Aquest cop si

Eren les set de la tarda i el Manel seia a la taula del menjador. La radio estava encesa. Un altre cop, va pensar. I va deixar caure el puny sobre la taula. La tasseta de cafè va trontollar damunt el plat. Transcorreguts uns escassos segons, tres cops van ressonar a la paret que donava al menjador del veí.

El Manel va aixecar el cap. Les flors somortes del paper pintat se’l van mirar. El seu rostre estava tens, tenia les dents serrades i les temples li bategaven. Va rebregar la butlleta dins la ma esquerra i amb la dreta va tornar a colpejar la taula. Un cop, dos cops, tres. Fins a set.

—La propera l’enxamparé! —va cridar tant fort com va poder, sabent que el sentia.
Cada mes la mateixa història. Els diners llençats per la finestra, i també les expectatives del que faria si guanyés. Però com cada mes tot seguiria igual, mentre el veí del replà gaudiria altra cop d’un premi. Per petit que fos, sempre li tocava. I a ell, res de res. Això era inaguantable!

Després de donar-hi moltes voltes va prendre una decisió. Li va costar saber com portar-la a la pràctica però, el primer dimarts 13 que va aparèixer al calendari, va decidir actuar. Fer justícia, en va dir.

Va aprofitar que el veí sempre sortia el vespre a passejar el gos per saltar al seu balcó i escolar-se dins el pis. Va ser fàcil trobar-la. La butlleta estava damunt l’aparador, repenjada en un gerro, esperant a ser premiada. La va agafar, va deixar la seva i va tornar per on havia vingut. Ara només calia esperar, la roda de la fortuna ja estava en marxa.

El dia que es van cantar els premis, una rialla maliciosa va traspassar l’envà del menjador. Havia sortit premiat el número que el Manel portava 13 anys comprant i que mai li havia tocat. El número que estava imprès en la butlleta que havia deixat a casa del veí.