Armaris d’alt estànding

El projecte sencer se n’anà en orris. La culpa fou del costum, dirien alguns. El Gerard i l’Andreu, íntims amics, arribat el moment de la salutació, varen fer tot l’esforç possible per evitar el seu habitual: “Neeena, com va això?”. S’oblidaren, però, de donar-se la mà, i en comptes d’això, executaren aquell gest que feia totalment obvi (sobretot en el cas dels homes) el col•lectiu al qual pertanyien. Després del lapsus, i encara amb tot el rubor palpitant a les galtes, ambdós directius de les seves respectives companyies varen demanar a la resta de socis que, si us plau, prenguessin seient, que la reunió començaria de seguida. Foren més de tres hores discutint sobre condicions, clàusules i números comptables. Tot seguit, es decidí convocar una roda de premsa. Els periodistes aclaparaven el portaveu amb tota mena de preguntes: “Si us plau, ens pot explicar per quins motiu una fusió que es preveia tan fàcil, finalment no s’ha dut a terme?”. El nerviosisme s’apoderà del portaveu, davant la mirada atenta dels periodistes. Li vingué fluixera i arrencà a riure. Mentrestant els periodistes li seguien reclamant una resposta: “Si us plau –li deien- doni’ns alguna raó, no podem tornar a la redacció amb les mans buides”. El portaveu, al cap d’uns minuts, recobrà la serenor, s’acostà al micròfon, i amb un to de veu que mostrava la més absoluta incredulitat, digué: “Dos petons, la fusió no s’ha dut a terme per culpa de dos simples petons”.