Angoixa

Vaig caminant, una mica ràpid, pensant en el dia tant enfeinat que m’espera.

Avui venen unes persones, que treballen per un banc, a veure les nostres instal•lacions i els nostres projectes, per tal de decidir si és factible la concessió del crèdit que em demanat, per poder ampliar l’empresa.
Molt em temo que perdré tot el matí amb ells, i al cap i a la fi no ens donaran ni un duro, i més a més els hauré d’acompanyar a dinar a un bon restaurant, pagant jo es clar.
Hauré de treballar tota la tarda a corre-cuita per fer la feina que se m’haurà quedat endarrerida i després hauré d’anar a una reunió amb el mestre del meu fill, perquè es veu que n’ha tornat a fer-ne una de grossa. Avui, precisament avui que tinc entrades per a anar a veure el Barça i au fes-te fotre, no podré anar-hi i estaré de sort si puc veure el final del partit per la tele.
De sobte surto de l’abstracció en la que estava immers i torno a la realitat, per adonar-me que després de portar caminant una bona estona, sempre estic al mateix lloc, no m’he mogut ni un pam.
Una sensació de pànic i d’angoixa s’apodera de mi immediatament i noto com la suor, que prové més de la por que no pas del esforç, amara tot el meu cos.
Em poso a córrer, primer una mica, després més despresa, però és igual, sempre estic al mateix lloc. Miro al meu voltant i tot està quiet, no hi ha res que em transmeti la percepció de que m’estic movent.
Tanco els ulls i corro encara més de presa, però és igual, quan els tormo a obrir, me n’adono que no m’he mogut ni un pel.
Com un flash, em passa pel cap aquella pel•lícula del dia de la marmota, on una persona es quedava atrapada en el temps i se m’acudeix que jo puc estar atrapat en el espai.
Ja sé que tot plegat sembla que tan sols és un malson, però jo segueixo aquí, corrent cada vegada més ràpid i sense moure’m ni poc ni molt i començo a estar desesperat, perquè no tinc ni idea de com podré sortir-me’n d’aquesta situació.
Gairebé em cauen les llàgrimes perquè tinc la impressió que no tornaré a veure mai més a la meva dona, ni als meus fills, ni a la gent que estimo i em pregunto perquè m’ha de passar a mi, precisament a mi i ara, ara que després de molt temps de passar-les magres començava a aixecar el cap, aquí em tens, corre que corre sense anar enlloc, igual que un hàmster donant voltes a la seva rodeta.
Perquè m’ha de passar a mi això Senyor? Perquè?
Miro el rellotge i penso que ja n’hi ha prou per avui. Mentre me’n vaig cap a la dutxa, vaig rumiant que si no aprenc a controlar la meva imaginació, un dia, entre l’esforç que faig en la màquina de córrer i l’angoixa que m’entra a causa de les meves fantasies, un dia d’aquests agafaré un cobriment de cor.