Aquell estiu va ser calorós com els altres

Aquell estiu va ser com els altres, calorós, xafogós, però vas aparèixer tu, amb el teu somriure gran, i les teves dents impacables, els teus cabells llargs i negres com el carbó, les teves mans grans que quan em tocaven tot el meu cos tremolava ( encara m'enrecordo), allà estaves tu, a punt de robar-me el cor , també a donar-me un amor i uns records que de moment encara estan intactes i cada dia una mica mès ferms dins de la meva memòria. Aquell estiu, vaig escriure per tu milers de cartes, cap d'elles va arribar a les teves mans, tret d'una, aquesta:

"M'agradaria tant poder creure tot allò que vull, que tot el que crec fos veritat, que tota la veritat sortís de la teva boca, i que de la teva boca sortís el petó dels dèus. Un petó dolç com la mel i al mateix temps amarg com l'aranja, amb aquell punt amarg que tu doncs, aquell trosset que mai pots endevinar si serà per sempre o que quant obri els ulls s'haurà acabat.
M'enrecordo que estàvem sota aquella nit estrellada, amb poderosos llamps, tu vas girar cua, et vaig seguir amb la meva trista mirada fins que els meus ulls desitjosos per no deixar-te de veure et van perdre dins la foscor dels carrers del petit poble , i es van començar entalar com si els llamps portessin una forta pluja, una pluja que cada cop se'm clavava més endins del meu cor, com si els déus fessin una guerra per saber qui diu la veritat.
Però perquè m'enganyes? Però perquè ho fas? El teu cor no el pots trair, i el meu no el pots matar, tant a poc a poc ho fas , que encara em fas més mal.
Avui hi ha sol, demà boira, l'altre plou i el següent neva, però tu no ho veus, mai ho veus!, els meus ulls t'ho diuen , cada dia t'ho demanen, a vegades fins i tot entren per la teva finestra en la fosca nit per poder dir-te molt fluixet, tot el que mai he pogut dir-te, i poder-te fer un cop més un petó molt, molt finet per no trencar el teu son tranquil.
Ara plou, cau la pluja amb força i la sento resonar per tota l'habitació, fins i tot les paraules queden ofegades amb la seva música, cada gota és una espina que tu has anat deixant pel camí, i jo amb por, les he recollit una per una, per si n'hi hagués alguna, que fa que puguis girar-te i quedar-te amb mi, sota la forta pluja.
Lluny del teu costat em mossego el llavi, pensant quan te n'adonaràs, quan obriràs aquests ulls negres, quan desperteràs de la teva fantasia, quan podràs sentir el meu cor cridar, quan arribarà el dia que sortirà el petó dels déus de la teva boca, que de la teva boca només en sortirà la veritat, que la veritat serà tot el que jo crec i que tot allò que vull serà la meva realitat..
Quan passarà tot aixó? Quan el meu cor deixarà de plorar? no ho sé , mai ho sabré fins que ho deixi de fer, espero que ho deixi de fer gràcies a tu, gràcies al teu marevallós somriure, crec que és el millor que m'has pogut regalar, sembla tant sincer, sembla que mai et podrà enganyar, però no, un cop darrera un altre ho fa.
Fa temps que escric sense cap sentit, escric les teves paraules , suaus a cau d'orella, les teves paraules dolçes, les que em fan somiar nit darrera nit, també sobre els teus enganys , les teves mentides que a vegades penso que no saps ni quan les dius, ni perquè les dius, si mai m'haguessis mentit, si sempre haguessis set sincer , jo no ploraria i els déus no estarien en guerra."

Aquell estiu ara ja forma part del passat, aquella nit d'agost ja només és per recordar sota el cel, blau, net , totalment impecable, un cel que abans no podia contemplar, perquè els núvols em tapaven tota la bellesa que et pot donar un dia de sol, un dia de núvols o un dia de neu, tan li fa, tots poden ser bonics si els saps mirar amb els ulls nets, i el cor curat.
Ara els meus ulls blaus no ploren i els teus negres són sincers, a més a més ni tan sols els déus discuteixen ara.
Llavors no sabia com dir-te que t'estimava, ara sé, que totes les paraules haurien sobrat, res hagués estat suficient perquè tu en aquell moment haguessis deixat tots els prejudicis enrera, però el temps t'ha fet tornar la primera nit freda i fosca de l'any, dues nits ben diferents, però dues persones iguals i una mateixa realitat, algun dia haurem de donar les gràcies aquesta petita aventura que tots nosaltres anomenem vida, ella no es dóna per vençuda, i ens va donant oportunitats per estar a prop.
Fins molt aviat Hèctor