Albada a la platja

Potser recordo aquell estiu, més que qualsevol altre, perquè vaig veure per primera vegada una albada a la platja; ja n'havia vist fins aleshores, però aquella va ser la primera que vaig veure arribar mentre al meu costat dormia una dona. I va ser com si, fins aquella, les altres albes haguessin estat succedanis del plaer de veure l'enorme bola vermellosa llepar el mar, acariciar-lo i besar-lo fins fer-lo ruboritzar, fins encendre'l entre la remor del vent i el rugit convençut de les onades.
Van ser, ambdues, primeres vegades: la meva primera dona i la meva primera alba a la platja, al costat d'ella.
Potser el recordi, més que qualsevol altre estiu, per la mort del meu germà.
-No surtis sol amb la barca -li deia la meva mare, els ulls perduts dins el mar llunyà d'altres temps-, que al teu pare el mar se l'endugué estant tot sol.
Però ell no va fer cas.
Era més gran que jo, i per a ell cada albada era igual que l'anterior. A ell, el joc sensual de la llum sobre el mar no li recordava els passos de ball d'una nit de música de petons i panteixos; per al meu germà, les albes significaven pesca, el blau i la plata de les escates dels peixos i l'olor, tan semblant al despertar de ressaca en els bordells que ja no li provocava ni la nàusea.
Potser el recordi perquè em vaig enamorar, perquè vaig estimar com ningú pot imaginar que és possible estimar. Vaig estimar minuts, pensaments, somriures i somnis. Vaig estimar el perfum d'un cabell, el sabor d'una pell, la dolçor d'un riure. Cada matí baixava al port i la buscava, i l'olor rància a sal i mar carregat de peixos i barques m'assotava la cara, galopant per la brisa.
Ella acostumava a baixar d'hora per a ajudar al seu pare amb el petit bar. Encara recordo el seus cabells mullats i el seu banyador blanc retallant el seu cos, la pell tan bronzejada, els ulls tan verds com l'aigua de la cala del nord, aquella que està encatifada de corall.
Potser recordi aquell estiu, més que cap altre perquè vaig plorar. Vaig estimar a una dona bella i vaig plorar la pèrdua del meu germà, encara que la seva mort no em ferís tant com quan la vaig perdre a ella.
El meu germà despertava cada dia en una habitació estranya. Deixava rere seu, sobre una tauleta, uns bitllets i sobre un llit, una meuca que s'acabava de vestir abans de recollir-los.
No vaig descobrir fins que m'havia enamorat irremeiablement, que aquella dona que m'havia llevat el sentit i m'havia fet descobrir que l'alba és diferent després de l'amor, era la mateixa companya amant de tants altres homes; per a ella no hi havia màgia al traspassar la matinada, i les seves albes tenien el color vermell de la llum d'un bordell i l'olor sòrdida del plaer comprat i venut. No ho vaig saber fins que el meu germà m'ho va dir:
-No, noi, no et pensis que t'estima. I no l'estimis -mentre em parlava, els seus ulls es perdien en una distància incommensurable, marina, com els de la meva mare-. Ella és una puta com qualsevol altra de les del port.
-No -vaig respondre-, si fos una puta em cobraria, i no ho fa. Ets un mentider!
Em va mirar abans de deixar anar una riallada.
-Però quina ingenuïtat! No te n'has adonat? Jo te la pago per tal que t'ensenyi, que va sent hora que et facis un home!
Sí, potser recordi aquell estiu més que cap altre perquè també vaig odiar, vaig odiar tan profundament com profundament es va enfonsar la barca del meu germà.
Recordo l'última albada que vaig veure al costat d'ella. Mentre pensava en el dolor que la meva pròpia venjança em provocava, mentre em recordava una vegada i una altra sabotejant la barca del meu germà, vaig contemplar la bola vermellosa del sol ensangonant el mar amb el mateix color que ensangonava les meves mans i el cos de la dona que jeia al meu costat.
Potser recordi aquell estiu, més que qualsevol altre, perquè vaig matar, i l'alba va ser tan diferent que em vaig sentir com si mai abans hagués vist un albada a la platja.