Amagada

Una noia de 20 anys, cabells llargs castanys i rissats.
Era la mestra d’un nen de 9 anys de la familia Cardona, una casa
gran i rica de la ciutat.
La mare del nen, tenia por i enveja a la noia llesta i bonica. Patia per
si el seu marit s’enamorava d’ella, parlaven i reien sovint...
La noia arribava a la casa al migdia, a l’hora que el servei feia
descans. Entrava per la porta de darrere i passava a la cuina on
sempre tenia cadira i plat guardat.
Passava dues hores am b el nen dels senyors, al acabar la seva feina
es posava el jersei, agafava la seva bossa petita de roba fosca i
marxava.
Passava pel carrer principal. Un cop passada la primera cantonada,
tombava de seguida, feia cap a un carreró estret, on no hi passava
gairebé ningú, tot i així sempre mirava enrere. Si algú mirava, si
l’havien vist tombar i entrar per allà. Un soroll, una veu de la poca
gent que vivia en aquelles cases velles, era sempre un sobresalt per
ella.
El final del seu recorregut era un portal petit, sempre tancat. Poca
gent sabia que algú vivia allà. Semblava un habitatge abandonat.
La porta sempre era oberta a l’hora de la seva arribada. Abans
d’entrar i tancar mirava amunt i avall, s’assegurava que no l’havien
vist entrar. Ningú mirava aquell pobre i estret carrer.
Només hi havia una petita sala al entrar, una cuina vella, un llit més
endins i semblava haver-hi un bany. Tot era petit i pobre, res a
veure amb la casa dels senyors d’on venia.
L’endemà, feia poca estona que havia començat el dia, algú picava la
porta. La noia era a l’habitació petita i sense llum. No anava a obrir,
semblava esperar alguna cosa més que un truc a la porta. Quieta,
parada, sense moure’s, només els ulls miraven un costat i l’altre.
- Cèlia, sóc jo, tranquila. No hi ha ningú,i cap persona m ’ha vist
venir.Aquell home, era una veu d’home fort, li deia aquelles paraules
depressa i en un to baix, afluixant la veu tot el que podia.
Ella amb una expresió més tranquila, va sortir d’aquella petita
habitació i directe a la porta, decidida, la va obrir. Mirava un costat i
l’’altre de fora el carrer, només treia una mica el cap, res més, no
tenia valor de sortir tota ella fora el portal. Assegurava el que li havia
dit aquell i el va fer passar depressa.
- Ja he vigilat, pots estar tranquila.
Sentia aquelles paraules però no es relaxava, els braços aguantaven
creuats sobre la panxa, no es movia, li costava poder respondre el
que aquell li havia dit.
- Perquè has vingut aquí? Ja saps que no m’agrada que vingueu a
casa, sóc jo la que vinc sempre. Ha passat alguna cosa? No vaig
veure res ni ningú ahir.
– És la Marta, no sé què li passa però no està bé. Hauries de venir i
veure-la, segur que sabràs què donar-li.
- Només per dir això m’has espantat de bon matí!.
Els braços ja es movien per arreglar els cabells que li tapaven els ulls.
Portava una bona melena fosca, però sempre hi havia quatre grenyes
que relliscaven sobre la cara prima i fina. Se’ls va recollir tots darrere
la nuca i amb una goma negra els va agafar fent-se una cua. Una
cara fina de pell blanca i ulls de color gris esperaven resposta a les
seves paraules.......