Amor no correspost

Amor no correspost.

La casa estava a les fosques. I la boira que l'envoltava li conferia una qualitat fantasmal, que posava la carn de gallina. El cos se li va tensar per la perspectiva d'entrar-hi. La veritat era que aquella casa era la única solució.
Recordava, com aquella tarda havia sortit amb uns amics, en Jordi i en Daniel, a fer una excursió pel bosc. Un cop s'havia fet fosc els havia perdut de vista.
Esperava que estiguessin bé, ja que els pensaments de les coses que els podia arribar a passar, eren quasi tant terrorífics com el que tenia davant.
Va respirar fons per omplir-se de valor i va començar a caminar cap a la casa.
Les seves passes ressonaven sobre la fullaraca. Les va alentir però el ressò no va disminuir. Com més s'acostava a la casa més esgarrifances li recorrien el cos.
Un soroll entre els arbres la va sobresaltar. Es va acotar per tal que els matolls crescuts, del que temps enrere fos un jardí, l'amaguessin.
Per més que mirava no veia ningú, però poc desprès es va repetir. Des del seu lloc va veure com de cop, d'entre els arbres, apareixia en Jordi.
S'anava a aixecar quan va veure que portava una destral a la mà i anava tot ple de sang. La cara la tenia com desfigurada entre ràbia i goig, com si no estigués del tot content.
No es podia imaginar d'on podia sortir aquella sang. Aquell noi no semblava el seu estimat Jordi, el seu millor amic.
On era en Daniel? Estaria bé? No sabia si fer-li saber a en Jordi que era allà o no, estava neguitosa. Ja res no semblava el que havia de ser.
Havien sortit tots tres d'excursió, i ara, no sabia res del seu xicot i en Jordi no el reconeixia. No sabia què fer.
Mentre es decidia, en Jordi va entrar a la casa. Va encendre un llum i va tancar la porta. Volia anar al seu darrere però tenia por del que hi podria descobrir.
Finalment, va prendre la decisió d'entrar-hi. Un cop davant la porta va fer girar el pom i la va empènyer.
No va veure en Jordi enlloc. L'aire era humit. Era evident que feia temps que no hi vivia ningú, però que no feia gaire que algú hi havia estat deambulant.
On s'havia ficat en Jordi?
Es va dirigir cap al que semblava, un menjador, en un intent d'esbrinar el que estava passant. Al traspassar la porta i mirar al seu voltant es va trobar una escena esgarrifosa.
Sobre la taula hi era en Daniel, estirat, ple de sang, amb el cap obert, ple de talls i la seva mirada, entremaliada, s'havia apagat. Va fer un crit.
La por feia que el seu cos tremolés. La olor a mort era asfixiant. Les llàgrimes rodolaven galtes avall. El seu estimat Daniel era mort. No s'ho volia creure. No podia ser. No comprenia res del que estava passant.
Amb una mà a la boca va fer unes passes enrere. Tenia que sortir d'aquell maleït lloc, necessitava ajuda.
No havia fet ni dos passes quan de sobte va topar amb alguna cosa. Es va girar i es va trobar cara a cara amb en Jordi. Lluïa un somriure diabòlic.
En un intent desesperat va sortir corrents en direcció contrària. Però de res va servir aquest gest. En menys de tres passes l'havia atrapada.
La va portar al costat de la taula on era en Daniel. Va agafar una corda i la va lligar en una cadira. Se la mirà uns moments, li acaricià la cara i sortí de l'habitació.
Intentant recuperar l'alè, es va posar a pesar en tota mena de coses esgarrifoses. Que li passava al seu amic? Per què es comportava d'aquella manera? Per què havia fet allò?
No va tindre temps de contestar-se les preguntes que li voltaven pel cap, perquè en Jordi ja havia tornat a entrar. Ara portava, en una mà una rosa vermella, i l'altre a l'esquena. No comprenia res.
Se li va acostar i va posar un genoll a terra, davant seu. Llavors, ell li va dir que se l'estimava molt, si volia estar amb ell per sempre i que feia temps que li ho volia dir, però que no havia tingut valor per fer-ho fins aleshores.
La Clàudia li va dir que si s'havia begut l'enteniment, que a què venia tot allò. Que ella s'estimava en Daniel i que ell només era el seu millor amic.
Enfadat en Jordi li digué que en Daniel ja no era un impediment per estar junts, que podrien viure feliços i que mai ningú més s'interposaria entre ells.
La Clàudia li va repetir el mateix i que matar en Daniel havia sigut una bogeria, que mai podrien estar junts perquè encara que estigués mort, en Daniel, ella sempre se l'estimaria.
Llavors, tot enfurismat va llençar la rosa al terra i es va aixecar. Li va dir que havia tingut la oportunitat de ser feliç al seu costat, però que l'havia desaprofitada. La mataria igual que havia matat en Daniel.
En Jordi es va allunyar de la Clàudia i es va acostar a la taula. Va agafar la destral i es va girar cap a ella. Els seus ulls treien foc.
Entre llàgrimes la Clàudia li va demanar que li perdonés la vida i que la deixes anar, que mai li explicaria a ningú el que havia fet. Però no li va servir de res.
En Jordi es va acostar a ella, aixecà la destral i d'un sol cop la va fer callar. Els seus plors van ser l'últim so que va sentir de la seva estimada Clàudia.
Desprès tot es va quedar silenciós. Només ell respirava en aquella casa abandonada.
En Daniel, mort, damunt la taula i la Clàudia, asseguda i lligada, en aquella cadira amb la destral al cap. L'havia matada.
Es va deixar caure al seu costat i va posar el cap sobre les seves cames. Es va abraçar a ella. Llavors, es va ficar a plorar pel que havia fet.
El seu millor amic i la noia que s'estimava eren morts, ell els havia matat.
L'amor.
Un mal entès.
Una decisió equivocada.
I un desenllaç desafortunat.
Realment pensem les coses abans de fer-les?