera o una altra, la seva manca d'adherència a cap consigna, la seva estranyesa davant els esdeveniments que li esqueien, el feien una persona inusualment patidora, capacitada per al martiri i la santedat, i alhora buit per dins, descregut i insolent, i partidari de moltes menes de violència, insensible i marginat. I fins aquí la introducció.

Puix doncs que ell pensava que alguna cosa el mantenia dret, o ajagut al llit, alguna cosa era la que li tibava el pensament, i el feia derivar sense arribar a esgarriar-se del tot. Sempre hi haurà un nord, pensava. Sempre tindré un estel que em guiï, sempre podré mirar el futur i esperar alguna cosa, una almoina, unes engrunes, amb les que poder sadollar la meva fam, farta d'esperar un tall per clavar-hi mossegada. Les forces inicials s'atenuen, es matisen, aleshores arriba la reflexió, la cavil·lació, el seny, l'enraonament. Una cosa lògica seria d'aixecar-se del jaç, una màrfega abonyegada feta de cotó o de llana, o ves a saber, a la qual hom pot acabar adherint-se, com es fa amb una doctrina o un ideari. Ell no en tenia d'aquestes coses. La paret era blanca, el sostre, els seus companys, invisibles, sovint no pensava en ells, sovint els feia el buit, i ells sempre li'n feien a ell. Mai obtenia una resposta de les persones de les que esperava una reacció entusiasta. Els altres amb els seus problemes, sempre els altres amb la seva personalitat, provant d'anul·lar-lo a un, quan ja és nul del tot, buit per dins i per fora, ingràvid, una bombolla en mig de l'aire, que només espera unes pressions intolerables per esclatar, una bombolla que deriva i que lentament s'aproxima al terra atansant-se a poc a poc, qualsevol caire la farà esclatar. A on és el control?, es demanava, sóc un dissortat? No trobava respostes en les coses habituals, en les esperances vanes, en les il·lusions del futur, en les creences més arrelades, res no el feia evitar el compadiment, d'ell mateix en primera instància i de tot el que l'envoltava, fins als confins de l'univers, el buit opressor, la grandesa que ofega la petitesa, les coses que es poden fer. Ara'l veiem tombant-se una mica a sobre del matalàs. Un canvi que no comporta res, que no implica una renúncia ni una aprovació, ni un sotmetiment ni un calvari, ni creure en una comparsa interminable de divinitats petites i grans. No hi ha res, es diu, ni jo hi sóc. Potser he mort, o potser segueixo més viu que mai. No ho puc comprovar, es diu, no tinc la necessitat de fer les coses que sempre he desitjat, perquè el desig és un enemic despietat, i perquè les hores baixes només són el preludi de les hores pitjors, dins la normalitat. Tot d'una s'adona de la seva normalitat. Una normalitat tranquil·litzadora, en algun altre lloc del món hi ha algú amb la seva mateixa problemàtica, potser consulti un llibre per veure-s'hi reflectit, o miri una pel·lícula, al cinema, per riure amb els altres, per sentir que la humanitat no és un cactus de l'inrevés, sinó quelcom que es pot arribar a estimar, la seva olor, les seves veus ofendoses, la manera que tenen de parlar a crits, de cagar-se en tot, de fer de la més petita minúcia un Drama. Però no fa res d'això, només deixa quel temps passi, quels moments se succeeixin, que tot esdevingui que no passi res de res, que no hi hagi alternativa, que la gana se'l mengi, tampoc no té esma de preocupar-se per coses que l'afectin. Només sent l'al·lèrgia per les persones, el rebuig pels seus esquemes, l'infantilisme de les seves reaccions i dels seus convenciments. Sent que el seu cor l'abandona, que no l'acompanya, que no li dona les sensacions quel farien feliç, al contrari, l'ignora. I ell ignora el seu cor, i el seu cap, i el seu estómac, i es demana si hi ha alguna altra part que sigui responsable dels seus actes, només perquè està fent l'exercici d'ignorar-los. Arriba el moment de la pausa, ja podem pensar, el malestar s'allunya, la gent no és tan dolenta, cantem lloances per la gent!, pensa, s'equivoca.

