amor imposible..

Em vaig despertar al seu llit, un dia rera l'altre.
Dia rera dia m'aixecava pensant en ella, mirava per la finestra i me la quedava mirant, amb un somriure a la cara, que em definia.
Em tornava la mirada però no em deia res, em mirava fixament però no em deixa re ni tan sols una simple expressió, ni un somriure, ni...re.

Sortia a passejar, ella em rodejava; sortia a menjar, ella s'assentava al meu costat; parlava amb algú, ella es posava a la conversa...Avegades incordiava, només avegades..

Per la nit, em quedava en silenci i me la mirava fixament mentres em parlava.. jo no podia dir re, estava, estic encantat.

Me'n vaig tenir que anar, no sempre podia està allà..

Només la he vist cinc cops a la meva vida, i espero veure-la mols cops més.

Des de petit que la vaig veure per primer cop, amb va fascinar, em va enamorar... vaig repetir de més gran, i desprès de més gran. Quan mes passa el temps, mes me l'estimo, més la somio, més la necessito...

Aixeco el cap, la veig. El baixo i seguidament el torno a pujar. No puc oblidar-la, no puc més si no que recordar-la, almenys somiar-la, com una petita imatge de carinyo...

Fa temps que la necessito veure, ni que fos de lluny, però necessito recordar-la per fer de la meva vida, una passatge més. Més que un passatge, una història, una història de dos, de dos móns. Un tan diferent al altre... Tan llunyans i tan propers..

Ella es un món, un món de móns, única...diferent...estimada...

Ella sap be que l'estimo, però jo també ser del tot be, que no soc l'únic que l'estimo, me molts més l'estimen.
Per axiò es amor imposible, no porta a cap lloc, ni per la seva part, ni per la meva.

Estimar-la es desig.
I l'estimo.

Un dia em vaig despertar i em vaig donar compte que el meu amor era una ciutat, un món.
Mi amor: Paris.

Paris, Je T'aime...