Allò cavernari

En Jonàs aquella tarda no tenia gaires ganes de pensar en coses miserables. Volia oblidar la seva existència real. Per tal de fer-ho s'esmerçava tot el que podia en foragitar de la seva ment el que anomenava mals pensaments. Pensaments de normalitat i concòrdia amb els altres. Els seus anhels cavernaris, les seves nostàlgies d'un passat sense gent, sense aglomeracions, sense grans avingudes i sense obligacions peremptòries inútils l'ajudaven.

S'imaginava tot sol en mig d'una planúria immensa, sense ningú que li fes nosa, al seu aire, perseguint qualque porc senglar rebel que no volia ser caçat. En Jonàs ja era un home del passat, d'un passat perdut per sempre més que només podia vivificar a la seva imaginació. Feia una pudor considerable, catalogable de ferum en tota regla. No s'havia rentat en la seva vida, no s'afaitava, no es tallava els cabells, no es depilava l'interior del nas o les orelles, les seves celles creixien al seu aire i els dents se li queien un rere l'altre de podrits. Tampoc no els necessitaria gaire temps perquè segurament a l'edat que tenia, entre la trentena i la quarantena ja seria mort i abandonat a dins d'una cova o soterrat potser en terra tova. No havia de preocupar-se d'una biologia pensada per a perllongar-se amb prou feines més enllà de l'edat estríctament reproductiva. Als trenta-cinc era un bon moment per morir-se, abans i tot.

Així doncs que en Jonàs aleshores, en el món sense civilitzar no tenia cap problema de salut de cap mena. La seva funció era reproduir-se i res més, com un rierol incipient que només pensa a franquejar la roca com pot. La força de la seva energia vital i els coneixments apresos dels seus pares ja morts eren tot el que necessitava per sobreviure. Res d'artificiositats o converses disteses a la terrassa d'un cafè. Res d'aspiracions ajornades a terminis impensables, de jubilacions imminents a la vintena, d'estalvis preceptius amb el pensament posat en fills, néts i besnéts, res de tot això el podia amoïnar. Només el senglar amb el seu caminar erràtic, que no volia deixar-se caçar.

S'assegué a un parc, els arbres l'ajudarien a recrear la seva fantasia antiga, i ni antiga, d'abans que les coses comencessin a ser antigues. D'un temps previ a allò antic. Ni paraules que escriure, ni consignes que seguir, ni lleis que complir, ni punicions altres que les de la mare natura, única jutgessa de les seves accions. La natura i l'aigua freda, els aires freds, les pells calentes, el fons de la cova escalfat per un foc mantingut per fustes abundoses del boscos pertot. El parc el retornava a aquella natura primigènia de la qual no volia tornar.

Els gossos ensinistrats, o més aviat educats, li recordaven el seu ensinistrament. Era conscient que a dins seu dormir i es despertava sovint un ésser monstruós, un llop, un lleó, una força incontrolable. Quan despertava del seu somni, quan s'adonava dels lligams i borns q'el retenien a unes normes absurdes per arbitràries i contranaturals, aleshores era titllat de boig, era apartat de la normalitat i tractat de manera específica. Era un problema que no cregués fermament, amb el fons de la seva ànima, amb tota la seva substància, no cregués en tot allò en el que no creia. Se sentia un trist imitador de la normalitat, només un individu reaccionant, condicionat per estímuls, un animal per fer. I dins la seva animalitat hi havia humanitat, una humanitat que no trobava però en d'altres.

La incomunicació amb l'exterior el feia tancar-se a les seves fantasies, la que tractem ara la fantasia de la cova, la fantasia de l'espai, quan encara aquelles paraules de llibres vells, creixeu i reproduïu-vos, fins a emplenar la terra, paraules de llibres vells i sonats, aquelles paraules encara tenien un sentit, la terra era buida, les planures ampul·loses, les oportunitats inacabables, l'extensió possible, la conquesta i la reproducció sostinguda. Fins emplenar la terra. Aquestes paraules li martellejaven al cap. Aleshores no hi havia cap problema en provar de fer tants infants com calgués.

