Breus dictats del cor

Tu, com la fulla,

aferrada a la vida,

fins que caiguéreu.

PARAULES DE L'AUTOR



He volgut emplenar la primera pàgina d'aquests BREUS DICTATS DEL COR per expressar, una vegada més, la imperiosa necessitat de transmetre tots aquells sentiments que brollen del meu endins i, en més raó, quan aquests han estat íntimament lligats a la persona més estimada, amb la qual he tingut la sort de compartir una bona part de la meva existència. Sense ella, sense l'amor inesborrable que en mi batega, no hauria estat possible la configuració d'aquest reduït poemari dedicat a la meva esposa.
Tristament per a mi, és suficient per justificar el camí que vaig emprendre a l'escriure aquests BREUS DICTATS DEL COR.
És més, podria afegir que, induït pel meu estat d'ànim (alhora comprensible pel dissortat esdeveniment per la seva pèrdua), he reflectit en l'últim apartat del llibre uns poemes que parlen de l'esperança, el dolor, la mort i la tristesa que he experimentat a dintre meu i que es farà inesborrable en el decurs del temps.

Per altra banda, com en les anteriors publicacions dels meus llibres, faig extensiva la meva gratitud envers l'Ajuntament de Molins de Rei, actualment governat pel Sr. Ivan Arcas, primer mandatari de la ciutat. Puc dir públicament d'ell que sempre ha estat disposat a obrir-me les portes i els camins (a voltes sinuosos) per concebre aquest breu recull, del qual avui es produeix el seu naixement. Al mateix temps, el meu reconeixement a la Regidoria de Cultura, encapçalada per la Sra. Dolors Canals, per la lloable aportació i per donar el suport indispensable per veure publicat aquest llibre que amb tot l'amor del món he anat vestint pausadament.

Puc afirmar també que els guanys que es puguin originar de la venda d'aquest llibre aniran destinats a l'ASSOCIACIÓ LOCAL DE MALALTS DEL CÀNCER, ja que aquest era el desig de la meva esposa.

Sortosament, també he d'agrair les paraules que, amb un explícit prolegomen fa de la meva persona el Sr. Àngel Ferrer, Catedràtic Emèrit de Literatura Hispànica per la Universitat d'Estudis Estrangers de Kioto, com també professor de diverses universitats del Japó, catalanes, espanyoles i de l'Havana entre d'altres. Alhora és conferenciant i col·labora en tertúlies radiofòniques i de televisió, i també és membre actiu del Club d'Amics de la UNESCO. Per si això encara fos poc, imparteix tallers de poesia japonesa "haiku" i escriu articles periodístics.
Dintre d'aquest extens bagatge cultural, podríem enumerar un fet molt significatiu envers la seva persona i que l'honora: l'any 2003, l'emperador del Japó li atorgà l'Orde del Sol Ixent amb raig daurats i Roseta.

Com a profund coneixedor de la poesia japonesa, i molt especialment per haver estat immers en la cultura oriental (com a professor durant 30 anys), pot endinsar-se en aquesta temàtica, avui tan estesa pel nostre país, de la tanka i el haiku a través de molts poetes, entre els quals podríem destacar: Carles Riba, Rosa Leveroni, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol entre d'altres.
Amb sinceritat vull manifestar que, a partir de la primera conversa mantinguda amb ell, em va captivar la seva acurada sensibilitat per dissertar sobre les tankas i haikus.
Atret per aquestes pinzellades poètiques que són el fidel testimoniatge del pensament del poble japonès (sintetitzats a la mínima expressió) i de les quals en sóc un fervent admirador, (per aquesta raó, i no per altra), desitjava honestament que ell fos el crític que parlés de la present obra que avui tinc el goig de presentar-vos.

En aquests versos
he reviscut encara
un munt de somnis.
Per a vosaltres deixo
un reguitzell d'imatges.










P R Ò L E G

POESIA ELEGÍACA

Un cop ja enllaminit amb Amb el fruit de les paraules de l'amic i guardonat poeta molinenc Joan Asensi i Barberà, és amb gran respecte que m'atanso com de puntetes als seus Breus dictats del cor. Feia poc que els Arpegis de Joana Raspall ens havien convocat en una memorable vetllada de tanka i haiku a Sant Feliu de Llobregat.
Confesso en primer lloc que m'aclapara la polivalència d'aquesta obra no només perquè enclou estètiques literàries tan contrastades com l'occidental i l'oriental, sinó perquè a part d'això comporta una clara finalitat encoratjadora per als membres de l'Associació de Malalts de Càncer.
Com que aquesta peculiaritat defineix la tonalitat de la publicació, és per la tercera part directament relacionada -Entre la llum i la tenebra- per on vull iniciar el meu humil comentari. Estic convençut que constitueix un missatge de conhort i d'esperança per a l'ample col·lectiu de la societat que s'hi veu implicada.
L'experiència personal de l'autor marca per a tots -mai no en seran prou- nous camins de llum. Recordo vagament que algú va definir la bellesa com l'enyorament d'una mancança. Aquesta és la mancança que ‘genera l'engranatge dels somnis i projecta cadenes de records...'
És d'agrair el doble coratge que mou el poeta. Obrir de bat a bat els dictats d'aquella banda del cor que hom considera intransferibles: els més amagats sentiments. Batre les ales sobre una temàtica ja considerada socialment incorrecta: parlar directament de patiment, d'absència, de solitud i de mort en un món emmetzinat de comercialisme que sobrevalora el plaer fugisser, el benestar físic, el gregarisme i la vida fàcil.
El cucut familiar ha deixat de cantar mentre que, com a nou sembrador de vida, el poeta aprofita el silenci per escampar les cendres de l'estimada: Montserrat, Palamós, la fageda d'en Jordà, per descobrir que "és abellidor pensar que, a voltes, els llargs silencis també parlen..."
Les seves notes elegíaques tenen un ressò clàssic que ens transporta a mig segle abans de Crist, quan Tíbul enyorava la seva Dèlia i Properci plorava Cíntia, tot i que els poetes grecs feia centúries que s'havien plantejat la problemàtica entre l'amor i la mort.
Tanmateix, la diferència, prou important, no la marquen el del pas dels mil·lenis, sinó les estacions de l'any. Cal desar la desactituds culturals i la diversa visió còsmica de l'univers... i de la vida. Agrair a Déu el do de cada matí a l'adonar-se "del dia que es desplega davant del gran portal de la mirada, de l'amor que es funda en tot el que ens envolta..."

