Al teu costat

No em se avenir a aquests canvis implacables
que amb passes lentes i segures
van canviant la teva pell, el teu semblant
i el més trist: la teva ment...

No se si és tristesa el que sento
o tendresa infinita
o una mena de gratitud
que vessa per tot arreu.

El pas del temps ha capgirat les coses :
em vas donar la vida,
em vas fer aixopluc en el teu cos,
em vas donar la ma en les primeres passes,
em vas guarir, abraçar, cuidar,
consolar i estimar...

No se si en sabré, però ara em toca a mi
donar-te la vida.
Vull oferir-te un lloc tranquil en el meu cor,
et vull donar la ma en les últimes passes,
vull cuidar-te, abraçar-te, guarir-te,
consolar-te i estimar-te,
tant com pugui.

És que et miro i m’adono que
una mica ja no hi ets,
que a poc a poc ens vas deixant...

Quedaran els teus cabells blancs,
la teva pell de colònia,
les mans i els peus, rossegats artríticament,
la teva panxa rodona,
les dents gastades,
els turmells inflats,
el teu somriure de nena,
la cara feliç
i la teva candorosa simplicitat.

No me’n se avenir encara
del que està passant
i molt menys del que pugui passar demà,
però tu no et preocupis per res,
que passi el que passi,
quan miris a tort i a dret,
en siguis conscient o no,
jo seré sempre allí,
al teu costat.

Glòria Vendrell i Balaguer