aquella nit

Aquella nit, quan va començar tot, i va acabar. Aquella nit. Com podré oblidar-la? Massa sentiments i emocions barrejades alhora, amb sabor agridolç. La que veia com una gran nit va acabar com qualsevol altre. Ni la lluna plena, que semblava que estigués al nostres costat, ni les estrelles brillant, ni aquella remor de les ones que trencaven a la costa d'aquella platja del Maresme.

Tu esperaves alguna cosa, ho sentia, jo te la podia haver donat, però sentia que tuu, que tu no volies...o si.
Si que volies, i vas ser tan covard que vas callar, que no vas saber afrontar la realitat. Perquè t'estimo, i ho saps, i tu... tu també m'estimes, no ho neguis, se't nota en la mirada, en els gestos, en les paraules, en els somriures, i quan ho negues, sobretot quan negues que no m'estimes.

Perquè no vols estar amb mi?

No sóc prou guapa per tu? Per què sóc tímida? Per què t'avergonyeixes de mi? Per què...?

Què ens passa...? Abans no succeïa res d'això, abans d'aquella nit, tot era tant diferent, i ara... ara des d'aquella nit, tot va acabar.

Va acabar l'esperança d'aquelles nits d'estiu, on tu i jo sols, sota la lluna, ens estimàvem en secret...
Però encara ens estimem, ho sé, però tots dos, som tant covards que no tenim valor de dir-nos a la cara aquella paraula que canviaria les nostres vides: T'ESTIMO.