Aquest mes no és un mes qualsevol

Bon dia, Noia Targarina,

¿Em diries el teu correu electrònic?

El meu és (no m'importa donar-lo en públic): [email protected] , entre altres correus electrònics.

En fi, espero que la Gran Memòria m'afavoreixi i em diguis, en privat o en públic a través d'un email, el teu email. Però ets lliure de donar-me'l o de no donar-me'l pas. Tu mateixa.

En tot cas, que passis un bon dia.

M'agrada el teu relat.

La nostàlgia per la marxa temporal d'un ésser estimat és un tema incaducable, si puc fer servir un parcial neologisme, sobretot si la marxa és de llarg abast. Perquè em sembla que, en tot cas, l'Òscar no ha mort pas... bé, en tot cas hi ha Internet i el telèfon que poden comunicar fins de punta a punta del telèfon si fes falta, encara sort...

Saps descriure molt bé com es queda la núvia (perquè em sembla, amb respecte, que és la núvia de l'Òscar, em sembla) després de la marxa del seu estimat Òscar.

T'animo a seguir endavant amb relats similars o, almenys, de bona qualitat, que crec que tens aptituds per a fer-ho.

Mil abraçades!!

Ens veurem, espero!!

En aquest poema, que anomenes que la vida és dura, és una nostàlgia a l’Òscar que com el vol molt i no està al costat teu, l’enyores molt en la teua vida. Espere que siga al teu costat i així tindre’l prop de tu. Molt trist aquest poema, però ho planteges molt bé i normal.
Vull explicar-te que no es deu publicar dos o tres poemes el mateix dia, ja que és una mica ridícul i a més a més no és convenient. El de «La tranquil·litat» ho has publicat el mateix dia que aquest que t’acabe de comentar. La gent ha de llegir a altres i no sempre a tu.
Que passes una bona nit. Una abraçada…
PERLA DE VELLUT