POESIA ORIENTALISTA

Les dues primeres parts de l'obra estan escrites en format orientalitzant, per dir-ho d'alguna manera, concretament en les dues úniques formes de mètrica japonesa, que són la tanka i el haiku, fruit sens dubte de la llarga experiència de l'autor al Seminari de Poesia Viva del respectat mestre Josep Colet i Giralt.
La riquesa, la pulcritud del llenguatge i la perfecció de la forma en són testimoni. És una via lírica que s'ha obert a molts dels nostres poetes.
Tothom és conscient que la rica varietat formal de la poesia occidental es deu al contacte prolongat entre les cultures bíbliques, grecoromanes i anglosaxones. La literatura japonesa, contràriament, és estreta pel seu llarg aïllament, fet que de cap manera l'ha privada d'una gran riquesa i -francament sigui dit- per les idiosincràsies lingüístiques i culturals d'una estètica paradigmàtica.
Val esmentar la llarga història de tretze centúries de la Cançó nipona (Wa-ka) des de l'era Heian 794-1185. Anomenada Tan-ka o cançó breu, per distingir-la de les combinacions lliures de versos de 5 i 7 síl·labes conegudes com Chô-ka o cançó llarga.
La tanka, combinació de -5-7-5-7-7- està formada, doncs, per un total de 31 síl·labes.
No caldria dir que els nostres haijin (haikistes), tant bons com dolents, s'hi ofeguen. Es despengen amb cadenes de haiku, trenant elucubracions, trapelleries que en Joan desconeix, conscient que cada haiku és volum a part. Llicència poètica seria, per pura raó d'inventari, aplegar-los segons les quatre estacions de l'any. Cada haiku és un món dintre la sacralització de l'univers.
Demano al lector que sigui ell mateix qui amb esperit imparcial i crític acari les 104 tanka i els 140 haiku d'aquest recull per a comprovar que s'ajusten als 12 binomis de característiques contraposades:

TANKA HAIKU

1- La tanka cerca bellesa El haiku, realitat
2- Té 31 síl·labes En té 17
3- Caràcter femení Caràcter masculí
4- Tarannà líric Tarannà observador
5- Propi de gent noble Accessible al poble
6- De to literari Per entretenir
7- Passar bé l'estona Obrir el cor
8- Cerca contemplació Cerca identifica
9- Causa emoció No intenta causar-ne
10- Esperona la imaginació No vol imatges
11- Tema escollit Captació dels sentiments
12- És la imatge vista al mirall La cosa mateixa

Si les cultures no són d'anada i tornada no tenen valor universal . Aquestes belles formes en guarden les arrels. Escollir una tanka asensiana? Difícil tasca. Per a mi que mai he passat de versificador, usuari del geni dels poetes,

‘La gran pregunta:
com neix la poesia?
Amb el silenci,
embolcallat de somnis
que en el meu dins graviten'

Així com el salmista desgrana realitats grans i petites -lloança al creador de la natura- el poeta fa emergir de la ‘necrosi de la vida un aiguabarreig de somnis, tot un rebost de paraules..." la font de la muntanya, les maduixeres, les primeres joguines, els nius d'orenetes, la vaca cega, l'amor a la vila, la filla que se'n va, les barques plenes de p
eix, els ramats d'ovelles... El mestre, la pissarra, el llapis i la goma -com una icona- ens retornen l'escalf de la infantesa.

EL HAIKU

Hi havia un pintor que mai no acabava de presentar el quadre d'una muntanya que li havien encomanat. L'artista -japonès mandrós o místic- no es veia amb cor de presentar el quadre. Preguntat pel retard no va trobar altra excusa que aquesta: ‘Encara no sóc la muntanya!'.
A diferència de la cultura occidental antropocèntrica, on l'home és la mesura de les coses, l'oriental ho embolcalla tot unívocament dins de la natura: la fulla del bosc, la gota del riu, el rossinyol que canta. El destí iguala impetuosament (afortunadament?) el pi centenari amb la campaneta matinera. Deturada la roda del discurs, dintre el haiku no hi haurà res més que aportin les paraules amb el seu pes específic just.
Amb menys de la meitat de les síl·labes d'un haiku el gran patriarca Matsuo Bashô el va definir: ‘Dir què passa ara i aquí'. Enganyosa simplicitat si -com se sol interpretar- el primer vers representa allò immutable; el segon, l'ara i aquí i el tercer, l'harmonia; o com comenta el mestre del zen Daisetsu Suzuki és un manyoc de sensacions que manifesten el subconscient personal, el col.lectiu , el còsmic.
Qui va dir: ‘Bogar és necessari, viure no tant'? Matsuoka Shiki (1865-1901) agonitzava amb Verdaguer quan recomanava als deixebles oblidar-se de l'home i estudiar el drama de la natura. No és pas sobrer el indicar-ho: natura, la florida dels cirerers .... la destrossa del tsunami, paraula nipona, per cert!


Petites boires
planegen sobre l'aigua
com les gavines.

No calen odes per descriure la paleta dels colors, ni sonets per celebrar-ne l'impacte emocional, perquè -autor, recitador o lector- són boira i aigua i gavina.

Quan cau la pluja
en terra assedegada
és clam de festa.

Tota la vinya
es guarnirà de llàgrimes
fins a setembre.

‘El fet de viure:
la cursa fugissera
que té arribada'

Sense adonar-nos-en hem tancat el cercle i retornat a la poesia elegíaca del principi. És l'harmonia, la pau, la calma, el nirvana, la il·luminació...
Ens recorda el clàssic de Matsuo Bashô quan deia:


‘L'home camina
cada dia és un viatge
i aquest la pàtria'


Àngel Ferrer i Casals










PARAULES DE RECORD I GRATITUD

Dedicat a l'Associació del Càncer de Molins de Rei

Perquè he viscut
a prop de la persona més volguda,
l'evolució creixent d'aquest
depredador de cèl·lules humanes
que va arrasant el món com és el càncer,
voldria dir-vos
que per a mi és consol i alhora orgull
saber que tots plegats,
com un pomell de roses,
lligat amb el nus de l'amor
que dediqueu als altres,
avui, ens trobem aquí, impregnats d'il·lusions,
per aportar l'ajut a aquells que ho necessiten.
Sabeu donar el suport
per fer més gran la tasca
que a tots us enalteix,
apaivagant de forma silenciosa
el sofriment de les persones
a voltes més properes o llunyanes
que dissortadament no les tenim
per escoltar les seves esperances,
prenyades d'inquietuds i confidències.
Moltes vegades, un gest, una mirada,
és suficient per ablanir el dolor
que colpeja en el dins de l'ésser
que tant espera de nosaltres.
Un simple mot carregat de tendresa
a tots ens vivifica! Un bes, una abraçada,
una encaixada forta entre les mans,
el degoteig de dues llàgrimes
fan sentir en el fons dels nostres cors
el desig permanent d'arrelar-se
en el camí indeturable de la vida.
Tan sols aquells que ja han passat el tràngol
i que han lluitat aferrissadament
per mantenir-la en plenitud,
en són partícips del goig que representa.
Com diria el poeta: "Vosaltres restareu
per veure el bo que és tot:
i la Vida i la Mort".













