Al sofà

La fondària dels seus pensaments arribava al fons del seu ésser. No podia fer-se una idea de fins quan podria romandre en el seu estat actual. No ho sabia perquè no coneixia el final. Els pensaments li rodaven pel cap, el feien trontollar, els seus genolls cedien. No podia amb el pes de tot plegat, era massa, un futur esfereïdor, havia de canviar de vida, acabar l'esborrany de quelcom que era la seva existència i fer-ne alguna cosa d'ell mateix. Sentia aquesta necessitat, molt endins, en els entrevins i revolts de la seva ment turmentada. Perquè hi havia quelcom que podia fer alguna cosa, per sobre del que ja feia, una cosa especial, excel·lent, excelsa, que l'havia d'enfilar al capdamunt dels seus objectius. Però primer havia de tenir objectius. No en tenia. L'enfilall de bons propòsits que es feia regularment no era un projecte, no eren objectius, la renglerada de frases que escrivia a la seva llibreta no tenien un sentit global, en conjunt. Eren afirmacions disperses, sense mútua connectivitat. Havia de fer un esforç per construir-se, ell matieix, per fer-se, per desenvolupar-se. Deixar de banda els bons propòsits. Fer mals propòsits potser. El costat fosc, la seva cara oculta, havia de rebel·lar-se, i revelar-se per tal quels altres deixessin de ser un obstacle. Però ell no era més fort quels altres, aleshores no podia eliminar l'obstrucció del seu progrés. Havia de suportar el turment de la companyia i de la solitud, el turment de tot. La seva vida era un turment. Potser per aquí podria trobar-li el sentit. El sentit del martiri, del sacrifici, de la desolació, estava en camí d'ajuntar-se amb la divinitat, aquesta podia ser la seva via, cercar la transcendència, i prou de bons propòsits que no treien cap a res. Tanmateix amb mals propòsits tampoc no arribaria enlloc.

En efecte, llençar-se a una vida de disbauxa, drogues i sexe no era la solució, perquè aquestes coses no aportaven plenitud. A ell no li havien aportat en el passat, només eren elements transicionals, que havia de fer servir per passar d'un estat a un altre, per canviar els seus plantejaments de dalt a abaix, però no per representar un fi en si mateixos. Havia de trobar la manera de desfer-se dels pensaments, de silenciar-los, de fer-los inexistents. Sota una capa d'obligacions, feixuga i densa, podia soterrar-los, perquè no fossin un destorb. L'enuig que patia era tot culpa dels seus pensaments. Encara que sense pensaments tampoc no anava enlloc, perquè els necessitava per coses quotidianes, del dia a dia, per fer la compra, per cuina, per escombrar, havia de pensar. No podia anul·lar el seu cervell, perquè aleshores el seu triomf seria en demèrit. Havia de trobar la manera de conduir els seus pensaments, de redreçar-los, de no deixar-los vagar per terrenys infèrtils. Només pensar en les coses útils. Però era impossible. El seu cap, assegut al sofà, escarxofat, volia volar cap a territoris desconeguts, no li feia cas, volia la seva llibertat, la que ell no tenia. Volia arribar al capdamunt, potser a la desesperació. Ell no ho sabia, i deixava fer al seu pensament, mentrestant esperava el silenci, la mudesa de les idees, el redós anhelat. Mirant per la finestra veia fulles seques empeses pel vent, que anaven a amuntegar-se a sobre d'altres fulles seques. Era una metàfora de l'existència, el seu cap s'asserenà per uns segons. Tenia la clau de la seva tranquil·litat, era l'observació.

Aleshores un esclat de racionalitat el travessà. Tot era evident, tot tenia un començament i un final, i hi havia un primer origen que ho justificava tot. Se sorprengué d'aquesta certesa, perquè ell pensava que l'univers era en realitat divers. Però la idea seguia al seu cap, martellejant, amb insistència, provant de convèncer-ho amb arguments irracionals, amb batecs a les venes, amb invasions hormonals. Ell no volia acarar el problema, no estava gens interessat en el començament de totes les raons, en la raó inicial. Li semblava un disbarat, creia sincerament que era un contrasentit, que només es podia intuir, no pas demostrar, i que era confiar en la veracitat absoluta de les matemàtiques i les idees teòriques. També són imperfectes, per humanes, i l'origen del món pot ser múltiple, un equilibri, una lluita de contraris o de complementaris en diverses dimensions. Potser totes les coses que hom vulgui. Perquè aleshores la idea de l'origen puntual volia conquerir-lo. De ben segur que ho havia escoltat dir a algú, alguna persona influent, que tenia ascendent sobre ell, ho havia dit sense interès, i ara pagava les conseqüències d'escoltar l'altre. No volia sortir al carrer, era un lloc inhòspit, allà hi havia la gent. Molt millor tancar-se al seu menjador en penombra, per bé que hagués de bregar amb idees que no eren seves. Perquè era evident que la idea de l'origen singular del món i de l'univers no era una idea seva, les connexions del seu cervell no l'acceptaven, d'aquí l'angoixa i el sentiment d'escassa calma quel dominava. Per totes bandes, per direccions oposades, li arribaven missatges contradictoris, i tot allò havia de tenir el mateix origen. Una perfecta bajanada, l'obra pensamental d'un ingenu, el contingut d'un discurs pueril i simplista.

