Al final eren tretze

Tot i la manca aclaparadora d’evidències, en Gustau no es cansava d’explicar a qui el volgués escoltar que el número tretze li portava bona sort. Hom atribuïa, en canvi, aquesta afirmació al tarannà del personatge, aficionat a dur la contrària a tothom i a tenir sempre la darrera paraula. Aquests trets van contribuir, ningú en dubtava, a reduir de manera progressiva i dràstica el seu cercle d’amistats a un diminut grup d’acòlits recalcitrants que el sostenien, amb penes i treballs, arran del caire de la soledat.

Malgrat els nombrosos esforços i advertiments, en Gustau semblava no poder evitar posar a prova contínuament la paciència del seu exigu entorn. No obstant, la definitiva caiguda en desgràcia del personatge es va produir finalment arran de dos successos tan arbitraris com inesperats. El primer va ser una capriciosa reordenació urbanística que va afectar la numeració de les cases del carrer d’en Gustau, que es va traslladar, sense moure’s de casa, del número vint-i-set al tretze. Tan sols unes setmanes més tard una gran desgràcia, els detalls de la qual estalviarem de comentar perquè no venen al cas, va ocórrer davant de la porta de casa seva, i tothom es va afanyar a relacionar el trist succés amb la maledicció del número. Els vianants canviaven de vorera, els gossos udolaven en passar pel davant i els nens l’espiaven d’amagat.

Els amics van mirar de fer-li veure la conveniència d’un canvi de domicili, però en Gustau insistia en que no hi veia cap raó per marxar, i ho rematava afirmant que sempre havia somiat viure en una casa amb el número tretze. I a poc a poc els pocs irreductibles van anar defallint fins que el nostre home es va quedar tot sol.

Va ser per casualitat que es van assabentar, al cap dels anys, que la mort l’havia anat a visitar un plujós tretze de març. Els van explicar que a l’enterrament, comptant el capellà, uns musics i unes beates ploraneres, hi van assistir tretze persones. I van estar d’acord en pensar que hauria estat content.