Aspectes doctrinaris

A la parròquia s'ajuntaven un grapat de fidels els caps de setmana, que era quan tenien lliure, i a les nits. Eren una veritable secta en miniatura que considerava que tot el món estava equivocat i que ells tenien la raó. Pensaven convençuts que les darreries estaven a tombar de la cantonada i per això mateix maldaven per ser impecables a ulls de Déu, aquesta figura idolatrada que no existeix, desconeixent del tot la seva manca de substància i la seva sordesa llegendària. Com que havien trobat un munt de preceptes i de religions fonamentades sota la mateixa idea, agafaven el que podien de totes i així feien un poti-poti descabellat, mistificació de totes les creences possibles des de d'Alà fins al panxut Buda passant per totes les variants conegudes de deixebles de Crist nostre senyor. No els importava que aquests profetes en la seva major part estiguessin equivocats i perseguissin principalment la inflamació dels seus components cerebrals associats a l'ego i a l'autoestima. No es demanaven com una persona en els seus cabals podia afirmar tenir cap mena de connexió amb Déu tot poderós o ser capaç d'afirmar amb vehemència quins eren els destins de les ànimes al final de la vida. No s'adonaven que tota aquesta gent no feia sinó aprofitar-se de les febleses dels seus coetanis i de les generacions esdevenidores fent-lis creure bajanades inventades pels seus cervells negats d'afanys de publicitat i de ser venerats en vida pels seus contemporanis. Sempre lluitant contra unes divinitats paganes, molt més amenes i engrescants que els ensopits númens monoteistes. Tampoc no veien que les vides de sants no eren sinó una reproducció patètica i desencoratjadora de les prèvies històries mitològiques i que tot plegat era una farsa organitzada i mantinguda pels poders de les societats que veien en la litúrgia i en les creences la manera perfecta de mantenir sota el jou els individus particulars amb les seves diferències i menudeses. Fer-los esdevenir societat era una de les principals funcions de les jerarquies i institucions de la fe i de la tirallonga de preceptes que havien de satisfer els fidels de cada tendència estètica.
De tant en tant feien passar a les seves reunions secretes a la sagristia un convidat que venia a rebatre les seves conviccions. No en feien cap cas ni el tenien en consideració, només insistien en els seus posicionaments. No feien esment de que només pel fet que la única explicació possible que hagués trobat l'home dels seus orígens fos un Déu no feia que fos la única possible ni tan sols que fos mitjanament bona. Es tractava només d'una incapacitat humana. De ben segur que hi havia civilitzacions vivint en mig de l'espai que havien trobat i que la seva ment acceptava com a naturals, explicacions molt més intel·ligents i acurades. Només per una limitació del nostre pensament, una de greu, tendim a creure sense fonament que Déu es quelcom.
A les reunions el mossèn duia la batuta. Era ell el fundador de la petita secta i també el que donava les principals directrius. De vegades, com a bon cap i fundador, rebutjava un suggeriment d'un dels membres i, al cap d'unes setmanes o mesos, la oferia ell com a primícia. El que l'havia proposat rares vegades la reivindicava com a pròpia i, si s'enrecordava d'haver-la proposat es convencia a ell mateix que era semblant però amb diferències de matís que feien del tot original a la que havia presentat el mestre, com feia que el diguessin els seus deixebles, als que tractava de tals el mateix mestre.
L'home havia estat mossèn, i parlo en passat només pel fet que ja no ho era de compliment dels seus vots i de fidelitat a Déu i a la paraula de Crist, tot i que seguia cobrant del bisbat, dient les misses i tenint cura de les dependències de l'església. De fet encara era mossèn a tots els efectes menys l'espiritual. Havia deixat de ser-ho després d'anys de sentir plànyer's les veïnes més sofertes que eren les que havien de tenir cura sempre de malalts i desnonats, de veure com els més carronyaires s'enriquien mentre que els honrats es morien de fàstic i passaven penalitats. En definitiva, veient la vida de luxe que duien al bisbat i al mateix vaticà que va poder visitar amb motiu d'una canonització de la seva ordre, el varen convèncer que no hi havia justícia suficient a la seva església i que havia de cercar una nova via que pogués salvar la seva ànima. En realitat el que va passar és que va esdevenir foll d'exercir la seva professió, que és tant desagraïda, i va caure en el panteisme tot caient en un eclecticisme tant desvergonyit que feia grinyolar de dolor les santes estampes i talls de fusta que hi penjaven de les parets de la seva parròquia.
La seva actitud davant la creença no havia sortit del cercle de membres de la seva secta, afortunadament per ell, doncs seguia un protocol molt estricte d'admissió. Només els més pallussos entre els qui anaven a missa, que cal dir de pas que ja ho eren prou per aquest sol fet, eren seleccionats per ingressar als misteris de la religió poti-poti que es duia entre mans. Val a dir que l'home feia servir altres noms per autodefinir el seu engendrament. Tenia tota una munió de llibres antics i moderns que parlaven de totes les religions i de cadascuna anava extraient el seu particular credo amb el que pretenia trobar ni més ni menys que l'ànima universal de l'ésser creador de tot allò conegut. Bajanada més gran no es pot concebre, com de fet alguns havien dit a les reunions a les que el mossèn s'amagava darrera una mampara des d'on escoltava doncs no volia ser relacionat amb corrents herètiques. Els aplegats deien al convidat que el mossèn no coneixia el caire que prenien les converses i que els hi cedia l'espai els dies de reunió pensant que feien un grup d'ajuda mútua. Un dels convidats els havia dit que la més gran estupidesa que havia concebut la ment humana en tota la seva història des dels seus orígens a les planures d'Àfrica era que hi hagués un Déu.
