Aventures i desventures d'un contestatari enamorat de la paraula

Des de la meva edat, que el mes d'agost ja en faré els 57, i el meu esperit crític i contestatari, debut al meu intent de modificar certs aspectes que consider injusts de la societat i del temps que m'ha tocat a viure, he tocat moltes diverses maneres d'expressió. Així i tot la que més he treballat ha estat la paraula.
Puc dir que he treballat la música, el teatre, la pintura, la fotografia, el dibuix, una mica l'escultura en diversos moments de la meva vida; a més d'una activitat política i social, en la qual intentava practicar la màxima coherència possible. No pretenc estar sobre cap peanya, si ho he fet, era perquè no podia esser d'una altra manera i no fer-ho m'hagués portat a què la meva vida no tingués sentit. O sigui, que res d'egos vanitosos i superbs que no et duen enlloc, millor dit, si que et porten a crear-te un infern i de pas repartir-lo entre els que estan en el teu entorn.
He escrit a molts llocs i sobre molts papers. He emprat des d'un torcaboques fins a paper higiènic quan no disposava de cap altre paper per escriure la idea que se'm venia i no podia perdre el temps cercant un lloc millor on plasmar-la. He escrit també sobre capses de cigarrets, un cop esbotzades, sobre papers trobats en el carrer, sobre la part en blanc que deixen als marges d'alguns diaris...
A dir que debut a què tota la meva educació fou amb llengua castellana, vaig començar a escriure amb ella, fins que vaig canviar. Que els meus referents en castellà foren Federico Garcia Lorca (assassinat pels feixistes l'any 1936 ) ; Pablo Neruda a qui varen profanar casa seva després del cop militar feixista de Xile l'any 1973; Miguel Hernandez(Morí empresonat pels feixistes espanyols a Orihuela) i Leon Felipe qui s'exilià a Mèxic. També a dir que guard tot el que he escrit, que algun poema va quedar finalista als pocs concurs que em presentava i si haver llegit molts poemes i escrits a diversos actes reivindicant la llibertat.
També he escrit a molts llocs, a prop de la mar, a la muntanya, circulant per Palma i a qualsevol banc, a restaurants, a cafès i n'hi ha un parell que vull destacar. Quan encara vivia a Palma, rondinava per molts llocs, cafès concretament on habitualment ens trobaven amb els amics. L'etapa de la plaza de Atarazanes (avui plaça de Drassanes), i llavors la part d'adalt de Palma, carrer del sol (amb la Cova del Sol) i el "Che Boinas", sens oblidar "La Cumparsita" a finals del carrer Savellà; carrer de Montisión amb "La Gabi"; per la part de prop del passeig marítim, "La Fiera Mosca", "Charlie Braw"; I prop de la travessia comercial "El Fanal" on molt es va conspirar i compartir.
Estic parlant de la dècada del 70 al 80, en la qual jo passejava els cabells llarguíssims, una bona melena, una barba quasi d'hermitià i rondinava amb els meus ormejos: Quaderns, pintures, cambra fotogràfica, la meva guitarra "Glop de Foc" i les meves flautes; i amb el nom de batalla de "Keops"; que he tornat a recuperar altra vegada; en el meu segon llibre publicat de narrativa breu "Sota la meva mirada" a la biografia. Aquí a la nostra Vall, un des llocs on més he escrit ha estat en el "Cafè Paris" on anava a fer el cafetet del dematí i a empatar la xerrada amb en Pep i en Mateu. Molts articles apareguts al setmanari i també poemes i relats s'han inspirats allà.
Cursos de teatre (Stanislawski, Grotowski, el teatre de la crueltat d'Antonin Artaud). Teatre de guerrilla ("El bistec" obra mímica creada entre un amic meu i jo), "El vendedor del pez" de Miguel Cobaleda" "La estatua" de Valle-Inclán . "La puta respectuosa" d'en Sartre, que tractava del tema del poder i discriminació a nord-americà. També teatre experimental amb Pere Pavia, representant una obra mímica on vaig fer el paper de Samsó i encara dispos de les fotografies de la mateixa que fou interpretada en el Col·legi d'arquitectes. Eren uns moments d'activitat quasi frenètica i sense el suport de ningú. La recuperació de les festes populars, on atrevit i gosat com era hi participava com a cantautor amb la guitarra i l'harmònica. Recordant com a les festes tradicionals de Son Rapinya, en el meu repertori em prohibiren cantar "l'Estaca" de Lluís Llach, i jo que sabia que si ho feia, s'acabaria el concert i pararia a Govern Civil, vaig començar a tocar-la amb la guitarra (això no m'ho havien prohibit) i fou el públic qui va fotre als repressors i la va cantar.
A les acaballes del Franquisme, la repressió encara fou més dura i el dictador i assassí Franco, morí no sens deixar el seu rastre de sang: Les últimes execucions es van dur a terme el 17 setembre de 1975. Van ser afusellats dos militants d'ETA, Jon Paredes i Anjel Otaegi i tres del FRAP, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz y Humberto Baena, sense que això comportés una minva dels atemptats terroristes.
El 2 de març de 1974 havien estat executats amb garrot Salvador Puig Antich a Barcelona i Heinz Chez a Tarragona.
Jo únicament vaig passar diverses vegades detingut a Governació Civil, on els socials (policia repressiva del franquisme) tenia un àlbum de fotografies on jo apareixia a les diverses manifestacions; inclusiu un d'ells en una ocasió em va dir: "Però és que Bonnín tu estas en todas partes". Puc dir que no vaig rebre cap vegada físicament, ja que com no era home de partit, i sembla que això ho sabien; ja que era ben cert que jo tan sols donava suport a les accions de les que estava plenament convençut, no podien treure'm massa informació important. Del contrari com altres companys, hauria begut oli.
Escric això, perquè quedi constància i al mateix temps, com ho vaig escriure en el meu darrer article, la gent de les noves generacions ha d'entendre que la democràcia no ens va venir regalada de l'aire del cel. Ni tampoc poder ara mateix escriure en la nostra llengua i que la literatura catalana, tingués la seva continuïtat amb l'esforç de molts escriptors compromesos i també les editorials.
Tot això m'ho ha tornat portar a la memòria, l'acte del cafè per la llengua; i sent que malgrat he fet una petita rememoració del passat; hem d'estar pel present. Els feixistes encara no han desaparegut i n'hi ha a diversos càrrecs polítics, i els mateixos són enemics acèrrims de la nostra llengua i els hi encararia poder repetir: "¡Habla el idioma del Imperio¡". Per tant, cal no badar.