ATZUR FIDEL

Helena es desperta com cada matí a dos quarts de set. El llit ara és calent, el recorda ahir a la nit, tan fred, tan solitari, fins que no arribà en Manel, ja ben entrada la nit. No li faria res restar-hi un parell d'hores més, però sap que en Manel no trigarà a despertar-se i seurà a taula esperant l'esmorzar que ella li haurà preparat. Quan en Manel ja sigui fora, prepararà la banyera als fills, i un cop llestos els acompanyarà, com cada matí, a l'escola. Abans de tornar a casa passarà per la plaça i prepararà un bon dinar perquè quan l'home torni de la feina trobi consol i repòs d'aquella dura jornada, perquè quan la canalla surti de l'escola trobi distracció amb què esvair-se. Entrarà a casa i descarregarà tots els paquets que dia a dia fan que se senti més corbada i adolorida. Recollirà tota la roba escampada per la casa que espera impacientment que Helena l'ensaboni un cop més. L'enfonsarà a la pica, sentint com un calfred li recorre el cos quan toca l'aigua gelada amb aquelles mans, ja resseques de tants cops com ho han fet. Sentint dolor, com punxades de desenes d'agulles que se li claven entre els dits, però, sense vacil·lar, la deixarà impecable.

Sortirà al pati per estendre-la i quan ja gairebé hagi acabat no podrà evitar aturar-se uns instants. Recordant el pati, els pensaments se l'enduran: la blavor del pati l'enlluerna i les plantes li canten melodies inexistents, es dibuixa un camí de formigues que talla la paret. Es deixa conquerir per aquella blavor que un dia l'enamorà. Recorda aquells dies d'estiu en què, amb en Manel agafat de la mà les parets els llegien el cor, els observaven dintre aquell tros de cel que els protegia de les males llengües que enverinen qualsevol reflex d'amor. Què en queda de tot allò? Només aquella blavor. Ella ha estat l'única fidel, l'única constant, l'única que s'ha donat sense esperar res a canvi, l'única que ha sabut interpretar els seus sentiments, l'única que l'acompanya dia rere dia. No vol seguir enganyant-se, però li costa tant admetre-ho. És que no serveix de res tot el que fa? S'està quedant sense alè perquè sí? Ja li agrada sentir-se útil, però, algú s'adona de la seva utilitat? Algú la trobarà a faltar si mai ella no hi és? O només ho farà la roba bruta, els llits desfets, els plats bruts, les plantes seques, la taula buida?


Absorta en aquests pensaments se sobresalta amb el campanar tocant les vuit. En Manel segueix dormint, ni s'immuta. Helena es lleva, però renuncia anar a la cuina i es queda dreta uns instants, pensarosa. Seu als peus del llit i s'asseca les llàgrimes que li regalimen per la cara. Se la cobreix amb les mans, intentat evitar-les, però no ho aconsegueix. Tremolosa i totalment engolida pel pànic omple una bossa amb allò més indispensable. Si en Manel es desperta, de ben segur que li pegarà. No pot seguir vivint així. Ni ella, ni ningú. Apressadament, surt de la casa i tanca la porta sense fer soroll.