Ànima Mesquina

Ànima mesquina, és per sobre de tot una història de dones. Sílvia Romero, que amb la seva primera obra Amor a sang freda ja donava protagonisme als papers de dona, canvia totalment de registre en aquesta segona novel·la on ens torna a explicar malgrat tot històries de dones. Dones fortes, de caràcter, amb debilitats encobertes, i amb mesquinesa al cor, algunes més que altres. Però dones que demostren, en una època en la qual el paper de la dona no era rellevant, com saben conduir les seves vides. No és una història de bons o dolents, doncs, com a lector, acabes per identificant-te gairebé amb la postura de cada un dels personatges. La fórmula narrativa amb la qual s'alterna la narració de cada petit protagonista que va farcint la història central de la obra, ens permet conèixer a cada un dels personatges, les seves debilitats, les seves pors i gaire bé pots comprendre els seus actes.

Fins i tot la Mercè, el personatge central d'aquesta obra, una dona egoista, hipòcrita i d'ànima mesquina, demostra que és una dona que sap fer-se la seva pròpia vida fins i tot front als homes, en un temps en que l'historia, la vida quotidiana, l'amor, i fins i tot la família s'escrivia en masculí.

Segurament l'autora no pretenia fer una obra de gènere, sinó explicar una història de dones, amb les quals podem identificar-nos i conèixer, però també explicar-nos breus històries d'homes, alguns afables i dèbils però d'altres brutals i monstruosos. I així i tot crec que aquesta obra pot se qualificada d'una obra de gènere, on se'ns mostra la realitat del paper de la dona en d'una època no tan llunyana i de vegades no tant allunyada com pensem.

La protagonista és una dona egoista y egocèntrica que no dubte en matar o provocar la mort i dominar a tots els que la envolten per aconseguir els seus desitjos. Però en una societat on el que podia voler una dona sovint no es tenia en compte o com a molt es relegava a un segon terme doncs el seu rol era ser mare, parir i treballar, la Mercè i el seu egoisme la fan revelar-se i negar-se a ocupar aquest lloc en la societat. Però, i encara que sembla una dona dolenta i mesquina, la fórmula narrativa d'aquesta autora particularment polida en quant als canvis de personatges ens fa veure que no és la única, doncs cada dona d'aquesta novel·la té el seu petit grau de mesquinesa, els seus fins i la seva manera de resoldre situacions difícils.

Cal destacar el bon saber fer de l'autora al hora d'ambientar la novel·la en l'època de la Guerra Civil Espanyola i la post guerra. Amb breus descripcions, i petits detalls, Sílvia Romero ens descriu una societat, un moment polític i una cultura, que hom pot dilucidar clarament com a rerafons d'aquesta història però sense que mai prengui protagonisme al fil argumental.

El jurat que va premiar aquesta novel·la va destacar la seva polidesa tècnica i la lectura amena que ofereix l'obra. La polidesa tècnica es pot desfilar des de la primera plana amb un ús excel·lent del vocabulari adequat a l'època històrica a que pertany aquesta novel·la i a cada un dels seus personatges.

En quant a la lectura amena, bé, es fa difícil d'encabir aquesta novel·la en un gènere concret, hom parlaria segurament d'una novel·la costumista, i malgrat això l'autora ha aconseguit amb gran habilitat, com si es tractes d'una novel·la policíaca, crear un fil argumental trepidant que et convida a llegir amb avidesa fins el final. Final sorprenent encara que potser un pèl precipitat. L'autora, que en cada part de la vida de la seva protagonista dona temps al lector a recrear-se en el retrat de cada un dels personatges , en canvi en la ultima part en unes poques planes ens aboca el final amb una velocitat excessiva.

Excel·lent lectura que val la pena recomanar doncs les diverses perspectives que atorga la autora permet que aquesta obra sigui adequada per la lectura del lectors mes diversos.