Al poble

L'ambient negatiu l'envoltava, en aquell poble, tan allunyat de tot. Sentia que les parets se'l menjaven. Ell era el seu àpat. I les plantes de fora, pudentes i mal arranjades, i totes les flaires que arribaven. Era un desastre.

No hauria hagut d'acceptar aquells dies de relax en aquell mas perdut en mig del no-res, en companyia de vaques i d'altres mammífers, inclosos els seus amics. Eren persones poc grates, sense conversa, sense silencis.

El que deien es repetia, era'l mateix que havien vingut dient des de sempre. Les mateixes actituds, les mateixes coses, les bromes, els moments de riure, els de plorar, tot era el mateix, no hi havia sortida.

Ell no la veia, i per tant no n'hi havia, el cor li bategava fort, com sempre, no sabia que fer de la seva interioritat, no sabia com desfer-se dels seus anhels. Havia pensat en escriure un llibre.

Un pecador lliurat al cel per error. Un desastre, com la seva vida, visquent en un possible paradís, sense poder degustar-lo, avorrint-lo. El mateix paradís li semblava tebi, sense suc, i l'infern altre tant. No hi havia res.

Cap cosa quel pogués curar del seu desencís. I la vaca a la finestra! Quin fàstic, Déu del cel! Llepant el vidre per fora, amb la seva llengua rasposa i rosada, pensant-se potser que hi trobaria alguna cosa de valor.

Només la rosada, que ja no era gebre. Però que ho havia estat. Una cosa viva que havia estat una cosa morta. Un missatge pels sagaços, i la vaca amb la seva llengua indiferent al món i a la seva situació.

I era una situació ben dolenta, perquè era gran, i aviat seria un munt de filets, venuts a mercat, o desats al rebost, congelats és clar, per a un us futur, i les banyes tallades per fer figures horribles.

Tot el que l'havia precedit era un fàstic, i el seu record una experiència humiliant. El camp l'humiliava, el feia sentir una merda, com les que pigaven els prats, i sense una olor particular. Una desfeta humana.

S'adonava dels efluvis que la ciutat li havia deixat a la roba, en la simplicitat treballada dels pagesos, en el seu privilegi, en haver sobreviscut a tantes migracions, eren els hereus de tot un imperi de buidor.

De totes les coses que tenien en possessió l'espai era la més preuada. I calia protegir-lo, per gaudi de les generacions. Ell no estava d'acord. Hi calaria foc a tot plegat, i construiria desenes d'apartaments i camps de golf.

No era el seu objectiu plantejar-se perquè podia servir una cosa que no era sinó estrafeta de la veritable llibertat primigènia, i que només recordava la possibilitat de tornar enrere, com la calavera recorda el cap.

Però allà no hi havia cap autenticitat, cap record legítim, cap reivindicació perdurable. Només hi havia l'interès dels més cobdiciosos, dels que a cada escomesa de la gana i de la misèria, havien aguantat per orgull.

I així s'havia format aquell tipus humà, enganxat a la terra, com una paparra, estimant-la obscenament, sense estar disposats a cedir ni un pam del que sabien seu, de la seva bellesa.

Però una bellesa marcida, assetjada, la bellesa ja passada, que recorda a la bellesa, però que no ho és. Perquè la mort de l'antiguitat per aquelles èpoques ja era un fet, ningú no ho podia negar, i voler-la recuperar era un disbarat.

Ningú no podia plantejar-se en les circumstàncies que corrien que fos possible una tornada enrera, fora cataclisme, ni que hi hagués una possibilitat de despullar-se i viure naturalment. Com la bellesa perduda, que recorda.

Totes les persones del món somiaven amb espais de llibertat, que no tenien, amb espais sense persones, sense ningú altre amb qui tenir condescendències, sense saludables ni aixecacellables.

Un món presidit per l'ordre de l'agressió natural, de la gana i la matança d'animals, de la sang habitual, del dolor i del no-dolor alhora de les ferides. Un món impossible, que ni tan sols en aquella vila no es podia trobar.

Perquè el mas, i la vila mateixa propera, eren als confins de la civilització, allà on hom pensaria que només poden arribar les cabres més agosarades, per un camí abominable, amb unes pedres desiguals enfonsades a terra.

Un camí que feia enrecordar-se de tota la parentela del pagès que l'havia dreçat. Per allà no podien passar cavalls ferrats o carros. Per tant, l'única manera d'arribar al poble era amb un monstre 4x4.

Però després del poble el camí s'estrenyia, i ja no hi cabia cap vehicle. Per això el mas era abandonat. Perquè cap persona raonable no viuria en un lloc aïllat, a on només hom pot imaginar d'arribar-hi potser en helicòpter.

O en paracaigudes. Per emplenar el tanc de combustible, per calefacció i electricitat, calia pujar amb una somera les bombones, i abocar-hi per mitjà d'un tub el contingut d'un envàs a l'altre.

