BITLLET DE TORNADA

Fa uns dies caminava pel carrer Dénia de camí a casa. La nit amenaçava en estendre’s per tots els racons de la ciutat i el cel i les façanes s’enfosquien per minuts.
Em movia per inèrcia fins que un ancoratge invisible em va fer frenar en sec. En aquell moment em va semblar que ja era nit fosca i que l’única llum plausible i existent era aquella bombeta groga que il·luminava el baix del número quaranta-cinc.

Hi havia moltes persones al voltant d’una taula de fusta massissa. No les vaig arribar a contar però per la calidesa que em transmetia l’escena semblava un grup més o menys nombrós. Totes elles estaven absortes en les pantalles dels seus ordinadors i movien els dits anàrquicament pels teclats. Ara amb rapidesa, ara en un crescendo que de sobte s’abocava a un ritardando i ara una pausa final, una incògnita, un dit a mig fer, un suspens en l’aire sobre la T. Eren una espècie d’orquestra simfònica a contratemps, el moviment de l’art en construcció, la literatura a foc lent. A la porta es llegia “Selecta. Grup d’escriptura”.

Fa dies que pense en això. Fa dies que pense en l’anarquia del moviment sobre l’abecedari, en l’impuls d’un vocable, en la força d’una imatge. És una cosa que no m’ha abandonat mai i és una de les majors cabòries que m’atrapen: la necessitat, el desig irrefrenable i l’amor per l’escriptura.