TANKAS I HAIKUS






































Les fulles grogues
dels arbres es despengen
sense queixar-se.
Així se'n va la vida!
Com la llum de la tarda.




Quan el vent xiula
en el terrat de casa,
la blanca roba,
oneja com banderes
mentre tu la retires.




La poesia:
aquella bella imatge
que per dins vola
en el profund silenci
que ens amara de joia.




Senzilla ofrena
de l'amic de les lletres
que no t'oblida.
De tu sempre recordo
erudites paraules.


















Oh, terra meva,
idolatrada pàtria.
I com t'estimo!
Avui en la distància
a dintre meu fulgures.



El bell adàgio
de Tomaso Albinoni,
sempre il·lumina
per confegir el poema
que delerós recerco



Ploren els núvols
en una tarda trista.
Suren les boires
al cim de les muntanyes
per escampar més vida.




Aquesta parla
és el símbol perenne
del nostre origen.
A dintre els cors ressona
el nom de Catalunya!





















I com recordo
l'alè de les onades
damunt l'arena!
Amb la claror del dia
el teu esguard brillava.




Tota la vida
escurçarem les hores
de l'existència.
Els records que s'allunyen
omplen la nostra estada.




La nit ja queia
i un bes et reclamava
sota la pluja.
Aquella aigua tan fina
t'acaronava el rostre.




És primavera!
Estols d'ocells hi nien
entre les fulles.
S'omplirà de bells càntics
quan la tarda declini.



















La gran pregunta:
com neix la poesia?
Amb el silenci,
embolcallat de somnis
que en el meu dins graviten.




De la infantesa
servaré recordançes
que ara desfilen:
el pati de l'escola,
el mestre, la pissarra...




Damunt l'arena
el sol amorosia
els nostres cossos.
Jo et despullava el dintre
tan sols amb la mirada.




Les fulles mortes
s'han desvestit dels arbres!
No hi ha refugi
per els ocells cantaires
en arribar el desembre.
















Com tu volies,
ens unirem per sempre
entre les volves.
Més enllà de la vida,
on la foscor perdura.




Oh, bella música1
Els meus sentits s'enlairen
quan jo t'escolto.
He escollit "Clar de lluna"
per a refer un poema.




La neu desgela
al cim de les muntanyes.
Les clares aigües,
baixaran neguitoses
entre llustrosos còdols.




Fineix l'aurora!
Un foc de sol admiro
i al lluny les barques
carregades de plata
ja tornaran al vespre.


















Què n'és efímera
la vida aquí la terra!
En hi ha alguna altra?
Desxifrar la pregunta
és del tot impossible.




Quina tristesa
desabrigar-se els arbres
de tantes fulles.
Necrosi de la vida
en arribar desembre.




És aigua fosca
que baixa emperesida
per la sequera.
Hi ha l'horta assedegada
per l'Astre que l'abrusa.




Gotes porugues
s'esmunyen tremoloses
per la finestra.
A dintre de la casa
hi ha el caliu del desembre.



















Bella musica
la que en el cor ressona!
És poesia.
Brollador de paraules
que al pensament fluctuen.




Prop de la casa
el salt de la resclosa.
La veu de l'aigua
i el fugir de la tarda
emmirallen el dintre.




Per la riera,
les fulles dels pollancres
ja no respiren.
Solitàries naveguen
farcides de metàstasi.




En el desembre
va néixer el Messies
en un estable.
Tot un esclat de joia
que avui encara perdura.


















De la infantesa
records inoblidables
que no s'esborren:
les primeres joguines,
la falda de la mestra...




Altra vegada
preparareu la taula!
Avui amb tristesa,
vindran a la memòria
aquells Nadals tan minsos.




Ran de la platja
les onades arriben
mig abatudes.
Al més enllà observo
el vermell de la posta.




La nostra barca,
en les aigües tranquil·les
ja no es bressola.
Hi ha tanta transparència
que els ulls podré mirar-te.



















Quina bellesa
quan els conreus floreixen
amb pa de vida!
A sobre meu reposa
el sol d'or de la tarda.




El temps s'atura
reconstruint les pàgines
d'antics poemes.
Així les hores passen
sense que tu t'adonis.




Com era vella
l'aixeta de la cuina
degotejava.
Com pèndol del rellotge
el seu tic...tac... sentia.




No estiguis trista
per les quatre paraules
quan t'acusava.
Ser que al teu dins ja dormen
i no em guardes rancúnia.


















Lluny de la platja
voleien les gavines
ran de la popa.
Els pescaires conviden
de l'abundosa pesca.




Les orenetes,
com cada any edifiquen
la seva casa.
Són com mitges esferes
arran de la cornisa.




Amb les paraules
construiré el poema
que el cor em dicta..
Els sentiments que evoco
són un reflex de l'ànima.




I tot s'acaba!
El temps que no s'atura
ens pren la vida.
Malgrat l'etern silenci
viurem dintre la cendra.


















A la infantesa,
quan anava a l'escola,
al fer lectura,
a dintre meu sentia
el caliu d'aquells versos.




Quina troballa
recuperar aquell llibre
que no vaig perdre!
El fet de retrobar-lo
és com tenir una joia.




Ets com la pluja,
que l'aigua dóna vida!
Vell patrimoni,
aquesta mar immensa
que és plena de riquesa.





Sé que no oblides
moments inesborrables
plens de vivències!
Ara, el seu cor simbòlic
en tu vull que perduri.

.
















Tiges i espigues
en els bancals s'abracen
amb les roselles.
Del sol i el vent amigues
fins que el tractor les sega.




Dintre les boires
hi ha una negra fumera.
Tinc un presagi:
caurà forta la pluja
enllà de la masia.




Per la finestra
que estava esbatanada,
l'ocell va caure
a dintre de la casa.
Era veí d'un arbre.




Uns crits sentia
a sobre la teulada:
era la pedra
que queia geladíssima
encatifant el terra.



















Les papallones
de les flors i l'espígol
xuclen el nèctar.
Els ocells i les plantes
es nodriran de vida.




D'un verd botella
es desmaien les branques
com un paraigües.
El sol les clorofil-la
i farà créixer l'ombra.




A la plaçeta
els jocs de la mainada
i ulls que vigilen.
Gastaran les sabates
i feriran el terra.




Subtil silenci
hi ha dintre les entranyes
on creix la vida!
Com nova primavera,
esclatarà joiosa.

















Feia basarda
el camí solitari
i aquell silenci!
Darrere les muntanyes
presagi de tempesta.




La vaca cega,
sense companyes, sola,
ve a abeurar-se.
Orfe de llum camina
pels prats i la ribera.




Dalt de la branca
sols hi queda una fulla!
Tot en la vida,
no hi ha res que perduri
perquè la mort no escolta.



