Bicicletes, cistells i pilotes.

Circulava, com un dia més, per l'avinguda de la Verge. La bicicleta grinyolava reclamant un xic d'oli a la cadena. Pedalava amb força tombant la bici d'un cantó a l'altre, sense esperes. Al darrere del selló, lligada amb quatre cordills, una cistella amb una pilota dins. No és una estampa habitual, si més no a les dues de la nit.
Tampoc és normal l'edat del petit, uns set o vuit si molt no erro. Resultaria més normal a l'estiu, en dies de festa i de calor, però no, a mig hivern i pelats de fred. El nen sense un abric i amb la bicicleta a tota pastilla. Les mans semblen un glaçó, o com a mínim això imagino jo. No puc deixar de fer cabòries sobre aquest marrec. Potser és que surto poc de nit i veig poc les seves aventures. Tampoc sóc molt posat en la vida de ciutat i això em pot restar facultats. Tot i això no deixo de fer-me preguntes. Tinc 36 idees del que pot estar fent aquí aquest nen. Al meu cap sonen cançons que ara mateix no resoldrien l'enigma ni tampoc m'ajuden a fer una simple reflexió.
Potser és que des d'un bus tot és diferent. La perspectiva canvia i ja res és el mateix. Quan un es troba en un punt diferent a l'habitual li costa adaptar-se. Deu ser el meu cas per molt que em cregui obert a les noves idees, tanmateix és necessari sempre un període d'aclimatació. No es pot pujar l'Everest d'una tacada, poc a poc és molt més convenient.
I mentrestant el xiquet continua amb la seva particular cursa, empaitant l'autocar, avançant-lo en els semàfors i deixant-lo enrere quan toca una carrera llarga. No puc deixar de pensar què busca aquesta criatura en una nit d'hivern, la temperatura glaçant, les mans sense guants i el seu rostre vermell, com un vi rosat. Alguna cosa hi ha d'haver inexplicable en la ment humana, que recorri a coses tan sorprenents i inexplicables. Podria ser la meva nova perspectiva des de l'autocar, o podria ser l'excés d'alcohol, no obstant juraria que això no és una cursa qualsevol. És una fugida. Quans diables estan darrere la bicicleta plena d'una infància desgraciada... Ja ho digué una vegada aquell, hem nascut per córrer, fugir, escapar... Però l'infància és una edat massa primerenca per començar a fugir. Són dimonis massa grans per uns ulls tan petits.
Estic per baixar de l'autocar i parlar amb aquesta criatura, parlar-hi, enviar-la cap a casa. Però se'm escaparà, abans no sigui fora ell ja em traurà un carrer, és inútil. Voldria explicar-li que es poden creure en els somnis, que es poden aconseguir il·lusions de petites coses. Potser no m'atraviria a dir-li res a un nen que amb menys d'un deseni ha viscut més que la majoria amb una llarga estada en això que en diuen vida. Ja sé que no sabem on anem, que trobar sentit és per filósofs i religiosos prepotents, que no sabran mai res del què és la vida d'un nen al carrer en una nit d'hivern amb l'ajut d'una bicicleta i una pilota.
La cursa segueix i no puc evitar pensar en el nen. Voldria pensar en una cosa que no fos aquella realitat tan crua del moment present. M'agradaria posar'm-hi d'esquena com tota la meva societat desenvolupada, no fer res, que és la norma habitual davant un problema humà.
En fi, corre fill, que els dimonis no t'atrapin com a mi.