Ara que et tinc, és quan moro...

Sempre et deia mil i una vegades:
sense tu, em moriria!
Esperava que tu ofeguessis la meva sed i em moria de ganes de tocar-te, de besar-te,
de tenir-te, de posseir-te, de fondre´m en tu,
hores i dies, dies i setmanes, mesos, anys...
Sense tu, em moriria!

I ara que et tinc... és quan moro;
potser no ho era TOT ofegar tan ràpidament la sed, tocar-te, besar-te, tenir-te, posseir-te, fondre´m en tu...

Potser hi havia quelcom més... que tot això:
matar la sed poc a poc, gota a gota...
no buscar altres fonts d´aigua fresca,
parlar, omplir els silencis,
deixar el cos entre els llençols del llit
i acariciar l´ànima, somiar desperts,
baixar dels núvols idealistes
i veure´ns tal com som,
no tal com voldríem que fóssim...

Tenies raó: era... CEGA!
Ara que et tinc... és quan moro!