Best-seller

COGITO
Escriure una novel·la sempre havia sigut el meu somni.
Inspirat per Isabel Allende, amb La casa dels esperits, o amb George R.R. Martin, amb la famosa (i inacabada) Cançó de sang i foc, frisava per narrar l’evolució de les generacions d’una família catalana des d’inicis del segle XX fins a l’actualitat, passant per la guerra civil, sobrevivint a una dictadura i adaptant-se als nous temps.
Dins del meu cap, la idea era clara: abastar tant de temps podia resultar en un relat tediós, insuls; per això, calia afegir elements que captessin l’atenció del lector: incestos entre pares i filles, fratricidis de germans ben avinguts o traïcions a sang freda.

ERGO
Escriure, encara que sigui una ficció, rau sempre en una idea real, propera a l’entorn de l’escriptor.
El procés de creació no és tan complicat. Per una banda, tal com va fer J. K. Rowling, després de passejar-me pels cementiris de la ciutat, vaig crear una llarga llista de persones que protagonitzarien la meva novel·la. Per mi, no eren només uns simples noms, eren també individus amb unes característiques físiques concretes i una personalitat molt definida. Eren la meva nova família.
Per altra banda, vaig mirar al meu voltant: pares, avis, germans, tiets, cosins, generacions passades. Tenia la base, només faltava crear.

SUM
Escriure implica veritat. El lector no pot tenir la sensació que allò que llegeix és inversemblant, que el narrador explica quelcom que realment no ha viscut, que no entén, que no sent.
La novel·la era la consecució d’esdeveniments que no resultaven creïbles, freds. “Costa de creure el que narra el protagonista” deien els meus familiars. “Aquesta escena m’hauria d’haver posat la pell de gallina” deia l’editor. Veritat. Li faltava veritat.
Aquí és on vaig viure de primera mà que escriure també implicava sacrificis. No només socials, hivernant durant el desenvolupament del text; sinó també personals.


Des d'allà on siguis, gràcies, estimat germà: la novel·la ha sigut tot un èxit.