Alba (retrat).

Hi ha una xica de setze anys que és molt bonica. Li diuen Alba. No la conec
interiorment com a persona. Però el seu aspecte exterior sí que el conec, i em fascina.

És alta, amb un cos molt esvelt i àgil.
És morena de pell, i té els cabells castany clar, llargs i aonats. El seu rostre
presenta unes faccions ben proporcionades, però alhora resulta torbador, dona una
sensació emocionant. Té unes celles grans i obscures, i una mirada profunda i
impenetrable.
És molt bella.

Però la seua bellesa no em provoca simplement un sentiment contemplatiu i
passiu.
No ocorre com amb altres xiques que també són molt boniques (en molts casos,
més que Alba), i m'atrauen, i a les quals em quede contemplant, extasiat, pensant que
són precioses, i ja està.

Amb Alba (i amb unes poques xiques més) la cosa no és tan senzilla.

La seua bellesa em provoca un sentiment actiu i animat.
Potser siga per les seues faccions, o també per la seua expressió, però la qüestió és
que la bellesa d'Alba no sols m'atrau, i ja està, sinó que alhora em repèl.
És una cosa estranya i contradictòria, ja he dit que no és tan senzilla. I no sé
explicar la causa d'aquest fet.
El cas és que aquest dinamisme, esta simultània i contínua tensió i distensió, fa
que la seua bellesa em resulte enigmàtica i, inclús, em faça sentir-me més atret cap a
ella, perquè, a més d'avivar l'ànim de contemplar-la, també em desperta l'interés,
l'esperit aventurer i explorador que, com en tots, es troba dins de mi.

Em sembla una xica fascinant.

Supose que cada persona la veurà a la seua manera.

I d'esta manera és com veig jo a Alba.





Puçol, a 12 d'octubre de 1996.
Joanjo Aguar Matoses.
A Blanca.