No podia ser. Finalment la idea desaparegué. Aleshores es formà davant els seus ulls un calidoscopi, un tornassol irisat, encreuadament, amb colors alternatius, i en moviment ondulant. Allò podia ser una representació de la realitat. Després veié unes vaques que pesaven menys que la nata muntada, i que suraven en l'aire, les vaques pujaven fins als núvols, i després queien lentament, perquè anaven recobrant la seva densitat, la seva velocitat però era suficient com per tenir un aterratge suau. Les vaques reien de l'experiència. No tornà a aquestes imatges, que li semblaven impròrpies del seu cervell. S'estimava més comptar algunes paraules que eren d'especial significació per a ell: existència, suplència, vivència, aquiescència, prudència, i totes les acabades en -ència. Tots aquells mots havien de tenir una raó de ser, un principi rector, que no havia de ser únic, per tal que poguessin fer efectivament la seva feina. Les paraules eren un gran misteri. Eren dures normalment, però tenien la tovesa del temps, una blanor mil·lenària, inapreciable a primera vista. De sobte s'adonà que les paraules eren el líquid més dens. Un líquid metàl·lic, o petri, un líquid en definitiva. Les paraules definien la persona, en tota la seva complexitat. Ell no volia sentir-se definit per algunes paraules, només per totes les que coneixia i feia servir habitualment, en els diferents registres, no es coformava amb menys. Seguia amb els ulls tancats, i observant imatges al seu davant, imatges perfectes, definides, amb un moviment suau, relaxants. Les deixà passar pel seu davant.

No volia més imatges, obrí els ulls. Tenia davant seu la perspectiva d'un futur millor, que l'esperava. Havia de caminar-hi amb decisió, però en quina direcció? A qui podia demanar? No tenia respostes. Les preguntes ara s'amunionaven al seu cap, que fer? com fer-ho? quan fer-ho? amb qui fer-ho? en què fer-ho? Per treure ferro a l'assumpte es marcà l'estratègia de no fer-se cap pregunta. Ni una de sola. Es trobava a l'equador, era el moment de fer un pensament, de llençar la resta, i de fer el salt. Un salt cap endavant, per capbussar-se en l'esdevenidor, que havia de ser alegre i plàcid per a ell. No podia seguir patint. No pas d'aquella manera. Ell mereixia un món millor. El món. L'observava des de l'exterior de l'atmosfera, des de l'interior de la seva nau, i era un espai agradable, després de més a prop començaven les irregularitats, les singularitats ací i allà. Les coses desagradoses. Les persones mortes, els caps decapitats, les mans i peus cremats en fogueres. Eren visions desagradables, que no volia recordar, no tenia ganes d'emplenar-se el cap d'aquelles coses.

Era impossible que pogués acontentar-se només amb les engrunes del progrés, ell necessitava tots els mitjans, havia de posar-se a l'altura dels més alts, havia de fer el salt, havia de passar-li alguna cosa extraordinària a la seva vida, un cop de timó, quel frenés en la seva davallada. No volia saber com era el final, perquè tenia elements prous com per endevinar que seria un lloc horrible. Sempre ho era, sempre ho havia estat i ho seria en el futur. Per tant havia de fer un pensament, fer una cosa terrible, vendre's d'alguna manera immoral, per tal d'aconseguir l'esclat, a dins el seu cap, i desempellagar-se de les idees que li molestaven. Les idees amb la seva insistència, com gotes de pluja, que no resten, que només un instant es deixen veure, que són una punxada al braç o al front, i que després ja no hi són, idees inaprofitables, infructíferes, que havia de mantenir tant sí com no.

