Aquest rostre teu

En aquest rostre teu
no veig pas un cavall desbocat,
ni tan sols una flama carbonitzant.
Això sí, veig un somriure - el teu,
que encisa qualsevol, com un nin, que
com un virus de panxa s'adhereix
a la resta.

Mira que m'agradaria escriure això.
El meu gris dins el teu gris, però no ho faré,
per por que m'anul·lis la vista i també,
si no ho fas tu, el nigul conservador...,
el nigul conservador i tempestuós
que no n'aprendrà, perquè és incapaç,
que per molt que hi ensenyis no veurà la llum.
La llum que no sé si existeix, no la trob.
Però trobar-me i parlar amb la teva essència
fins i tot tenc por d'encegar-me amb aquest
aquest rostre teu.