Biografies inimaginables I. Autobiografia anònima

Un relat de: Eduardcg

Autobiografia anònima




Vaig néixer a Xàtiva ja fa massa anys, tants que no recordo com va anar. De fet els meus primers records són de quan ja tenia cinc anys, de segur que vaig sofrir amnèsia infantil a causa dels cops que em donà la llevadora.
La primera imatge que encara reté el meu cervell, és tota una oda a l'amistat, jo fotent-li un cop de puny a un amic mentre aquest, amigablement, em clava un dit a l'ull. Ara bé, m'hauria deixat apallissar abans que permetre que ningú més el copegés. I és que els amics ho són tot a la infantesa, mestres i alumnes, companys i rivals, defensor i atacants. Són la primera tria que ens permet la vida.
Em van portar a l'escola de Castelló de la Ribera, i ràpidament me'n vaig tornar a casa. Bé, almenys el primer dia, la resta ja em va resultar més difícil fugir.
No era ni bon ni mal estudiant, ningú podia jutjar-ho equànimement, ja que ningú m'havia vist mai en tal disposició. Malgrat tot vaig finalitzar els meus estudis amb gran alegria per a tots, especialment per als professors.
En vista de l'èxit, vaig continuar a l'Institut. Anys de grans exigències per part dels docents, ja no hi havia prou amb una bona cal·ligrafia per passar els exàmens, hi havia que obrir els llibres, la qüestió de llegir-los la deixaria per a la Universitat.
Després de llargues reflexions, gairebé tota una tarda, vaig decidir estudiar Biològiques, però en descobrir que la seva Secretaria estava al primer pis, em vaig matricular a la planta baixa, en Químiques.
Una carrera de cinc anys força complicada, fins que te n'adones que la clau es fer-la en més anys, uns per a estudiar i d'altres per a gaudir de l'ambient nocturn, uns per a desenvolupar l'intel·lecte i d'altres per posar-li fre a base de tota mena de begudes espirituoses, uns per a llaurar-se un futur i d'altres per a sembrar males herbes.
Durant aquells anys coincidia de tant en tant amb una noia rossa a classe, i més a sovint fora d'ella. La nostra relació va ser totalment heterodoxa i original, noi busca noia, es coneixen, comencen a parlar, es fan amics, alguna cita innocent, alguna ja no tan innocent, «passa a recollir-me per casa», «ja que estàs aquí, entra i coneixeràs als meus pares», «feu bona parella», «vols sortir amb mi?», deixes de ser tu per ser tots dos, «mira quina casa tan bonica!!, i a quin preu!!», «guaita quin vestit de núvia!! és ideal!! el color perla sempre m'ha agradat molt», «que jo no em caso!!» i quan obris els ulls estàs feliçment casat, amb gat, gos i xiquet.
El xiquet va arribar fa tres anys, amb un pa baix del braç, una bossa de bolquers i hores d'insomni per davant. Però també amb un somriure guaridor, amb la seva carona just abans de despertar, amb el petó a la tarda que esborra tot un mal dia, amb la mà que t'agafa per creuar un carrer, amb els ulls oberts com a plats escoltant un conte i amb el goig i la tendresa reviscolant dintre el meu cor.

Comentaris

  • Ironia en el seu punt just[Ofensiu]
    Grocdefoc | 12-09-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt llegir aquesta autobiografia. Crec adonar-me d'aquest tracte irònic, el qual em sembla que tu el domines molt bé, i que posa les situacions en el seu punt just.

  • Benvingut a RC!!![Ofensiu]
    F. Arnau | 05-09-2008 | Valoració: 10

    Eduard!
    Vull donar-te la benvinguda a aquest procel·lós món dels relataires, per on t'has deixat veure els darrers dies participant als "nanos", i altres Reptes.
    En aquesta web de "freakys" de la Literatura (com ens diu el meu fill Guillem), ens cal gent com tu, que participe, que aporte idees, i que comence els seus relats amb una Autobiografia com la que has fet que, encara que estiga feta mig en broma, no deixa d´esser un obrir-se als altres, un despullar-se com deia el nostre il·lustre paisà Joan Fuster...
    Una abraçada!
    ... I endavant!!!
    FRANCESC