BAR

Com si no passes res, estava allà amb els colzes recolzats sobre la barra i mentre li anaven servint el whisky pensava amb la total impunitat amb que li estaven subministrant droga, la “seva droga”.
Mirant com els gels s'anaven rodejant d'aquell liquid, que en el fons, era el que ansiava. El tenia allà, a tocar, i li servien en total normalitat, i a un mòdic preu.
El cambrer li va comentar que quan li sembles suficient l'avises, i ell va assentir obedient. Però ell mai no en tenia prou.
Quan va ser ple fins dalt el cambrer va parar i li va acostar. Són 4 euros. Els paga. Es gira.
Quina sort que tenia de poder-se col·locar de “la droga” legal. Mentre altres persones que consumien substancies estupefaent eren perseguides i dilapidades socialment, els borratxos estaven normalitzats. Ens alguns casos, es podien convertir en persones entranyables, i fins i tot, divertides.
A ell això li era igual. Ell volia que el deixessin tranquil amb els seus tragos.
Era la seva feina, jornada complerta, des de feia molts anys. Ni ell recordava quants.
Sobrevivia com podia amb el que anava trobant, i amb alguna ajuda dels seus fills, que cuidaven d'ell, però no d'una manera molt afectiva.
Enmig de les seves cavil·lacions hi va colar algun raig de la copa, i quan se'n va adonar ja només li quedaven els gels. En va demanar un altre. Mentre li servien va mirar a fora, per la finestra, però no es veia res. El vidre estava doblat en gruix per ronya acumulada des de molt de temps, i només es podia percebre si hi havia sol o no. Va veure que ja començava a fosquejar. Aviat seria temps de tirar cap a casa. Però primer és el primer.
Abans, quan era més jove i fort, algunes vegades tornava a casa amb ganes, tenia sentit anar-hi. Algunes vegades es follava la seva dona, d'altres la picava. També feia alguna cosa de fusteria. Era la seva passió de tota la vida, i no l'havia abandonat mai fins ara, quan per culpa de l'edat ja no es veia capaç de remenar aquelles màquines. Ara ja no li trobava sentit tornar a casa. Ni pot follar, ni té forces per picar la seva dona, i molt menys pot fer petits mobles per omplir la casa una mica més.
Amb tot això, ja s'havia cruspit un altre got sencer, i ja pensava en demanar-ne un altre.
Va veure que a l'altre punta de la barra hi havia un conegut. Un conegut del bar, res de molta amistat, només camaraderia alcohòlica en moments difícils, i també bons.
Es va girar perquè no el veies. No tenia ganes de parlar amb ningú. Només el just al cambrer, tot i que gairebé es podia expressar amb signes. Al cap i a la fi sempre volia el mateix.
Una altra copa va caure. I un altra. I una altra.
Es va despertar a darrera el bar, a ple sol. Estava tapat amb uns cartrons. Almenys el cambrer havia tingut aquest detall. El cap s'oprimia ell mateix i li donava la sensació que li explotaria en qualsevol moment. Era un dia d'aquell que pensava que no se'n sortia, que es quedava tonto per vida, tocat per la beguda a alt nivells, però sempre se'n sortia. I aquesta vegada no seria diferent.
Es va mig aixecar amb un braç i va mirar al seu voltant. Aviat ho va tenir vist, perquè el lloc el coneixia i no havia canviat molt de l'última vegada. Cubells de brossa, males herbes, el terra tenyit d'unes tonalitats de negre que no donava a cap bona interpretació. Res de nou.
Es va aixecar i va decidir que ja era hora d'anar cap a casa. Que aguantaria els crits de la seva dona, dels seus fills també, perquè segurament la seva muller els havia trucat. El “paripe” de llençar tot l'alcohol de la casa i de prometre que no hi tornaria. No anirà a cap centre de desintoxicació perquè no s'ho podien permetre, i a més, hagués estat molt mal vist al veïnat. Entre tots ho solucionarien.
Ja s'ho sabia tot això, i temia el dia que no fos així. Que finalment es trobaria totes les seves coses -poques- a la porta i no el deixarien entrar més. El dia que es quedes sense casa no sabria que fer, i llavors si que ja seria la perdició. Això és el que els explicava cada vegada i es compadien d'ell. Però tothom sabia, fins i tot la mainada, que aquella raó tenia data de caducitat. I el que més l'inquietava és que havia notat certa tensió creixent en l'ambient que podria ser l'aproximació del fatídic dia.
Però després va pensar: I perquè vull tot això? Jo faig el que em sembla que tinc que fer, però fereixo a tothom que tinc al meu voltant. No quadra. A més, tots sabem que el que fem és xerrameca inútil, i que ningú canviarà. Quan passava per davant de la porta del bar estaven pujant la persiana, i va decidir que el millor per tots és que no tornes a casa, intentar evitar els conflictes domèstics. Va obrir la porta poc a poc, com podia, i des d'allà mateix es va demanar un whisky. Es va seure i va tornar a recolzar els braços sobre la barra, i es va tornar a admirar de la sort que tenia que la seva droga la servissin als bars, embotellada com si d'aigua es tractes.