Quan em desperto
i veig que tu descanses
un bes t'envio.
A voltes, entre somnis,
el meu nom pronuncies.



















Què hi ha a la vida?
Grans exèrcits de cèl·lules
que al cos circulen.
En l'última batalla
esdevindran les cendres.




D'aquella vinya
sols hi queda la terra.
Avui amb nostàlgia
retinc a la memòria
els penjolls de dolcesa.




Al cementiri,
un gran xiprer s'enlaira
entre les tombes.
Fa cent anys que vigila
el repòs de les ànimes.




Per sota l'ombra
d'uns altíssims pollancres
fèiem promeses.
Un reposat silenci
encalmava la tarda.


















Les tomaqueres
lligades a les canyes
del riu bevien.
Menjaven de la terra
i el fruit ens ofrenaven.




Dintre les cartes
el verb que es repetia:
em voldràs sempre?
Amb dolor vam cremar-les
a fora de l'eixida.




Te'n vas de casa
per una llarga absència
i el niu ja deixes.
Has escollit tu l'home
per caminar en la vida.




Veig la sageta
que avança en el rellotge
inexorable.
El temps de mi s'allunya
curull de recordançes.







.










Trista la pèrdua
de l'esposa estimada!
Ni les paraules
per més belles que siguin
aturaran les llàgrimes.



Pau i bonança
el teu esguard ens mostra!
Dues estrelles,
reflecteixen la vida
que regales als altres.




Oh vila nostra!
del Llobregat hereva.
I com t'estimo!
Per dintre teu s'escampa
l'alenar d'unes vides.




Són les paraules
els estels del poema
que més admiro!
En el cor del poeta
fins a la mort fulguren.


















I quina música!
Amb les goles inflades
omplen la tarda.
Són càntics que no moren
i que en el temps perduren.




Oh, bell poema
que avui voldria escriure!
No surt la musa.
Al instant més insòlit
esdevindrà la lira.




Hi ha molta calma
en el riu que camina.
Ja no te pressa
per arribar l'origen.
de les aigües salades.




Cauen les bitlles
per l'impuls de les boles.
Llei immutable!
La gravetat domina
dintre la nostra esfera.


















Dins el silenci
i curullat de somnis
parlo en veu baixa.
Així neix el poema:
cisellant la figura.




Oh, grans orfebres
que aneu polint les roques
de la natura!
El vent, el sol i l'aigua,
sou els millors artífex.




Ginkgo biloba,
oh, arbre mil·lenari!
Ets sentinella
que vigiles la Fira
amb les arrels profundes.




Tu ets el símbol!
Fidel testimoniatge
de tot un poble.
El llegat indeleble
que enaltirà la Fira.


















Quina vivència
tenir-te a les entranyes!
I com t'estimo,
sense percebre encara
tota la llum del rostre.




Com m'enamores!
Com el més bell paisatge
que hi ha a la terra.
A dintre meu s'escampa
com l'eco en la cinglera.




Què és la pintura?
el mirall que irradia
pau i silenci.
Aiguabarreig de somnis.
Font de color i de vida.




Inoblidable
amic de la paraula!
La teva absència
en el meu pit ressona
com un plor de campanes.


















Què hi ha a la vida?
Fecundació perenne
al fusionar-se
els éssers i les plantes
sobre la mare terra.




Foc de paraules
que al pensament crepiten
en els meus somnis.
Bells sentiments que creixen
en el fecund silenci.
.




Les blanques veles
assedegades d'aire
ja no respiren.
Tot el mar ple de calma
que en el meu dins reposa.




Ran de les barques
voleien les gavines.
Prop de les ones,
jo, neguitós t'espero
per a cercar els teus llavis.

















Nostra bandera
serà la llengua mare.
Símbol d'un poble,
dels catalans que estimen
profundament la terra.




El riu baixava
impetuós, solemne,
entre grans còdols.
Estrips de neu flotaven
en el camí de l'aigua.




De la font raja
una aigua cristal·lina
que ens enarbora.
Del cor de la muntanya
se n'ompliran molts càntirs.




Els primers passos,
avui encara els recordo
quan de petites,
s'obrien vostres braços
com dues branques tendres.

















Tota la bassa
s'han nodrit de vida!
Si el sol l'asseca
morirà de misèria
fins que la pluja torni.




Entre els meus braços
et sento la pell nua
i t'acarono...
La sentor de la vida...
dins el got que m'espera.




El vent remuga
sobre les tendres ales
de maduixeres.
A dintre la barraca,
tots encaixaven préssecs.




Què és el silenci?
La música que parla
en el meu dintre.
Tancant els ulls, s'emplena
de serenor i bonança.


















Lluny de la terra
queda a la memòria
els que deixareu.
No ha estat així la parla,
que és el millor dels signes.




Com una brasa
que recremava el dintre,
amb complaença,
lentament s'extingia
el foc amb la riuada.




La blanca sorra
d'una cala petita,
era besada
per les onades verges
i el vent que penetrava.




Tot em captiva
en observar les coses
mentre passejo:
el despertar dels arbres,
el cel cobert d'estrelles...


















Baixen les aigües
tranquil·les, lluminoses
entre les feixes.
El seu origen busquen
fins arribar al seu ventre.



Enllà dels dies...
el nen Jesús va néixer
en una cova.
Pel temps immesurable
la seva llum perdura.




Sabor de bresca
tenien les besades
sota l'alzina.
Tot un estol d'abelles
brunzia entre l'espígol.




Fora l'església,
el so de melangia
de les campanes.
Fidels amics imploren
per una vida eterna.




















Com desitjaves
ens unirem per sempre
entre les volves.
Més enllà de la vida,
on la llum no fulgura.


Era el capvespre
d'una llunyana tarda
que no s'oblida.
Per primera vegada
unificàrem llavis.




El diccionari:
rebost de les paraules
que m'alimenta
d'aquells afanys i dubtes
per a crear el poema.




El llibre, el llapis,
la pissarra, la goma,
el guix, la tinta,
els colors, la cartera....
Oh sentor de l'escola!







































PENSAMENTS BREVISSIMS




























Què és el silenci?
La música expressiva
sense paraules.




El fet de viure:
la cursa fugissera
que te arribada.




En les brancades,
borralls de primavera.
Ja neix la vida!




Amb tu vull viure
com l'arrel a la terra:
sempre abraçades.


























Cada divendres,
sobre el paper de barba
tots dibuixàvem.




De les muntanyes,
baixen les aigües netes
regalant vida.




Oh quina flaire!
És perfum de mimosa
el que percebo.




Per regalar-te,
tallaria la rosa
que tu volguessis.


























Tornen les barques
ben inflades de peixos
sota la lluna.




El pes de l'aigua
ha enllustrat els còdols
que sobresurten,




Inesborrable
l'instant de la naixença
de nostres filles!
.



