ara sí que et conec

Havia estat molt dies malalt, la seva situació era molt greu i tot feia pensar que pogués morir en qualsevol moment.

Fèia dies que havia ingressat a l´hospital per a ser operat del cor. La família em va explicar que havia entrat al quiròfan amb molta por, que estava espantat per totes aquelles complicacions que li havia dit el metge que podien aparèixer després de la cirurgia.
Però s´havia de fer, així doncs, endavant, "que m´operin".

Els primers dies van ser difícils i molt crítics. Tot i necessitar ajuda per a respirar, eines complicades que ajudaven a suplir algunes de les funcios vitals del seu cos, podia mantenir-se força despert. Amb una mica de medicació per estar sedat però sense arrivar a estar adormit. Responia a petites ordres. Ens agafava les mans amb ansietat i quasi desesperació, com si busqués algún contacte que el fès sentir que encara estava entre nosaltres. No podia parlar, però ens podia sentir.

Els primer dia que li vaig agafar la mà semblava que no anés a deixar-la mai. Tenia tanta por que necessitava aquell contacte amb alguna realitat fora de la dels seus somnis induits per la medicació.
Agraïa sense paraules totes les cures que li fèiem, des de les més simples a les més doloroses. Semblava que no deixés mai de tenir present que, tot i que allò pogués fer-li mal li recordava que encara estava viu.

Quasi mai obria els ulls, potser li espantava el que podia veure. Però saviem que ens escoltava i sempre agraïa i apretava la mà quan l´acompanyavem en el seu dolor. O quan li canviavem la roba del llit i un lleu somriure en agraïa sense paraules allò que li era agradable.

Vam passar uns dies en que la única manera que tenia per comunicar-se era el contacte amb les nostres mans, ja reconeixia el seu llenguatge, no necessitava que pogués a parlar per a saber què volia. Quantes coses poden expressar les mans amb un simple contacte! Una curta però forta apretada de mans vol dir gràcies, un contacte fort i perllongat ansietat, por, dolor . Un simple toc, quasi bé com una carícia, estic bé.

Però un dia, de cop i volta va deixar d´utilitzar les mans. No responia al nostre contacte, no responia a la nostra veu. No semblava que hi hagués cap canvi que justifiqués aquest canvi... però sí. Va sorgir alguna d´aquelles complicacions que el metge li havia explicat i el seu cervell va deixar de comunicar-se amb la resta del món. La situació anava empitjorant més del que ja estava i tothom va pensar que ja no tornaria a ser el que era abans, fins i tot, pensavem que moriria.

Van anar passant els dies. Nosaltres el seguiem cuidant com sempre: ara anem a banyar-lo, canviarem la roba del llit, farem un massatge amb crema, el canviarem de posició, té dolor?, però ja no obteniem cap resposta. Ni el somriure que tant ens agradava veure en la seva cara, n el contacte amb la mà que ens dèia tantes coses.

Poc a poc s´nava consumint el cos i la esperança. La seva família plorava quan no estaven davant.

-Senyoreta, creu que ens pot sentir?
-No ho sabem, però nosaltres li parlem com si així fos. Segueixo explicat-li tot el que li vaig a fer, li poso calmant per a que notingui dolor, li continúo agafant la mà per si em pot sentir, que sàpiga que encara estem aquí, amb ell, fent-li companys i cuidant-lo.

Els dies passaven i tots anavem perden l´esperança. La seva família seguia estant al seu costat però els vèiem resignats a perdre´l per sempre.

De cop, un dia, tal i com s´havia anat apagant, va començar a despertar.
-No pot ser! Sembla que m´hagi apretat la mà!
-Senyoreta, que m´apreta la mà!

Hi vaig, sense preses, a vegades la família veu allò que no hi és. Però quan el crido per el seu nom i li dic el de sempre:
-Si em pot senti apreti la meva mà.

Déu meu! Sí que sembla que faci una mica de força.

I ara ens hi posem de valent.
-Josep, apreti la mà.
-Josep, obri els ulls.
-Josep, té dolor?
-Si li fa mal apreti la mà!

Però no. No respon a cap de les nostres peticions. Potser la família s´ho ha imaginat... i jo també. Perquè juraria que havia apretat una mica la mà.

Procuro no crear falses il.lusions a la família, però és que jo també ho he sentit!

Quan marxen, insisteixo: Josep, obri els ulls, apreti´m la mà, vinga, vinga! Però rès.

Torno a la feina després d´un parell de dies de descans.
-No t´ho pots creure. En Josep torna a respondre!

De seguida que puc el vaig a veure.
-Josep, apreti´m la mà.
En Josep m´apreta la mà.
-Josep, té dolor.
En Josep té una mica de dolor.
-Josep obri els ulls.
En Josep encara està massa sedat i no pot fer-ho.

Van passant els dies, tot i que ara no porta medicació per dormir continua sense voler obrir els ulls.
-Vinga Josep, ensenyin´s els ulls. De quin color són? Obri els ulls, mirin´s!
Però encara no vol.

El seu estat ha nat millorant com per a que se li pugui desconectar el respirador que l´ajudava a respirar, ja ho pot fer tot sòl.
Fins ara haviem retornat a la nostra comunicació a través de les mans. Aviat el podriem sentir a parlar.
Les primeres hores que va respirar sòl no va dir rès. Li fèia mal el coll i ens demanava aigua amb les mans.
-Encara no Josep, encara és massa d´hora per a poder donar-li aigua. Esperi una mica, aviat.
Però tot i el dolor la set el superava, i per primera vegada des que va ingressar li varem poder sentir la veu:
-Aigua, si us plau!
-Li donaré unes gassetes mullades, encara no pot empassar bé, li sembla?
Diu que sí amb el cap, però no em mira ni em parla.
Quan torno amb les gasses mullades i li demano que obri la boca, també obra els ulls.
-Josep, quins ulls tant macos! I no els volia obrir.
Un lleu somriu-re, ara el que vol és l´aigua!

Després de refresca-li la boca m´ho agraeix amb un gest del cap .
-Josep, em reconeix? Es recorda de mí?
Tona a somriure amb tristesa i em fa que no amb el cap.
-Doncs porto molts dies cuidant-lo, sóc la infermera que ha estat totes les tardes amb vosté des que va ingressar.
Torna a fer que no amb el cap.
Llavors li agafo la mà i li explico que és normal, que després de tants dies dormint és lògic que no es recordi de mí.

Però en aquell moment va obrir els ulls, em va apretar la mà i mirant les nostres mans agafades em va dir:
- Ara sí que et conec!