Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre les viudes

El 25 d’octubre del 2025, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les viudes? Gràcies”.

Quant a missatges, el 25 d'octubre del 2025 i posteriorment plasmaren "No recordo res. En ser jove, no explicava gaire res d'això" (Àngels Sanas Corcoy), "Sempre vestides de negre, cuidant els fills i amb escasses possibilitats de retornar a una vida de parella. Convertides en mestresses de casa, per decret" (Maria Dolors Sala Torras), "Les meves àvies deien que es passaven tota la vida de dol. Des que moria un de la família (germà, pare o avi), ja es vestien de negre i costava de treure's del damunt: es portava molts anys per cadascun dels difunts i moltes vegades ja n'hi havia d'altres traspassos i encara es portava dol del primer difunt.

També n'hi havia que es tornaven a casar, a vegades, viudes amb viudos, i se'ls feia una esquellotada que consistia a fer sorolls amb esquelles o bé amb olles i amb cassoles la nit del casament fins que sortia el nuvi i deia que pagaria una convidada als qui estaven allà fent soroll.

A casa, teníem l'avi, que eren onze germans: tres, de part de la viuda; tres, de part del viudo; i cinc, del nou matrimoni" (Joana Cabiscol Calvès), "La veritat, que no em comentaven res, ni la meva mare, que era de després de l'any 1920. A mi, quan jo era més gran, em donaven pena les velletes que no tenien massa diners: vivien pobres i sense res i tothom tractava d'ajudar-les, si més no, el govern" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Segons la meva àvia, que restà viuda, deia que cada una havia de fer el seu camí. I ella sempre continuà fent el mateix: ella, dia rere dia, parlà amb el seu marit, fins a morir, i deia que, si la viuda era dèbil, havia de tornar-se a casar" (Lydia Quera), "Mon pare conta que un oncle seu va restar viudo i que no havia tingut descendència, i es va casar amb una viuda amb fills. I, després no estava content de la segona dona perquè no l'atenia bé i perquè se n'anava molt a ajudar les filles d'ella, i va vindre a contar-ho a ma casa: 'Què podia fer?'.

Mon pare li digué que era normal, que la primera el va cuidar molt bé i que esta era així, però que, com que era casat, ja no podia fer res.

Ma mare tenia una cosina que es casà i que va tindre fill i filla, però, com que l'home bevia, va agafar els xiquets i tornà al seu poble. L'home va faltar i ella restà viuda i es casà amb un viudo més vell que ella i que tenia diners. I les dones li deien 'Mira la rica!, que s'ha casat amb un uelo'. I ella els responia 'Qui és la que es gita amb el uelo?'" (MCarmen Bañuls), "L'única cosa que comentava era que aquesta o l'altra, en tornar-se a casar, la nit de noces, li havien fet esquellots" (Àngel Blanch Picanyol), "Mai m'han explicat res sobre les viudes" (Angelina Santacana Casals), "Sobre el tema, no ho recordo" (Rosó Garcia Clotet), "Res de res, no em van dir... Com saps, estava interna a les monges" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Depenent dels matrimonis. Normalment, les planyien perquè restaven soles o perquè, fins i tot, havien de pujar els fills. I, d'altres, la iaia, sobretot, deia 'Aquesta plora ara, però no tardarà a saltar i brincar. És una fresca'" (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d'octubre del 2025, per telèfon, em digué que "La persona que tenia béns, tenia suport. Si eren pobres, s'ho passaven molt malament. I, si eren d'aquestes que tenien espenta, feien com eixa dona que deia 'Tenia quatre filles que cabien baix d'una polleguera i, al sendemà de morir el meu home, ja m'havia espavilat'.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.
És real, com la mateixa vida".