Oh quin crepuscle!
És com una taronja
enmig de flames.


























Ha estat el gebre
qui ha rentat les galtes
de tota l'heura.




Prop de les brases,
sentia el cant de pluja
picant als vidres.




Torna, apressat!
La tarda se'm fa llarga
si tu no arribes.




Deixa'm el llibre,
que passaré les hores
llegint poemes.


























S'adorm la tarda
en el coixí d'un núvol.
Ja ve la fosca.



T'alimentaves
a la llar del seu ventre
i jo et sentia.



Les fulles tendres
bressolen i s'agiten
al crit de l'aire.



Prop de les barques,
voleien les gavines.
Quina cridòria!





























Canta la pluja
amb les notes solemnes
se'ns pentagrama.




En els ulls deso
la imatge de l'esposa
amb la mortalla.




Les dictadures:
devessall de promeses
que tot ho ignoren.




Nues les branques
esperant que reneixi
la primavera.


























Al cel, l'estrella,
als pastors anunciava
la bona nova.




Els ceps cremaven
a dintre la masia.
Al cel uns núvols.




Veig la rosada
a les galtes dels vidres.
Hi ha glaç a fora.




La nit és freda.
Sota
els llençols m'acotxo
amb l'estimada.


























La mar és plena
de vida i de muntanyes
des de l'origen.




Els peixos lluiten
empresonats per l'home
dintre la xarxa.




No triguis gaire,
que la casa es refreda
si tu t'allunyes.




En la mirada,
trobaràs la resposta
que jo desitjo.


























Les nostres netes,
amb tot l'amor recullen
les flors boscanes.





La mar immensa
entre dos blaus s'ajunta
per una ratlla.




És saba nova.
Hi ha un verd de primavera
entre les fulles!




Les barques tornen
carregades d'escates
que en el port brillen.


























La fina pluja
ablanirà la terra
per a llaurar-la.



Tiro una pedra
dintre les aigües manses
i estels belluguen.



Ben a la vora;
com l'aire que respiro!
Així et vull sempre.



Quines magnòlies
en el jardí floreixen
sota la parra!




























L'aire del vespre,
apaivaga la tòrrida
cremor del dia.




Pesades càrregues
corrues de formigues
l'hivern transporten.




Toquen a festa
les campanes del poble!
Bones noticies.




Passen els dies
i amb nostàlgia recordo
moltes vivències.

.
























Damunt de l'aigua
es reflecteix la lluna
i les besades.




Res no perdura
més enllà de la vida!
Tan sols les cendres.




Dintre del cosmos,
munts de raïms d'estrelles
que no s'apaguen.




De la infantesa,
encara avui recordo
com m'abrigaven.


























Quan els ulls s'obren
et prenc en la mirada
i el retrat beso.




Com a l'Antàrtida,
de les teulades pengen
cristalls de vida.
.



Som a la terra
com una gota d'aigua
que s'evapora.




Dintre la gàbia,
privat de la natura,
l'ocell refila.


























Tots aquells versos
que delerós indago
m'omplen la vida!




Entre les barques,
com un vermell de préssec
es fon el dia.




Sota la pluja,
ben amarats de joia
cremen les ànsies.




Anys llum, al cosmos,
a dintre les galàxies
potser hi ha vida!


.























En molts països,
a cavall de la gana
moren els éssers.




La trista enveja
ha perseguit als homes
tot el seu viure.




La fe profunda,
a totes les persones
els vivifica.




Bella Galicia,
la de les Ries Baixes.
Que lluny em quedes!


























Petites boires
planegen sobre l'aigua
com les gavines.




Queia la pluja
damunt de la teulada
i no es perdia.




Deixa que parli
el cor, en aquesta hora
que em tonifica.




Entre les fulles
grogues s'amaga l'aigua.
Tot és necrosi!


























Tota la vinya
es guarnirà de llàgrimes
fins a setembre.



Ploren els vidres
fixats a la finestra.
Miren defora.




Les nues branques
esperaran tres mesos
per a vestir-se.




En el silenci
el fruit de les paraules
al cor verolen.



























Breu complaença
el coit de les onades
damunt la sorra.




Fins a la casa
tot el perfum arriba
de la mimosa.




Quan cau la pluja
en terra assedegada
és clam de festa.




És la ginesta
l'aroma de muntanya
que més m'encisa!


























Reviu l'arbreda
amb el plorar del sostre.
Creixen les ales.




A la galleda
he transvasat la lluna
per admirar-la.




Recordo encara
els pètals d'una rosa
entre unes lletres.




Altra vegada
reblert de pols, llegeixo
un antic llibre.


























Hi ha moltes coses
que el temps ha fet amigues!
Són perdurables.




Perquè t'estimo,
jo de tot cor t'ofreno
aquesta rosa.




Res en la terra
no podrà repetir-se.
Ni en els meus somnis.




Prop la masia,
uns negres sacs de núvols
omplen la bassa.


























Aigües salades
s'enfilen a les roques
per la turmenta.




Com dolça onada
els meus ulls es despleguen
sobre el teu rostre.




El Sol que ens mira
penetra dins la cambra.
L'amic de sempre.




Una aigua fresca
brollava per la gorja,
fins als teus llavis.


























El cor ressona
com un rellotge amb pèndol.
És temps de vida.




Sense butlleta
en el teu cos viatjo
i lluny m'endinso...




Aquelles terres,
de la set que tenien
treien fumera.




Per dins l'arbreda,
el vent feia dissabte
escombrant fulles.


























L'estufa crema
l'oxigen de l'estança
mentre reposes.




Noves paraules
refaran els poemes
que el cor em dicta.




L'aire bressola
els braços de cireres
mentre les cullen.




Oh, bell paisatge!
Et tinc a la memòria
perquè em fascines.


























Quan és novembre
i la tardor es a dintre,
em ve nostàlgia.




Al riu pescàvem
amb els amics de sempre
carpes i anguiles.




Són les paraules
com unes belles gotes
que el dins refresquen.




Totes les coses
són dels ulls les amigues
i ho agraeixo.


























Ple de tendresa,
regalo les mirades
al ser que estimo.




Del raig de vida
d'una font amagada
omplí la gerra.




Als ulls llegeixo
la remor de les ones
que en tu descansen.




El temps perdura.
Més enllà de nosaltres
segueix la vida.


























El vent escombra
els carrers de la vila
sense cansar-se.




Sembrem els pares,
per obtenir la fruita
que més s'estima.




Arrels profundes
i una amistat sincera
vull per la vida.




El meu reducte:
un llibre de poemes
ple de metàfores.


























Què és poesia?
Enfilall de paraules
plenes de música.




Per la mirada,
jo percebré els deliris
que et neguitegen.