El seu cervell no li donava treva. No considerava que hagués de tenir-li compassió, el seu cervell anava per lliure, feia el que li rotava, per tal de tenir-lo subjugat, ocupat sempre en coses inútils, per tal de fer-li creure que el que feia tenia alguna importància, per donar-li peixet i que seguís amb les seves obsessions. Perquè no eren més que això, pertorbacions, incidències en la seva normalitat, incidències que podien arribar a ser la mateixa normalitat. Aleshores era quan havia d'esborrar-se el cap, fer un esforç i adonar-se que el que estava fent no tenia cap futur, que no era una cosa que pogués mantenir, que havia de dir prou. Havia de mancar a la seva promesa i al seu contracte amb si mateix per tal d'aconseguir una llibertat. Perquè si el que feia el feia patir aleshores no ho havia de fer, no tenia l'obligació. El desordre imperava al seu interior en aquests moments.

Però no tot era prerdre l'esperança. També hi havia moments per l'optimisme, per l'alegria. Al carrer era dia de festa, la festa major del seu barri, allà s'ajuntava tota mena de gent. Ell volia sortir, però no podia, no es veia en mig d'aquella gentada. El seu carrer era el principal, els que hi havia fora ere
n gent d'altres carrers, que l'envaïent, sentia que la seva privadesa estava en un compromís, en un equilibri difícil. I tanmateix la festa, seguia, aliena a les seves diatribes, als seus pensaments turmentats, a la manera en que tenia de fer-se mal, de conservar només les coses dolentes i rebutjar les bones. D'enfonsar-se en una realitat personal que potser només un especialista podia comprendre.

Havia de fer quelcom, un esclat a dins el seu cap, llençar-se per la finestra per poder volar, flirtejar amb el risc, fer de cada instant un repte. Així podria barrejar-se amb tota aquella gent que celebrava a l'altra banda de la façana. Aquella gent eren la gent, eren els únics que tenien existència completa, ell la tenia parcial, i d'entre aquella gent només uns escollits eren els que la tenien, la resta havien d'acoblar-se a la seva estella per sentir la meravella de pensar i sentir. Ara les idees ja no l'atabalaven. Era lliure, s'havia deslliurat del seu influx. Era el moment de sortir al carrer, i de cridar amb la gent. Estava curat, era un home nou, amb expectatives, ja les coses li semblaven menys costerudes, podria fer un esforç. S'aixecà del sofà.

El seu cos no volia adonar-se del seu nou estat. Seguia entumit, adolorit per hores de romandre en la mateixa posició. Les cames li feien mal, i el costat, i l'esquena. No estava per sortir al carrer, i de tota manera havia de sortir, perquè no tenia altre remei, però no encara. Primer havia de fer alguns exercicis gimnàstics, uns estiraments per tal de posar-se els músculs a to. Havia de fer-ho de pressa, abans que l'impuls de sortir no s'extingís. Havia de fer-ho amb cura, per tal que un moviment massa sobtat no acabés amb la integritat fibrosa del seu cos.

Un cop fets els exercicis es trobà molt millor. Les seves extremitats eren elàstiques, calia canviar el pijama per alguna altra peça. Sortiria d'esport, amb sabatilles de tennis i un xandall. En un dia de festa major tothom anava com li semblava. Es posa la roba i sortí.

A fora la gent ballava i prenia vi i cervesa. Els ànims estaven pels núvols. Ell volia barrejar-se amb tota aquella gent, sentir la vida que li corria per les venes. Massa temps havia estat reclòs en la penombra, donant-li voltes sempre a les mateixes coses, als greuges passats, a les traïcions, que les havia hagudes, a la malfiança de l'altre, a la seva irreductibilitat. Ara no li calia pensar en totes aquestes coses , tenia tot un món per conquerir, es trobava en el millor moment de la seva vida, l'optimisme li suava pels porus. Tot ell era un esclat de joia.

Dissortadament el tros de cornisa no va caure ni davant ni darrera d'ell, li va caure directament al cap. La festa al carrer s'havia acabat. Un mort podia amb qualsevol festa. La vida que li corria per les venes de sobte ja no li corria, ni morta ni viva, potser la penombra l'hagués mantingut més temps, potser era inevitable i hagués patit una commoció de les seves funcions vitals d'estar-se massa temps assegut. La vida promesa perduda, en un instant, i el futur brillant, esmicolat, com un somni que no pot amb la vigília.