Avenços cientifics

Com faig cada dia, només de llevar-me, aixeco la persiana i obro la finestra per veure quin temps fa. Dono una ullada al cel i veig que està força núvol, "avui m'emportaré el paraigües per si de cas". Miro el carrer gairebé buit encara, i quan em giro per ficar-me cap a dins, adverteixo que, a l’edifici del davant, hi ha una persona que m'està mirant des d’una finestra. Em crida l'atenció i me'l quedo mirant jo també. Necessito uns quants segons per donar-me compte que el que m'està mirant és exactament igual que jo.
M'he quedat de pedra, "això no pot ser". Se m'acudeix que pot ser un mirall i em moc d'una banda a l'altra, però la figura continua quieta. Penso que al millor és un germà bessó que no conec, però no, sé segur que no en tinc de germans. Llavors me'n recordo que fa uns anys, quan era estudiant i sempre anava curt de peles, vaig ser voluntari per fer uns experiments que tenien alguna cosa a veure amb la genètica, els cromosomes i jo què sé que més, “ara només faltaria que l'experiment hagués funcionat i el que veia a l'altra banda del carrer en fos el resultat".
Sembla com si m'estigués llegint el pensament, perquè se li ha dibuixat un somriure a la cara que m'està dient que ho he encertat. Ara ja m'estic posant una mica nerviós; més ben dit, estic acollonit.
Veig com agafa el mòbil i fa una trucada. Tot seguit, sona el meu telèfon. Dubto d’agafar-lo perquè n'estic segur que és ell, però, dominant la meva por, el contesto, perquè tinc molta curiositat per saber què és el que em vol dir.
-Si, digue’m.
- Tens raó, ho has endevinat, sóc el teu clon. Estic content de que m’hagin fet com tu, veig que tens una ment força àgil i no t'ha costat gaire veure d’on venien els trets; però m'imagino que ja te n’hauràs donat compte que el meu cervell pot anar molt més lluny que el teu.
No hi ha dubte, aquella era la meva veu.
El torno a mirar i veig que el seu somriure s'ha fet més gran, més cínic, més inquietant...
El pànic em té gairebé paralitzat, desitjo que tot plegat sigui un malson i poder-me despertar d'un moment a l'altre; però em refaig una mica i li contesto.
-M'agradaria saber per què em truques, tens alguna cosa a dir-me? O és que t'ho passes be veient com estic ara mateix.
-Bé, doncs sí que vull dir-te una cosa. Quan vas ser voluntari per aquell experiment, et van explicar molt poques coses. Una d’aquelles coses que no et van dir és que, si tenien èxit i podien fer un clon teu, no hi havia cap possibilitat de que poguéssiu existir els dos al mateix temps.
-Què vols dir amb això?
-Doncs està clar, o tu o jo hem de desaparèixer i ara mateix tots dos ja sabem qui serà. O no?
-Què dius ara? No m'ho podeu pas fer això.
-Sí que podem, però no et preocupis, no patiràs, serà ràpid i en el moment que menys t’ho pensis.
Almenys amb això tenia raó, un cop no massa fort al front i no he tingut temps ni de sentir el tret.