Un cop d'aixada
ha sembrat a la terra
llavor de vida.




Cada paraula
que al pensament s'enfila
jo la despenjo.


























Compartiríem
il·lusionats projectes
si encara hi fossis.




Hi ha unes paraules
al racó de la Xirgu
que la recorden.




Beuen les plantes
de l'aigua de la pluja
i alhora es renten.




Quan t'escrivia,
allargava les cartes
amb uns poemes.


























El verb t'estimo,
el repeteixo sempre
al aixecar-me.




Amb el silenci
m'he inundo de paraules
que justifico.




L'hivern s'apropa
i estols d'ocells naveguen
buscant refugi.




Ple d'arracades,
amb les galtes vermelles
el cistell omplo.


























El meu temari:
omplir de poesia
les llargues hores.




Del cos de l'arbre,
uns braços de cireres
de sang lluïen.




La canya tiba!
En l'ham, ja la daurada.
Tots ho festegen.




Les papallones,
entre les flors conviuen
bevent del nèctar.


























Ran de la platja
bell horitzó admiro:
es fon la posta!




La fruita penja
madura entre les branques.
Ja pot collir-se.




Dintre de l'àlbum,
fotografies grogues
que no s'obliden.




La teva imatge
perdurarà per sempre
dins la memòria.


























I m'enriqueixo
quan busco al diccionari
paraules doctes!




Dalt de les golfes
joguines que dormien
empolsegades.



Sobrevolaven
arran del blau turquesa
dues gavines.




L'amor estable,
és com la mar calmosa
que no s'altera.



























L'àliga vola
deixant el testimoni
de la seva ombra.




Ella plorava
perquè es gronxava sola!
Tornar l'amiga.




Cauen les molles
dels entrepans que mengen
i ocells les piquen.




Els grans polítics
són governants del poble
que el món alteren.


























Pel llit de l'herba
rebolcàvem els cossos
amb gran pruïja.




Quan em l'aixada
fereixo un tros de terra,
ella no es queixa.




Jo no vull perdre'm
per solituds i angoixes
que no desitjo.




Forces mecàniques
el cerebel ordena
tota la vida.


























Oh, bella Àustria!
Vull recordar-te sempre
tan ufanosa.




Quan t'anomeno,
pels meus cristalls rellisquen
polsim de llàgrimes.




Corre la brisa
per dintre la fageda
vestida d'ocres.




Moltes sequoies
al parc de Yosemite,
són mil·lenàries.




























ENTRE LA LLUM I LA TENEBRA












































UNA LLUM D'ESPERANÇA


Avui, amor meu, m'has estripat el cor!
Com cada nit, escolto l'udolar
d'aquesta " bèstia avara" que et rosega el pit.
És persistent com la mateixa mort.
Ja fa dies que em pesa una gran melangia
que viu a dintre meu en veure que t'angoixes
i no vull perdre't !
Hi ha en mi, un buit de solitud que em xucla
la migrada alegria que ara servo.
Al bosc del pensament se'm fan inaccessibles
un munt de somnis.
Als fils de l'estenedor hi penjo la tristesa
que creix com el nivell de l'aigua desfermada.
Però ni el vent, ni el sol radiant l'eixuguen.
No obstant, el cor em dicta
que estàs en bones mans
i tornaràs a ser la dona vigorosa
i ferma de caràcter que sem
pre jo he admirat.
S'espigaran de nou els teus cabells
com l'escata de plata
lliscant com fils de seda per les galtes.
Ja sé que és molt difícil
comprendre el que ara et dic!
En tot moment, renaixerà el testimoniatge
d'aquest amor que ens professem:
formós com el bell despertar d'un dia que comença,
jove i brillant com la naixença de l'aurora.

Desvetllarem d'aquest malson
i reviurem amb plenitud altra vegada
la dolça melodia de la vida
posada a la balança del temps inexhaurible.

No trigarem pas gaire
a embastar projectes com abans.
No sé per què, però, tinc la certesa
que tot ho podràs superar.

Si tu ho desitges,
et portaré de nou a Roma, a Viena,
a Florència, a Venècia, a Bruges...
Les aigües manses dels canals
s'alegraran en veure't altre cop.
Embriagats de bells records, passejarem
per dintre els ulls dels ponts
que ens miraran amb el marró antic
de tanta història.
Farcells d'interrogants em punxen la memòria !
D'un temps ençà, comprenc la riquesa del viure.
Després de tants ensurts, paranys i batzegades
m'adono que la vida és efímera.
Com una gota d'aigua que es dissipa.

Per sempre més, et vull dintre la llar del cor.
No, no em deixis encara amor meu!







Molins de Rei, 23 de març del 2003













M'HAS DEIXAT, AMOR



Has emprès el camí eternal.
Ja mai més no serà com abans !
Serà el temps, sentinella que guarda
tot l'amor que a dins meu ja fa estada.
S'ha llevat matinera la dalla !
Ha estat Déu qui en el dia d'ahir
va voler separar-nos per sempre ?
Amor meu, sense tu he perdut
aquest doll que és la font de la vida
i ara em creix el dolor d'estimar-te.
Has volat a l'espai sideral
ple de vida, de tot i de res,
perquè crec i no crec en quelcom
més enllà, arribada la mort.

Hi ha un zub-zub de tristor dintre el cor.
En la llar es detecta el perfum
de l'amor que tu vas regalar-me.
Fidelment, seguirem el camí
que el Senyor ha traçat per a viure.
Des d'aquí, vull deixar ben palès,
el profund sentiment que comporta
no tenir-te mai més, vida meva !


EPITAFI.:

La mort és l'últim pas a dins la vida,
final d'un llarg camí que és al tombar.
D'aquest silenci etern hi ha la florida:
la flor de tot l'amor que ens vas donar.


Molins de Rei, 2 d'abril de 2002
.


ET RETINDRÉ ENTRE EL POLSIM DE CENDRA

Prego uns instants i deso a la memòria
la imatge de l'esposa.
La veig postrada en el taüt
adormida, serena, assossegada
com un llac de tranquil·les aigües,
on el blau que descansa en el seu cos
i la mortalla que l'envolta,
encara l'embelleixen més i més.
Com vam prometre (i així ho volies),
sobre les mans creuades i a prop del pit,
els teus amors i els meus han escampat deu roses
per fer-te companyia al més enllà
i fusionar-te amb elles
per no sentir la por
d'estar allunyada de nosaltres.

El cos serà incinerat
com vares demanar!
L'escamparem per diferents indrets:
Montserrat, Palamós,
la fageda d'en Jordà.
Com els llums de la casa,
que sempre diligent ens apagaves,
avui t'has apagat per sempre més sense adonar-te'n.
A plaret, a plaret...
com la llum d'un vaixell vers l'horitzó.

