Anna

Durrell va escriure que quan estàs amb una dona només pots fer tres coses: estimar-la, patir o dedicar-te a la literatura.
Si tenia raó i les tres se’t donen fatal, com és el meu cas, estàs ben fotut.
L’últim cop que la vaig veure avançava en direcció contrària per l’altra vorera. S’estava fent de nit i havia oblidat les ulleres a la feina, però reconeixeria l'incendi del seu cabell i les seves passes diminutes entre un milió. Tal vegada entre mil milions.
Vaig voler cridar-li. Trobar la paraula que la fes tornar, i quedar-se. Córrer al seu darrera. Abraçar-la tan fort que els seus ossos cruixissin i mai més pogués lliurar-se dels meus braços.
Però no vaig fer res. La veia allunyar-se, desaparèixer en la foscor i no era capaç de cridar, ni de córrer.
Encara m’odio per això.
L’Anna va marxar deixant-me la llista de la compra a l’imant de la nevera, les instruccions de la rentadora – roba color amb aigua freda i sabó líquid, roba blanca a quaranta graus amb sabó en pols i suavitzant – enganxades amb zelo en el caixetí i un missatge de nou paraules – trenta-quatre caràcters, sense espais - en el contestador.
Han passat més de set mesos i no l’he esborrat. Estic esperant al fet que la seva veu deixi de provocar-me una erecció cada vegada que l’escolto. O al fet que deixi de doldre’m, la cosa que ocorri abans.
Va marxar, emportant-se la col•lecció de cedés, els llibres de García Márquez i el meu nom tatuat a la seva pell.
No em va fer cap gràcia la tarda que me’l va ensenyar. Cinc lletres petitones al final de la seva preciosa esquena. Què cony faràs amb això quan et deixi? Va ser la única cosa que se’m va ocórrer dir-li. Quan em deixis, el puto tatuatge serà el menys important dels meus problemes, va contestar.
Les xerrades civilitzades eren el nostre fort.
També es va emportar la gata. No tenia més nom que aquest, Gata. Encara que no li va quedar més remei que retornar-me-la dies després - pel que sembla ella sí m’enyorava - juntament amb el seu cistell, les seves joguines i la clau de casa.
Me les va retornar – la gata i la clau – un divendres, l’únic dia que sabia que no podia trobar-se amb mi. Va entrar, va deixar el que havia de deixar a un lloc ben visible i adéu-siau.
Quan la vaig conèixer treballava per les tardes a la millor llibreria de la ciutat. Aquest llibre és una merda. Em va arrencar de les mans l’exemplar de relats que llambregava i el va substituir per un altre. Si no t’agrada, et dec un sopar.
Vaig tornar un parell de dies després. Per primera vegada en molts anys, vaig passar a tota velocitat pels passadissos replets de llibres sense fer-hi ni un sol cop d’ull. No m’interessaven.
Vaig plagiar al vell Zimmerman a la meva declaració d’intencions. Et deixaré estar en els meus somnis si puc estar en els teus.
Mesurava una mica menys de metre seixanta però s’apoderava de més de la meitat del llit.
Tenia sempre els peus gelats i quan estava a casa feia servir uns mitjonets com els de les criatures que no es llevava ni per cardar.
Mai avisava quan anava a arribar tard i mai vaig poder convèncer-la per usar un mòbil.
No s’aixecava abans del migdia.
Només li agradaven les cançons tristes i no sabia ballar.
No era la més maca del món, però tenia el millor somriure del planeta. Podia il•luminar el més negre dels dies si et somreia.
I mai mentia.
No li vaig dir ni un sol cop que l’estimava.
De totes les dones que no he tingut ella serà la que més trobi a faltar.