Acomiadament aeri.

Queia aiguaneu i semblava que anés a nevar en qualsevol moment. Ja havia fet el meu últim examen de la carrera tot just una setmana enrera. Aquella nit m'havia llevat a dos quarts de cinc de la matinada, tan bon punt quan a la meva mare li havia sonat el despertador per anar a treballar. No hi havia qui es tornés a adormir. El neguit se'm començava a clavar sota el pit. No tenia res a veure amb l'examen. Es tractava de l'acomiadament de la meva xicota, la Joana. Les revoltes eren comunicades per arreu i la televisió duia dies anunciant el tancament d'aquesta gran companyia aèria. Què faríem, ara, els dos a casa mirant-nos com dos micos? Vaig agafar el tren per a dirigir-me al pis que la Joana i jo compartíem des de feia ben poc.

-Què fas aquí, tombada al sofà? - vaig dir mentres encenia la llum del menjador.
-Veig aquesta pel·lícula – em contestava sense encara mirar-me a la cara- . A cas, hi ha alguna altra cosa a fer?

Em procurà un espai al seu costat alhora que jo agafava el portàtil que m'havia arreglat en Pep, el nostre nou veí informàtic.

Em vaig apropar a la finestra. Vaig pensar en què soparíem a la nit. Un llenç immens de color blanc revestia tot el cel.

-Hauríem d'anar a comprar. Total, no tenim res més a fer. Em poso alguna cosa i hi anem. Què et sembla? - digué la Joana.
-Em temo que no podrà ser.
-Continua caient aigua neu?
-No, ja neva.