Intel·ligent com eres,
fins i tot has sabut escollir l'hospital
en el moment precís
per deixar testimoni del teu últim alè.
La flama encesa que sempre tu has estat
reviurà al pensament i al fons del nostre cor
en un present inesborrable.
I jo, tossut com sempre,
mentre servi la vida que em pertoca,
et retindré entre el polsim de cendra
posada en un flascó,
ben a prop dels poemes que t'escric.





Molins de Rei, 2 d'abril del 2002




EL DARRER VIATGE

Ja som a dins la primavera.
Un dia trist ens acompanya
per acomplir el desig que tu volies.
Avui, sense retorn, has vingut amb nosaltres
en el darrer viatge.
Les grises volves han estat escampades
pels més petits del nostre arbre!
Tots ens miràvem i talment semblava
que no teníem pressa de deixar-te.
Però, tot d'una, "el noi", com tu li deies,
amb un gest impulsiu
t'ha abocat entre un munt de roques
i, a cavall de les ones que anaven apropant-se,
t'has amagat al vent i entre les aigües
al costat d'una rosa amiga
que em varen regalar del seu jardí.
Per entristir-me més, quan he pujat al cotxe
he percebut al vidre del davant
les llàgrimes que queien de la pluja
i alhora dels meus ulls.

Més tard, aprofitant que s'aclaria el dia,
hem anat tots plegats
a la fageda d'en Jordà.
A poc a poc hem baixat pel camí
tot sembrat per les fulles d'hivern.
Tan sols el Cim corria com un boig!
El dòcil gos mai no podrà saber
d'aquesta llarga absència que ens angoixa.
La Júlia "el tro" de la família,
amb molta cura ha dipositat
al bell mig d'aquells faigs esplendorosos
les cendres traspassades
en una lluna platejada
i aquella rosa que et guardàvem.

Sàpigues que de tant en tant
vindrem a visitar-te
i així veuràs com creixen els teus néts.

No sé les passes que hauràs fet
en un espai tan curt de temps
mentre t'escric quan ja la nit s'apaga
i em recullo a pensar-te novament.
Si et serveix de consol, puc dir-te que,
en arribar aquella hora,
per no donar-los feina els he manifestat
que em llencin tot de cop ben a prop teu
a la cala s'Alguer.
Llavors, ni les arrels dels arbres,
ni les pedres rasposes que dormen al viarany
seran obstacle per a mi
per retrobar-me amb tu altra vegada
dintre la mar immensa que t'acull.







Molins de Rei, 1 de maig del 2002


















AVUI QUE JA NO HI ETS.

Avui que ja no hi ets entre nosaltres,
la solitud em crema dintre meu,
però no em priva de pensar-te.
De bon matí, quan poso els peus a terra
després d'encendre el llum de la tauleta,
et prenc en la mirada i beso el teu retrat
per dir-te que t'estimo !
Així reprenc el tarannà de cada dia !
En ell, busco els camins que m'omplin aquest buit
que m'has deixat per sempre.
Estic tan trist com un pantà sense aigua;
com un desert on tu eres l'oasi
per encalmar la set dels meus desigs;
com un ocell empresonat
dintre la llar on tantes hores tu passaves.
El temps no corre tan de pressa com abans !
Sembla talment
que les hores es quedin adormides.
Entre les moltes coses que vull dir-te
has de saber que el cucut que tant estimaves
està arraulit a casa de l'orfebre
en espera d'entrar al quiròfan.
Després d'uns anys de fer-nos companyia
ha deixat de cantar perquè no et veu.
Però en Josep m'ha dit que, amb un petit recanvi
d'alguna artèria ja gastada,
anirà caminant
per a menjar-se el temps altra vegada.
Quan ja canti de nou, el penjaré
a l'espai reservat on sempre vares veure'l.

Com molt bé saps, tan sols l'escriure
cobreix aquelles hores
que, en recollit silenci,
evoco en un paper els sentiments
que ragen del meu cor per esplaiar-me en tu
i alhora en siguis sabedora del que faig.
La tamaya, la planta
que hi ha en el menjador i que tant t'agradava,
l'alimentem amb l'aigua de la vida
i així la mantindrem ben ufanosa.
Està tot ordenat com era el teu desig!
Tots els objectes en el lloc de sempre!

Més endavant t'explicaré més coses.
Bona nit, amor meu!


VOLIA PARLAR AMB TU

Hola amor meu!
Del llit estant, et prenc en la mirada
i alhora et dic: t'estimo! I beso el teu retrat.
Aquestes són les matineres paraules
que t'adreço dictades
pel cor esbatanat abans de sortir el sol
i m'omplen de claror els vitralls del meu ésser.
T'escric imaginàriament,
com si talment estiguessis
a prop de mi, però no és així.
Et tinc tan allunyada
que la dalla de la mort i la distància
s'han interposat entre nosaltres.
Tal vegada, aquesta dissortada
separació que el temps no eixugarà mai més
m'ajuda a conviure amb la nostàlgia
que representa no conviure amb tu
i fer-nos companyia com antany.
És agradable recordar
la tardor dels teus ulls i la pell
de marbre del teu cos
quan les mans inquietes, tremoloses,
s'esmunyien de joia per les valls i serralades
amb el desig de conquerir els cims que et pertanyien.
Vivències i records perduraran
sota la pols del temps que tot ho guarda.
No obstant, hi ha moments a la vida
que no hem de beure de la copa
de la felicitat perquè ens podria agradar
i no sempre es troba al nostre abast;
com ara tu, que ja no et tinc.
Per aquesta raó, la vida és perceptible
quan tenim la certesa de saber que hi som.
No hi ha cap miracle a la vida! Tot té una raó de ser.
Estic filosofant, i et vull parlar d'amor.
L'amor és el millor remei
per esborrar la permanent
hipocresia que creix al món.
L'amor reposa en la mirada,
fidel mirall que ens il·lumina.
Ara que la ment s'enlaira,
voldria entrellaçar les mans
i acaronar-te i omplir-te de moixaines,
recolzats a dintre d'un llagut
sobre les aigües manses
d'una cala sense dir-nos res
i al fons, un horitzó de blaus com si es besessin.
Aquest seria el meu desig!
És abellidor pensar que, a voltes,
els llargs silencis també parlen!
Parlem amb Déu
sense cap intermediari
i li confiem aquells secrets més íntims,
i alhora ens reconforta
perquè voldria creure que m'escolta.
Cada dia li dic: "Gràcies, Déu meu,
per ofrenar-me el dia que es desplega
davant del gran portal de la mirada".
L'amor es funda en tot el que ens envolta:
a l'estimada, a Déu, als fills, als néts,
l'amor als amics, a la natura, a les petites coses...

