Albert

Sento tantes coses per tu i sento que no en podré escriure ni una, perquè no sé com dir-te que desitjo els teus llavis com no n'he desitjat altres, vull tornar a sentir el tacte suau i segur del teu petó. No sé si mai voldràs estar amb mi, però m'estranya no veure en tu tot allò que em podrà fer mal, i ets la primera persona que m'atreu que sembla certament sincera cap a sí mateixa i cap als altres... No sé perquè de cop el meu cor ha decidit deixar de fer-me mal.
No sé perquè de cop em passa això, saps? Jo no sóc una persona que s'enamora fàcilment, de fet, no solc enamorar-me de cap manera... però això no és una obsessió, és un carinyo que et tinc sense saber ben bé qui ets, és una certesa de que tu i només tu pots ajudar-me a sortir d'aquí on sóc.
Potser no ets tu, probablement el meu cervell està tan col·lapsat que confon desitjos amb emocions, somnis amb sensacions... Probablement les meves neurones hagin deixat de traslladar impulsos sabotejadors enviats directament per la guàrdia principal del meu cor.
Qui sap, potser tan sols és que de cop veig com una oportunitat de ser feliç se'm planta davant i no sé com fer per deturar-la, perquè no fugi...