La terra era prou plena, i per això ell cercava la solitud, malgrat l'assenyalessin de malaltia, de malformació del pensament, d'esperit asocial, de manca d'integració, de tantes bajanades una a sobre de l'altra dita per cervells podrits encaparrats en obtenir de tothom una relació activa i permeable amb la resta d'humans. L'assenyalaven d'insociable. Ell només volia gaudir d'alguns silencis. Del dret legítim de les persones a la solitud i la tristesa, a gaudir dels dies rúfols, o veure'n amb el sol caient a plom. El dret inalienable de les persones de no comportar-se com a tals.

Li furtaven aleshores els drets. Tota la patuleia de pensadors o pseudo-pensadors responsables indirecta o directament, soterrada o efectivament de la seva curatela, els que prenien les decisions per ell, els que podien dir-li que sí o que no, els que tenien la batuta del seu concert, les claus de les seves muralles, les estratègies a punt per desplegar-les en el moment oportú i conduir-lo subtilment a les accions propícies per crear un clima de confiança i optimisme q'el permetés de prendre les decisions alienes i pensades pels altres per ell mateix. Tota aquesta horda d'opinadors i de consellers apuntaven en la mateixa direcció: fondre's amb l'entorn, ser un més dins de la multitud, sentir-se arropat per la companyia ubíqua.

Però ell no era d'aquest pensament, de cap manera no volia permetre que li furtessin la seva solitud, el seu pensament personal, intransferible i construït sens dubte a base de contradiccions. No volia que la coherència entrés en el seu sistema del món, no la necessitava i no creia que li pogués fer cap bé. La coherència era només el pretexte dels ben col·locats per tal de sotmetre els altres, trobar'ls-hi defectes i fer-los pencar. I ell no volia pencar, no pas d'ocupacions subsidiàries i de poc lluïment, de molt d'escarràs per poca recompensa. Els que hi eren abans haurien de fer-li un espai en alguna banda. Ell era un ésser de l'antiguitat, amb la mirada clara i el somriure discret, per bé que afable. No sentia la necessitat de reconèixer que havia deixat escapar el tren de la normalitat.

Així doncs tornava un cop i un altre a visualitzar la planura. El ramat d'elefants extravagants i ja extingits menjant-se els arbres distretament, i ell amb intencions de cacera. Només la cacera era important aleshores, només el vent fred i transparent tranquil·litzant-li les temples. Podia morir a l'instant següent, d'una malura als òrgans interns o d'un accident qualsevol, branca trencadissa q'es precipita sobre el seu cap, animal ferotge que apareix darrera uns matolls i l'escomet a l'atac, pedra al caire de l'estimball fixada precàriament al camí. I tot s'hauria acabat, en un moment podia deixar d'existir. Aquell moment era aleshores l'últim.

I tanmateix com a home antic, cavernari i anterior a la perversió civil, era precursor de totes les meravelles aconseguides per l'home en el futur, un precursor necessari i supervivent a l'home modern. En Jonàs reflexionà uns instants sobre aquesta asserció. En efecte l'home modern seguia comportant-se com aquell home cavernari, abocat en l'instant i replicant a tots els embats de la vida amb comportaments simples.

Es feia una hipoteca per obligació, es feia una feina i unes conviccions per obligació, estava forçat de totes totes a tenir una religió o alguna mena de creença relacionada amb els fets sobrenaturals. Havia de tenir uns bens materials, igual que l'home cavernari el seu híbrid d'arc i llança. Havia d'inventar-se la vida a cada instant. L'home corrent de la modernitat no era més que un caçador de pensaments, d'idees alienes, pensades per uns altres caps, que posava en pràctica com si fossin seves. El seu escenari de cacera era més organitzat, superfícies supermercaires, teatres i museus, un caçador d'idees i de bens envasats, però en essència el mateix animal poruc i tremolós, atentiu al seu entorn més immediat.