Amor, te n'has anat de mi!
Les paraules que adés florien
s'han tornat mudes i em costa retrobar-les.
Per no tenir-te,
el sostre s'ha folrat de melangia.
Tan sols el consol de pensar-
te i l'escriure
són portadors d'un enfilall de somnis
que alliberen les llargues hores que reposen
al ventre del cucut
que ha tornat a cantar altra vegada
com tu volies.
Una cosa m'ha sobtat:
el seu cant és més feble,
no és com era abans.
I canta així, perquè, com jo,
voldria veure't a la vora.
No sé si podràs escoltar-me,
però tinc la pressura de repetir un cop més
el mot de les set lletres,
el mot que sempre ens regalaves;
per a mi, el més bell de la terra! T'ESTIMO!








.













PRIMER NADAL SENSE TU



Fa uns dies que han podat els arbres.
Les branques nues com les forques
les miro des del finestral de casa
i contemplo una fulla solitària
que es resisteix a caure
sota la pluja i el vent que remuga
i alhora vull pensar-te.
Ja s'acosta el Nadal altra vegada!
El temps indefugible
em recorda la brevetat dels dies.


























DE NOU TORNES A MI


De nou tornes a mi,
que encara queda temps per dir-te coses.
La veu silenciosa del dolor
es nota en el mirall dels ulls.
Fa més d'un any que vas deixar-me!
Per dintre l'engranatge dels meus somnis
es projecten cadenes dels records
que vàrem viure.
Avui, arran de les onades,
grapats de llum sacsegen la memòria
i cerco al meu esguard
la taula envernissada de la mar
i el fogar de la posta que no abrusa.
La bellesa de tot reposa en la mirada!
Al lluny, una bugada de llençols
acaronats pel vent
fa córrer les barques mar endins
mentre els rínxols de les aigües
besen la galta de l'areny.
Un festejar constant sobre la sorra!
Tot és llunyà i molt proper alhora
perquè el temps, inexorablement,
mai no reposa.
Queda't a prop de mi, com temps enrere feies
i escoltarem de nou
els crits de les gavines,
els néts cofois pujant sobre la barca,
el so d'unes paraules estrangeres,
el respirar de l'aigua
que es filtra en els castells
dels prínceps de la platja,
el tren llunyà que va enllustrant les vies
i la conversa afable de les filles.

De la mà del record, avui has tornat a mi.
Res no val tant com un instant d'amor!





VIURE ENCARA DELS RECORDS


Fa molt de temps que estàs absent de mi,
però la trista soledat de no tenir-te
no em priva de pensar-te
i van caient les hores lentament!
Sense pressa, pausadament,
en el carret de la memòria
introdueixo les imatges més belles
d'aquell passat joiós que enarboràvem.
Encara que el meu cor se m'ablaneixi,
trobo en l'escriure l'íntima complaença
de dir-te el que ara penso.
Cada matí, quan poso els peus a terra
i observo el teu retrat, et dic " t'estimo!"
i et furto la mirada
i entelo el vidre de besades.
Després, aixeco la persiana de la cambra
perquè t'entri el sol i t'acompanyi.
A l'instant, obro els porticons de la finestra
de bat a bat; així es ventila tot
i m'entra l'aire net de Montserrat
i estiro bé el llençols del llit com tu volies.

Amago dintre els ulls aquells records més vius
d'un temps pretèrit no llunyà
i et fas present sobre del tàlem
amb la mirada plena a sobreeixir
de cel, de pluja i de bugada,
on tantes hores compartírem
aquells secrets que el pensament dictava.

Tot seguint el camí de la rutina,
m'endreço i em poleixo com cada dia he fet
(que encara em valc per mi mateix)
per no dependre tant dels que ens estimen.
Però s'acreix en mi la solitud
com terra erma que mai s'ha cultivat.
I em tanco en el silenci
i els mots que tant em vivifiquen i em consolen
a dintre meu ressonen
com el repic d'una campana.

Una secreta veu em parla
i sé que ets tu, i tot el que m'envolta
es fa més íntim i proper:
com la música sublim d'un bell adàgio
que ara escolto plàcidament.
Tot és llunyà, però el temps irreversible
cremarà lentament...
les fulles de tardor que porto a dins.
Tu no ets tot, però estàs a tot arreu!
Tot i així, et sento amb la mirada.

Pausadament, vaig desgranant paraules
per ancorar-les al port dels meus records.






















POEMA METAFÒRIC


En el profund silenci de la tarda,
quan és la mar
un munt de garbes platejades,
vaig resseguint el vol de les gavines
arran de la teulada
d'un aigua cristal·lina.
Al fons, una finestra oberta a l'horitzó
plena de blaus i espurnes de cotó.

És cap al tard i els rínxols de les ones
van pregonant el crit de llibertat.
El vell parlar de l'aigua
a dintre meu ressona
i escolto el seu panteix arrossegant-se
on els ulls no es cansen de mirar
i llauro en el paper
els solcs on plantaré el meus versos.

Al lluny, darrere les muntanyes,
ja s'adorm el braser del dia
que encara il·lumina
el sostre de la taula envernissada.
Alhora vaig pensant,
que, constantment, la terra
cada dia cabdella la mateixa troca
i deixarà de fer-ho,
quan s'esgoti el Sol que ens alimenta.

Sadollat de records que vénen cap a mi,
deixo anar la tarda a poc a poc
extraient del passat, retalls de la infantesa
fortificant castells sobre l'arena.
Avui, ran de la mar, el vent del pensament
ha fet baixar del penjador de la memòria
records inoblidables
que ara els revisc de nou, i sense tu.







NO TORNARÀS


Com una boira passatgera,
t'has diluït enmig del firmament.
Partícules de pols a dintre el cosmos
naveguen per l'espai suspeses
per l'atracció dels astres.
Tot i així, molt a dins meu,
encara brolla l'esperança
i aquell ignot pressentiment
que tinc de retrobar-te.
Sé que no i ets, i cada dia et penso.
Tal volta els nostres fills, ignoren
que les hores penjades al rellotge
s'allarguem cada dia més
i alhora són feixugues de combatre
i costa respirar-les sense tu.
Ja fa tres anys que vas deixar-me!
Un dos d'abril plujós de primavera.
Davant de l'infortuni,
ja aquell desig de viure,
i més, quan ets protagonista d'un poema.
T'escric avui en un dia assenyalat:
l'aniversari del qui més t'estimava.
Va ser un disset d'abril de fa molts anys.
Després vingué la gana i les penúries.
Ara tindríem la mateixa edat;
el temps d'un embaràs ens separava.
Parlant de temps, és comparable
a un riu enfurismat, perquè
sempre s'enduu el que més vols.
A aquest instant, el seny és un desert
i les belles paraules s'emmudeixen
perquè el meu dins s'ha desvestit de mots.
No vull pensar en un incert demà!
Per a mi, el demà és ara.
No tornaràs! No tornaràs!


Molins de Rei, 17 d'abril del 2005