Amor, prejudicis i gent torrada.

El passat dia 20 de març , vaig poder veure per “la Sexta” un reportatge que es feia a la família Phelds, per part de Jordi Évole, conegut com a “el follonero” en un programa de TV3. Una família, guiada per un pastor nonegenari i ben torrat, que concorria a diversos actes amb pancartes i mítings, denunciant que el planeta sencer està en mans dels “maricas” a qui segons ells déu odia i , que els governs els hi han entregat el poder; a més d’ un discurs catastrofista i messiànic - la Iglesia Bautista de Westboro.- que no és que em poses els pels de punta, perquè, no són més de cinquanta persones, però el que em va sorprendre és que hi hagi tanta gent amb goteres en el terrat.
Per les nostres contrades, segons quins grups fonamentalistes també escampen el tema de la família convencional i sempre que han de definir altres tipus de relacions sempre tendeixen a definir la sexualitat com si aquesta part fos la més important i definitòria. Hetero, homo, etc acabant amb la connotació sexual com si la relació s’extingís o es completés allà.
A lo llarg dels anys per a definir altres tipus de relacions d’amor, s’han emprat termes insultants: Maricón, marica (recordeu aquella publicitat: “És cosa de hombres”; tortillera, bollera, i podria afegir tot un grapat de qualificatius que han emprat els grups xenòfobs, intolerants i jo afegiria que feixistes. Com dic, tot prové de posicions ideològiques intolerants amb una gran dosi de despotisme i feixisme entremesclat.
També prou ha ajudat els diversos missatges de les ales més conservadores de l’església catòlica, la que entre altres labors, fou la que ajudà a subjugar a la dona al mascle, afavorint una discriminació per la condició de sexe, que ha durat fins els nostres dies, on pretenien i en part ho aconseguiren, la presència predominant del mascle i el masclisme com a model social. En gran part a ells i a la política de la dictadura franquista els hi podem agrair el nivell de violència de gènere que existeix dins la nostra societat del segle XXI.
Recordem que durant la fosca, repressora, anquilosant, dictadura franquista , l’homosexualitat era considerada un delicte i tipificada conjuntament amb “la ley de vagos y maleantes”.
Se’ns ha volgut vendre la idea d’amor de la dona cap a l’home com a submissió. Si l’home era infidel i li coronava la testa a la seva dona amb unes bones banyes, i ella demanava consell a l’estament eclesiàstic (llegiu capellà-confesor) , se li demanava que fos comprensiva, que comprenés la debilitat de la carn; però que el que havia fermat “Déu” a la terra (matrimoni) no ho podia desfer l’home. De fet la llei del divorci fou aprovada l’any 1978, després d’anys de lluita i reivindicacions. Abans la dona era considerada una “propietat” del mascle, tot afavorit pel nacionalcatolicisme, aquell que portava a Franco davall pal•li ben igual que a la Custòdia.
Ara bé, si era la dona la que havia estat infidel, se la tractava com a una puta descarrilada, que no tenia per res en compte a “Déu” i que era la culpable de trencar el matrimoni i la família: Dues vares de mesurar i un bon grapat d’hipocresia i de doble moral com just ara mateix.
Com poden intentar , darrerament, des de les ales més conservadores i retrogrades de l’església esmentada, alliçonar en quant al comportament sexual dels joves, quan dins la seva institució hi ha a balquena casos encoberts d’homosexualitat, violacions, pederàstia i altres delictes pudents i amorals envers la sexualitat? Quina capacitat moral tenen si la perversió campa per les seves files i a més és tapada i encoberta?
L’amor és un concepte antagònic a la submissió, a la dependència i a la por. L’amor ha de ser enriquidor, alliberador, no ha de crear cap tipus de contracte : “Jo et don si tu em dónes” . No ha de condicionar: “T’estimaré si ets bon al•lot o sigui si fas tot el que jo et digui" si obeeixes sense posar emperons"Si adaptes la teva vida a la meva"si abandones els teus somnis, perquè jo pugui complir els meus” Quins missatges més trists i frustrants s’estan transmetent. Aquest tipus de relació està a anys llum del que és el vertader amor, i és converteix en un trist succedani, que amb el temps comença a presentar esquerdes i es desfà en miques inexorablement ja que parteix la relació d’unes premisses totalment falses que no tenen on cementar-se.
L’amor no té límits. Però com a la nostra humanitat li agrada tant etiquetar, s’han de treure conceptes: Homosexualitat, heterosexualitat, bisexualitat, i més “sexualitats” quan esdevé i acaba amb “relació d’estimació entre persones” que no acaba ni comença sols per la relació sexual.
Déu em guard del que pretenen tenir la veritat absoluta i que tan sols la seva “ideologia i practica” són l’únic i exclusiu camí de salvació, com he pogut escoltar a representants d’aquesta església tan pura “ i tan “casta” ( aquí es pot somriure, perquè els drames que han generat en segons quins delictes sexuals, són mereixedors de foc de l’infern) . També me’n guard dels que prediquen un déu tirànic, apocalíptic, que castigarà a sang i foc, als que no acompleixen les normes dels que s’autoanomenen representants de la seva paraula. En nom de “Déu –no el meu” s’han assassinat milions de persones a lo llarg de la història de la humanitat. I amb aquesta afirmació hi incloc a totes les ideologies religioses i no en lliber ni a una. I a més, les preceptores d’un sol Déu, monoteistes, han estat les més perilloses.
Vull acabar amb una crida al sentit lúdic de la VIDA, en majúscules. A saber gaudir, sense posar gaire través al que ens ofereix. A saber viure i gaudir de les petites coses, i a lluitar contra qualsevol tipus d’esclavitud que ens vulgui esser imposada, sigui per qui sigui. Estem en temps de revolta¡

Josep Bonnín


PS, vos deix l’enllaç al vídeo que faig referència, va la pena veure’l.

http://www.salvados.lasexta.com/inicio