Aquell somriure...

Se de sobres que tu sempre t'en has de sortir amb la teva, i ho accepto... Que vols que et digui, t'estimo. I mes igual tot el que facis, tot el que em diguis. Ja fa temps em vaig enamorar de tu, i si, que em tractaves diferent, però poc a poc m'he anat encegant i a aquelles mirades teves no soc capaç d enfrentar-mi, pot ser es per això que escric tantes línies sense cap sentit, per aquells ullets que m havien fet tan feliç..
I ara, ja em diràs tu, com les puc oblidar, la veritat es que es ben difícil recordar-les, perquè ara, m'en dediques algunes que no tenen res a veure, però, quan les dediques als altres recordo aquelles topades de mirades que teníem buscant algú en algun racó i de sobte PLAM coses del destí, es trobaven: la teva i la meva s'acompanyaven amb un somriure recordant l'ultima conversa, i seguien el seu camí, però, llavors ja era amb un brillo diferent.. i ara que? Que faig jo? Sense ningú que menvii aquelles mirades, ni aquells somriures, ni em motivi en aquells moments que ho veus tot tan negre .. i allà estaves tu..
i de cop va algú i et diu oblida'l ! i es creuen que no puc i un munt de coses per l estil però el problema es que tan de bo volgués oblidar-lo, però no, jo el que vull es que tot torni a ser com avans , però l ho meu es viure d esperances i em passo la vida esperant aquell somriure..