Ningú no pot viure'l, només ell pot viure's, nogensmenys tampoc morir-lo, ell s'ha de morir ell mateix. Les paraules se li emboliquen al cap. Perquè pensa aquestes coses? Què ho fa? D'on surten les seves cabòries. El cap ocupat durant hores en tasques inútils, com desxifrar un passatemps del diari massa complicat, potser impossible, que no l'acaba. Això ha fet abans d'ajeure's al llit. El mal de cap resultant ha estat de campionat. Ell ho sap, no hauria d'excedir-se, hauria de deixar el seu nervi tranquil, no deixar-lo actuar. Però és inevitable, perquè la pressió que sent a sobre és massa gran, i perquè la seva dissort és evident. S'ha d'aixecar del llit, ha de fer alguna cosa de profit, ha de provar de millorar-se, fer-se un bon entrepà, cantar una sarsuela, picar de mans, fer una tombarella, somriure. Aquestes activitats el traurien de l'ensopiment, de no saber que fer, de la seva inòpia, del malestar, de l'acumulació, de la munió. La tranquil·litat el domina ara. Ha pogut amb si mateix. Ja no sent que les persones siguin un enuig, són agradables, tenen els seus problemes, les seves coses, ell també en deu tenir. Alguns li han fet notar la seva insociabilitat, com un defecte. Ell no ho considera, això no obstant no treu que de tant en tant pugui sentir empatia, sentir-se part de la humanitat. No fer-ho seria un infantilisme, una manera de tancar-se necessàriament i per pebrots en si mateix. I això seria viure una vida monocolor, i pensar sempre el mateix. Ara estima tothom, estima la humanitat, són gent formidable, els rics i els pobres, a tots els veu com a companys de viatge, en un planeta net i polit, amb algunes boires, cert, però en definitiva un regal dels déus, que de veritat existeixen, i ja li sembla que la varietat marejant d'algunes cultures, i els seus colors estridents, i la manera en que criden i toquen el timbal, és un regal i un recordatori de com és de magnífica la vida. El domina l'eufòria, els sentiments de pertinença, potser les ganes d'alçar-se del llit, d'aixecar-se d'una vegada. L'angoixa que havia sentit ja ha passat. Ara es troba molt millor. No vol escopir a la cara de tots els opressors, per bé que ho mereixen, ni bufetejar els que abusen de la seva posició, de força o de poder, tot i que també ho mereixien, ni clavar puntada de peu a l'entrecuix als que acumulen per plaer els bens necessaris que manquen a molta gent, també són creditors, però no vol fer-ho, perquè li domina la concòrdia. Les seves dues cares es deixen pas l'una a l'altra, vol fer totes aquestes coses, i la felicitat el domina, però no es mou del llit, i ni de bon tros dóna una clatellada ni fa cap acte violent, ni tan sols canvia de postura. Tanca els ulls, per veure totes les coses imaginades que podri
a fer si sortís del llit. Coses increïbles, podria pertànyer a equips formidables, compostos per professionals de primera, i fer les obres del futur, i donar una empenta a una civilització i una humanitat adormides. Ell podria ser el puntal d'una revolució, perquè les seves idees s'ho valen. Només cal que es dongui una oportunitat, que es deixi emportar per alguns vents que bufen fort. Vents que esbullen els cabells, perquè bufen més de pressa del que hom avança, aquests vents els vol respirar, amb els seus aromes, de mar i muntanya, per tal de sentir-se útil als altres, i recompensat per la seva gratitud. Per uns moments se sent l'enviat, l'escollit, el rei de reis, sent que li plou del cel, a través del sostre, un devessall de benediccions. Ell és. Ningú altre, ha de fer les maletes i marxar del país, travessar el món, escampar-se ell i el seu pensament, fer les coses grans, majúscules, a l'alçada del seu geni i de la seva capacitat.

S'aixeca del llit, li ve un mareig. Ha de córrer al lavabo per perbocar. Sort que no ha menjat gaire, només sent una sensació semblant a l'orgasme que el travessa, tots els nervis els té de punta. Li passa de vegades que es mareja en canviar de postura. Per estar massa estona en la mateixa, per haver-se quedat durant hores ajagut. No li dona més importància de primer antuvi. Però el malestar persisteix. Ja no es tracta de la seva ment, que el col·loca en un extrem o un altre, sinó del seu cos, que li passa factura, i reivindica el seu protagonisme. Vol dir-hi la seva, tenir el seu moment d'atenció. No es poden passar hores sense menjar, ajagut immòbil, d'esquenes al cos i a la ment, i esperar que no hi hagi una rebel·lió orgànica funesta en el seu ens corpori. Considera que ha de fer el cor fort, que ja li passarà i que ha d'anar a la cuina, no pas a menjar, perquè té l'estómac revoltat. I un altre cop pensa en el buit. Perquè si té la panxa buida com pot tenir-la revoltada? El buit un altre cop amb les seves contradiccions, amb la seva pesantor, aixafant-lo. Potser hauria de tornar al llit, no troba per enlloc els sentiments de concòrdia i de percepció de la bellesa d'allò humà que tenia suara. Amb passes vacil·lants se'n va cap a la cuina. Allà l'espera un got de llet. El seu estómac no pot replicar davant una cosa tan primària, post-fetal, el primer aliment rebut, la mare de tots els nutrients. El seu estómac no pot objectar res. Obtingut aquest nihil obstat es veu un litre sencer, i el seu estómac es recupera relativament, i experimenta una sensació de sacietat i de plenitud que el retorna als bons sentiments envers els altres. Però ara no en vol abusar. Prova de pensar amb intensitat, en les coses negatives que té la vida en comunitat, en ciutat o en proximitat d'altres, coses com ara els gustos i les velocitats. Coses quels poden fer insuportables, coses que fan que no surti gaire del llit, ni de casa seva, que no vulgui la companyia d'estranys, que val a dir que són tots els humans, perquè de propers no en té, només alguns que venen de tant en tant i que pensen que hi tenen una relació, però que no la tenen en realitat, perquè tots venen pagats i a fer una feina concreta. Així les coses ha millorat. Potser podria fer una excursió pels voltants, l'hora ho aconsella, perquè és migdia, i fa calor, ningú, o poques de les persones, en la seva normalitat incomprensible, considera que sigui bona hora un migdia que fa calor per fer una passejada, quan és una hora excel·lent. Ells ho pensen perquè ningú no ho fa, i és excel·lent precisament per això. La porta no pot ser un obstacle. La llet li fa efecte, l'ha emplenat, per una estona, fins que hagi de pixar, però li permet acumular les forces per tal d'enfrontar-se al carrer. Al capdavall encara pot trobar-se algú. Obre la porta, de fusta, amb frontisses daurades, amb una espiera al bell mig, amb l'exterior cobert d'una fina capa vinçada d'una altra fusta, amb un agafador al costat del pany, i dos forats per a claus. Li varen instal·lar feia temps, quan uns lladres van esberlar per la meitat la que tenia abans.

Baixa les escales. El sol del carrer l'acarona. Amb aquest sol, pensa, no es pot ser pessimista, el seu futur només pot ser brillant, i les bones notícies les úniques que ha de rebre.