Cercador
Benvingut a casa
Un relat de: josep.corb- Compartir:
Va tancar la porta i es va quedar mirant el passadís fosc. “Ja hi som de nou” va pensar. Tot estava com sempre, com si l’hagués estat esperant tots aquells anys. Va deixar les maletes al costat de la porta, com si fos a punt de marxar de viatge. “Marxar, jaja”.
Havia vingut per a quedar-se, potser una temporada llarga, potser per sempre. La qüestió era que havia de treure tot el que no havia tret, llençar tot el que no havia llençat, seleccionar... buff.
Va passar per la cuina, va comprovar que les aixetes de la pica funcionaven i va endollar la nevera que es va engegar amb una vibració metàl·lica. De moment tot normal.
Les plantes fossilitzades no havien aguantat 10 anys de sequera, ja les llençaria demà. Al menjador desolat encara hi havia la petita butaca i el revister buid. “com han pogut aguantar 10 anys aquí, dia rere dia, veient com la llum creixia i moria darrera les persianes mig baixades, en absolut silenci?”. Semblava massa fins i tot per a tots aquells objectes inanimats.
Va passar ràpidament per l’estudi i després pel dormitori.
Als armaris encara hi havia la seva roba vella. Bé, de fet estava bastant ben conservada.
Tot això de cop es feia bastant feixuc. Però ho havia de fer, havia de treure tota aquella pols i desfer-se de tots aquells records.
Potser el millor seria llençar-ho tot sense mirar, obrir les finestres i deixar entrar el sol i la llum...
Al dormitori el llit amb el matalàs nu. Allà no hi havia entrat cap persona durant tot aquell temps, només ell tenia claus. Va canviar el pany abans de marxar i no va donar les claus a ningú. Va treure el clauer i va tornar a comptar les dues úniques claus. Quantes vegades les havia comptat durant aquells 10 anys?
Un calfred de terror i plaer barrejats va travessar el seu cos. El terror i el plaer de saber-se amo absolut d’aquell mon del passat.
De sobte es va adonar de que no podria mai llençar cap record, ni obrir les finestres, ni sortir d’allà mai més. Estava a casa.
Va obrir l’armari i es va posar aquell pijama que li agradava tant, la roba estava freda i feia olor d’humitat, però tot un seguit de sensacions agredolces el van traspassar. Es va mirar al mirall del dormitori sota la feble llum de tarda que entrava per la persiana baixada, la seva cara li va tornar la mirada desde la foscor del mirall. “Benvingut a casa”.
Va anar directament a l’estudi i va obrir la caixa. Va treure totes les rampoines absurdes que hi havien allà i al fons hi havia l’àlbum de fotos. Va contenir la respiració.
No va veure que mentre era allà les plantes mortes de la cuina havien crescut i crescut sense que ell se n’adonés, arrapant-se a les parets i el sostre i cobrint-les totalment amb les seves branques nuoses i seques.
Havia vingut per a quedar-se, potser una temporada llarga, potser per sempre. La qüestió era que havia de treure tot el que no havia tret, llençar tot el que no havia llençat, seleccionar... buff.
Va passar per la cuina, va comprovar que les aixetes de la pica funcionaven i va endollar la nevera que es va engegar amb una vibració metàl·lica. De moment tot normal.
Les plantes fossilitzades no havien aguantat 10 anys de sequera, ja les llençaria demà. Al menjador desolat encara hi havia la petita butaca i el revister buid. “com han pogut aguantar 10 anys aquí, dia rere dia, veient com la llum creixia i moria darrera les persianes mig baixades, en absolut silenci?”. Semblava massa fins i tot per a tots aquells objectes inanimats.
Va passar ràpidament per l’estudi i després pel dormitori.
Als armaris encara hi havia la seva roba vella. Bé, de fet estava bastant ben conservada.
Tot això de cop es feia bastant feixuc. Però ho havia de fer, havia de treure tota aquella pols i desfer-se de tots aquells records.
Potser el millor seria llençar-ho tot sense mirar, obrir les finestres i deixar entrar el sol i la llum...
Al dormitori el llit amb el matalàs nu. Allà no hi havia entrat cap persona durant tot aquell temps, només ell tenia claus. Va canviar el pany abans de marxar i no va donar les claus a ningú. Va treure el clauer i va tornar a comptar les dues úniques claus. Quantes vegades les havia comptat durant aquells 10 anys?
Un calfred de terror i plaer barrejats va travessar el seu cos. El terror i el plaer de saber-se amo absolut d’aquell mon del passat.
De sobte es va adonar de que no podria mai llençar cap record, ni obrir les finestres, ni sortir d’allà mai més. Estava a casa.
Va obrir l’armari i es va posar aquell pijama que li agradava tant, la roba estava freda i feia olor d’humitat, però tot un seguit de sensacions agredolces el van traspassar. Es va mirar al mirall del dormitori sota la feble llum de tarda que entrava per la persiana baixada, la seva cara li va tornar la mirada desde la foscor del mirall. “Benvingut a casa”.
Va anar directament a l’estudi i va obrir la caixa. Va treure totes les rampoines absurdes que hi havien allà i al fons hi havia l’àlbum de fotos. Va contenir la respiració.
No va veure que mentre era allà les plantes mortes de la cuina havien crescut i crescut sense que ell se n’adonés, arrapant-se a les parets i el sostre i cobrint-les totalment amb les seves branques nuoses i seques.