Àvies (o padrines) o mares que comentaven sobre la "família"

Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre la “família” i què representava per a elles.

El 26 de setembre del 2025, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre la ‘família’? Què representava per a elles? Gràcies”.

Quant a missatges, el mateix dia comentaren “Poc en parlaven” (Maria Dolors Sala Torras), “La família era primordial, el més important. Sempre ens han inculcat les relacions amb els germans, amb els oncles. La meua àvia materna sempre vivia amb nosaltres: va restar vídua jove.

Visitar els avis era tasca obligada els diumenges; i, per Nadal, també, i ens donaven les estrenes…” (Carmen Mahiques Mahiques), “Al temps dels avis, la família era com un bon arbre amb arrels fortes i unides. I sempre junts: a totes festes i a necessitats. L’àvia deia ‘Tots a l’una’.

De fet, la família és la joia que et dóna més plaer. Els avis sabien molt de tot: ells eren el timó”, (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. Sempre en la bonica família. Sobretot, units” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí que comentaren històries sobre la família, la qual, en aquella època, es valorava molt” (Rosó Garcia Clotet), “Per a elles, era el melic del món. Després, amb l’edat, s’adonaven que hi havia clevills” (Octavi Font Ten), “En aquell temps, les famílies, molt més extenses que avui dia, ho representaven tot: favors, aixopluc, menjar, etc. Eren temps de fam; i els uns, amb els altres, se sostenien” (Xec Riudavets Cavaller), “L’àvia paterna era molt eixuta i individualista: només vivia per a una casa…

L’àvia materna s’implicava amb les festes familiars: li agradava tenir-los tots a casa. I, és clar, hi érem una mina” (Montserrat Cortadella), “Cuidaven la família. Però perquè… Hi havia alguna cosa més…

Algunes dones d’avui també ho fan, ho hem fet, però…

No tot és el que sembla” (Anna Babra), “Sí. Tots érem como una pinya i ens visitàvem molt. A casa, es comentaven molt les anècdotes i fets dels seus temps” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Ho era tot!! I va ser una bona esposa i una bona mare, ja que ella era el puntal, junt amb el pare, per a fer anar bé la família” (Roser Canals Costa).

En el meu mur, el 26 de setembre del 2025 plasmaren “A Sant Andreu de Palomar, Barcelona, entre 1950 i 1975, vivíem quatre grups familiars ben a la vora els uns dels altres: avis, pares, oncles i cosins…

A l’estiu, hi havia dinars al pati-jardí dels avis i, allà, una colla d’uns catorze familiars adults i tres o quatre criatures d’entre cinc i vuit anys. Conversava tothom: parlaven del temps de ‘la guerra’, de familiars escapats a França, d’altres que van emigrar a l’Argentina…

Els avis sabien quins eren fills de qui; quins s’havien casat amb qui; sabien els oncles que vivien en un altre barri de Barcelona o de Mollet del Vallès… Ho sabien tot de tothom; i això era l’univers de la família…” (Joan Marrugat).
Finalment, ma mare, el 26 de setembre del 2025, per telèfon, després de llegir-li la gran majoria dels escrits, em digué que, “De totes maneres, hem de partir de la base que, en la zona on estem, la família ha estat el suport de tot, un nucli fort d’ajuda d’uns a altres.

Les poques famílies que vivien separades, lluny, era fantàstic quan venien festes: s’ajuntaven. [Les que estaven més pròximes ho feien sovint]”.