El mateix per a tot. Només una persona malalta podia dependre d'un animal per als seus transports quotidians. Ell pensava que es devien fotre un bon fart de riure al poble cada cop quel veien arribar amb ella.

Però el seu amic insistia en les belleses de la vida natural. Sense adonar-se de la seva impossibilitat, sense saber que no gaudia en realitat de cap llibertat, que tot el que pensava que havia recuperat feia molt que era del tot perdut.

Només li restava un esforç, els efectes de l'exercici, de sentir la pudor de la somera i de les vaques, i de les seves tifes, de beure una aigua pudenta, sense additius que la protegissin.

La seva vida allà era un veritable infern. No podia suportar les mosques, ni la conversa dels pagesos, ni les seves galtes pujades de to, ni les seves picardies. Tot se li feia feixuc. A sobre l'amic volgué jugar a cartes quan es posà el sol.

No en tenia ganes, gens ni mica. Només volia mirar una estona la tele. I no pas rebre palmellades fortes a l'esquena. L'altre, l'amic, s'havia xopat d'ambient pagesívol, i parlava a crits i reia amb la boca ben oberta.

Tan oberta que semblava que se li havia de destarotar la mandíbula. I bevia d'una bota. L'espectacle era depriment per a ell. Només volia sortir d'allà, despertar d'aquell malson. Li mancava l'aire.

Sentia que volia cridar, que volia cridar i que ningú no el sentís. Estava convençut que allà, si cridava, de quilòmetres enllà vindria algú amb la seva canilla de gossos a socòrrer'l. No estava sol.

I la gent que l'envoltava eren tots coratjosos, gent amb empenta, colrats per les feines del camp, gent temible, enemics declarats, dels que convenia mantenir-se allunyat. No volia embogir, i aquella gent no feia sinó desequilibrar-lo.

Per uns moments una idea capitalitzà el seu interès. Assassinar el seu amic. I fugir, lluny, a un altre país, on no hi hagués pobles. S'entristí. A tot arreu hi ha pobles, a tot arreu el passat malda per sobreviure.

Així que no podia matar el seu amic, no era una solució, la seva consciència s'ho assegurava. Però podia fer-li mal, el mal moral que ell li havia fet a ell. Li trencaria el coll, amb ciència, per deixar-ho inútil per sempre.

Així podria venjar l'afronta, reconstruir el seu orgull, ferit de mort, per les pudors i els crits. Era la solució, era l'única sortida. Havia de fer-ho. S'estava tornat boig en aquell lloc. Havia de trobar una sortida.

A totes les seves angoixes, al seu patiment interior, ques veia agreujat en aquell ambient malsà i hostil. Va sortí a fora, a despit del fred, amb un suèter de llana gruixuda de quadres, i una bufanda.

Les mans a les butxaques. Allà fotia un fred de mil dimonis. Com una persona en el seu seny podia suportar per sempre aquelles condicions, durant tot un hivern, amb neu i glaçades? No pas una persona.

Per un moment sentí efectivament que negava la humanitat de tots aquells que suportaven aquells freds, que no eren persones veritables, i que quan els suportaven perdien la seva condició d'éssers emocionals.

No es podia pensar amb tant de fred, ni es podia percebre l'entorn amb claredat, ni es podia imaginar. No es podia fer res de res, només encendre la calefacció, quedar-se a dins i barrinar.

Tot el dia barrinant, les coses del veí, les coses de l'altre, les coses d'un mateix, les injustícies, les venjances, les paraules que es diran a aquest i a aquell quan se'ls vegi en resposta a unes altres dites abans.

Un sens fi de mals pensaments, d'idees perverses. O el fred o la clausura. Dos elements embogidors. Ell pensà que no podria sobreviure allà gaire temps, no sense saltar-se el cap d'un tret. No podria fer-se a aquella vida.

No es ventava de ser resistent. Era un urbanita, un individu acomodatici, avesat només a plaers que podia aconseguir, que no exigien un especial sacrifici. Els seus valors no podien expressar-se en funció dels paràmetres d'aquell lloc.

Eren sistemes numèrics incompatibles. Per això volia tornar, l'endemà mateix. S'enemistaria amb el seu amic, per una bona causa, la causa d'ell mateix, de la seva veritable llibertat, que era a una altra banda.

No pas allà, oprimit pels espais, observat per la natura agresta, per ulls desconeguts, coneixedors de les dreceres i dels amagatalls, sense ell conèixer'ls. Es trobava en desavantatge, desarmat.

Per això la seva tornada la vivia com un alliberament, de tot allò que hauria d'estimar per uns principis que per altra banda no compartia enterament, i per un romanticisme absurd quel conduïa a desitjar el cel net i ampul·lós, les experiències naturals i la visió aclaparadora del verd, blau i blanc contraposant-se, de trepitjar camins coberts de brossa, de fang i de branquillons. Tot això, i enfonsar-se en el llot. Però no era el que volia en realitat, ni s'ho havia plantejat així. Mirà la cabana. El seu amic feia un solitari amb les cartes.