Mai no hi havia una resposta a les demandes dels convidats que no fos una tirallonga de consignes dites prèviament pel mossèn, i abans per alguna de les ments productives referents de les grans religions monoteistes. El desgavell era considerable doncs barrejaven la filosofia amb el budisme zen, i les esglésies ortodoxes, catòliques i protestants les ficaven en un sol sac, dient que les objeccions dels protestants eren assumibles al costat de les obediències dels catòlics.
El mossèn es feia l'interessant i, com que per altra banda els altres membres de la congregació, com li agradava dir-li, no en tenien ni fava, doncs feia creure a tots que sabia llegir diverses llengües relacionades amb els escrits més sants del món, des del grec i l'arameu, fins a l'urdú i el xinés mandarí. De fet, la única llengua que dominava per obligació del seu càrrec era el llatí, de la resta obtenia traduccions dels llibres i després feia veure que traduïa directament. De la seva professió de missaire en treia les habilitats suficients com per a enganyar els seus seguidors. Els hi explicava tots els fets de tots els sants i màrtirs de totes les religions. Interiorment creia que aquests paroxismes de dolor i resignació no podien estar equivocats i que era molt enraonat de pensar que segurament tots seguien el mateix propòsit final. Per a ell les diferents interpretacions del fet religiós no eren sinó les cares diferent d'un mateix prisma, els miralls posats un al costat de l'altre que reflecteixen l'infinit que representa Déu, i creia que centrar-se només en un conjunt de dogmes i creences fetes per homes era una limitació. Poca-soltades com aquesta i d'altres de superiors el feren tenir un nodrit grup de seguidors que el tenien per un il·luminat, per un fundador irrepetible que els menaria cap al futur directament, sense marrades inútils basades en la història o en les jerarquies. Pensaven els seus seguidors que les seves paraules destil·laven saviesa.
L'home s'ho anà creguent cada cop més. Arribà un dia en que un dels fidels, temorenc que no s'estigués condemnant, li començà a expressar els seus dubtes i fins i tot va deixar entrellucar la possibilitat d'abandonar la disciplina. El mossèn es va escandalitzar i li va dir que el que passava en realitat era que havia arribat molt a fons i que començava a sentir el pes de la divinitat en primera persona. Després de moltes hores de conversa el va convèncer que tornés a la cleda, però no sense abrigar moltes sospites al seu interior i més encara, la resolució de no posar en perill la seva particular congregació. A partir d'aquella conversa el va anar minant a poc a poc amb diferents estratègies. Les mortificacions amb el cilici se les va fer sovintejar i el citava a soles a la sagristia, per omplir-li el cap de tota mena de pensaments de culpa i dir-li que havia ofès la grandesa del Senyor i que mereixia un càstig que de totes maneres hauria de caure a sobre de les seves espatlles en el moment de la seva mort. Li va explicar les rondalles d'una branca oculta de l'església irlandesa que explicava com per mitjà de l'apropiat sacrifici es podia purificar de tot mal l'ànima que es desitgés. I dit i fet el pobre dissortat va morir cremant-se viu a casa seva.
Després d'aquest acte per part del mossèn poc es podia pensar que fossin pietosos els seus fins ni les seves motivacions. Ell mateix es va convèncer que la fe no existia o que no era a l'abast dels mortals, però va decidir seguir amb les seves activitats, que li començaven a resultat lucratives mercè a les donacions dels membres, i també perquè tenia en ment practicar altra mena d'atrocitats. Va començant seduint a una de les afiliades a la seva curiosa religió a que es despullés tot al·legant que ens em de presentar lliures d'impureses davant el numen i que les robes porten encara la brutícia i els bacteris que hem anat acumulant. Prou sabia el mossèn que la pell també en du de tot això. Seguidament va copular amb la fidel tot argumentant que el seu penis era el ceptre de la salvació i que
el seu contacte expel·lia dimonis i creava santedat allà on hi havia pecat. L'escena es va repetir amb la resta de membres de la societat secreta, fins amb les velles, de manera que la seva depravació i manca de sensibilitat moral va recular fins a límits difícils de concebre o explicar. Finalment, avorrit d'aquestes pràctiques va començar a organitzar orgies entre tots els integrants, que tenien tanta fe en la veracitat i infal·libilitat de les paraules del mestre que s'avenien a tot el que ell digués. Es tractava ja d'un grup selecte de sòmines de primera categoria que compartien la seva baixesa moral i la seva manca d'escrúpols, i que si anaven a missa era per a netejar la molta quantitat de pecat que duien a la consciència.
Un dia de començaments de primavera el veïnat va advertit una fumera que sortia d'un dels finestrals de l'església del barri. Els bombers varen trigar a apagar les flames doncs havien fet servir quantitats ingents d'accelerant, afegits a mobles vells i neumàtics que van ser complicats de tranquil·litzar.
L'espectacle era una reproducció dels quadres infernals del renaixement, tot de cadàvers socarrimats, d'adults i nens, entre els quals ningú no havia sobreviscut.
El mossèn al·lega que es tractava d'un grup d'ajuda mútua i que no en sabia res de les seves possibles activitats sectàries. Tanmateix al bisbe li va explicar tot amb pels i senyals i molt penedit de la seva actitud idòlatra va demanar el trasllat, que li va ser concedit. Va passar la resta de la seva existència a un monestir obeint el vot de silenci i pregant a Déu el seu perdó durant divuit hores cada dia.