Perquè si fos a les cavernes encara no caldria que s'amoïnés de divinitats increïbles, extenses fins a l'absurd, omnímodes i escrutinadores dels gestos més petits. Les seves divinitats serien ben reals, el sol i la lluna, el dia i la nit, el bosc i la muntanya, la pluja i el vent, els núvols i les onades. I els animals del bosc, els sorolls de la nit i el foc i la pedra polida. Divinitats comprensibles, útils, directes i sense intermediaris. I l'inconegut darrera la lloma, el futur actual, un futur que per cicle natural no pot passar de dotze mesos, un hivern idèntic a un altre hivern. Una vida cada canvi d'estacions.

En Jonàs no havia pensat mai en fer-se un pla d'estalvis per a la jubilació, ni havia pensat en que se'n faria d'ell davant d'algunes adversitats preocupants que tenia al davant, relatives al venciment d'algunes alegries o la revisió del seu sistema de vida basat en certa manera en els altres, als quals no podia renunciar per molt que li hagués agradat. No era un home cavernari.

Tot i això no sentia la necessitat d'abocar-se en els altres, de fer-los el seu sistema exclusiu de vida, no sentia la necessitat de recórrer-ne, hi eren com hi podien ser uns altres, potser no amb la mateixa eficàcia, potser no tots eren la seva família directa, potser no hi serien per sempre, però ara hi eren, i el seu futur no podia passar d'una estació, després de la qual hauria de tornar a renéixer. Ja estava acostumat a fer-ho.

Pot semblar segurament poc enraonat parlar d'una costum de renéixer, amb la implicació que cal morir abans. Però així era en el cas d'en Jonàs, que ja moltes vegades havia fet taula rasa a la seva vida, que no s'havia deixat atrapar per les xarxes dels pescadors d'amics, dels amos d'amics que conceben la relació amb els altres en contracte de servitud. En Jonàs era un supervivent com ho seria l'home de la caverna. Un home que s'enjoia de la troballa d'un altre ésser humà, però que de seguida el troba carregós i tirànic. L'amistat com a
tirania, com a esclavatge destinat únicament a tractar l'altre com a receptacle de les pròpies pudors i deixalles, no l'interessava. D'ací la seva voluptuositat en les relacions que mantenia. I d'aquí que s'adonés que ell era l'única persona amb la que conviuria per sempre.

Així doncs la caverna era un lloc llaminer, un espai de llibertat, una terra per fer, un destí encara per canviar, com el rierol sense força, que amb moure unes pedres pot circular per una altra vall, si es fa a l'alta muntanya en el punt precís. Alhora les valls no estan mai mancades de rierols que les vulguin alimentar, acréixer els seus cabals planers i tranquils, i arribar al mar pel camí de més pendent. Li assaltava el dubte a en Jonàs, potser canviar unes pedres a un rierol no hagués servit de res, doncs les aigües són les mateixes i el responsable de l'amplada cabalosa del riu envellit a la plana no és atribuïble a una única font. De res no serviria ser un individu paleolític, introduir aleshores les idees fonamentals de la bona concòrdia entre humans, crear barreres ben assimilades en contra de la guerra i la injustícia. Només podria actuar en un rierol, insignificant pel riu, del tot prescindible.

Així doncs res no podia canviar ni ara ni abans, ni es podria canviar en el futur. Aleshores la realitat era tal qual, la realitat d'aquells que la volen fer real, la realitat dels fets humans, sempre mesquina i dura. I la seva escapada possible al món cavernari, amb la seva foscor humida, però lliure, amb la seva precarietat vital, però viscuda intensament, era només per a ell. Es planyia dels que necessitaven alguna cosa més que asseure's a un banc de parc per tal de trobar distàncies tan llunyanes. Alguns havien d'anar-hi en persona a contrades perdudes per tal de sentir aquella sensació. I per a tota la resta el mateix. Si era mala fe o manca d'imaginació poc l'importava, el que diguessin la tropa de pensadors i gestionadors de l'intangible mental o àugures dels entrevins inextricables del pensament dels altres, i de les seves raons, li semblava del tot irrellevant. La normalitat, només un tràmit.