A pagès

"Mal llamp et fereixi", digué. Ningú no el sentia. Parlava sol a la muntanya, al ressò de les pedres, al no-res. Després va tornar al poble. Les persones allà eren amigables, s'havia mudat amb la intenció de trobar-hi tranquil·litat. La trobava, tothom tenia bones paraules per a ell, encara que notava el seu menyspreu, la manera en que consideraven que no era un habituat a la vida de pagès. Ells se sentien molt orgullosos de la seva manera de fer, de les pudors i de la magnitud dels animals, i dels seus moviments lents i inquietats. Ell però era un llunàtic consumat, i no els podia veure, ni la ferum ni la sentor de fems, ni els sorolls absurds de les esquelles. Incomprensió davant el fet que pengessin del coll aquells aparells allà. No era de rebut, les persones no es feien notar d'aquella manera. Tots aquells pagesots abusaven manifestament dels seus animals, i de la terra que conreaven, i no en tenien cap respecte. Només avidesa. Volien extreure fruits. "Mal llamp et fereixi", repetia mentre davallava la muntanya, camí del poble. Provava de fer-se a les coses del poble, a les seves maneres de pensar i parlar, al seu enraonament particular, arrelat alhora que colpejat de foranismes. Ells es pensaven que tenien la veritat. Ell com a bon urbanita pensava que no hi havia veritat. En realitat no sabia si hi havia o no hi havia, ni tampoc li amoïnava el fet en si. Només que la gent del poble pensava que els pets que es llençaven feien olor de poble, i que la resta del món tot era corrupció i mestissatge. No veien la seva composició heterogènia, ni s'adonaven que eren tan purs com qualsevol altre, que no tenien una puresa especial, i que no es podien ventar d'uns orígens especials.

Però allà seguia. Envoltat de tots aquells estranys que el saludaven, i que el convidaven a entrar a les seves cases, per ensenyar-li les seves llars de foc, i l'estable vorà a les dependències principals de les persones, o l'estable llunyà. Tan se valia, perquè un estable seguia sent un estable, i la merda d'herbívor, sia èquid o bòvid, era igualment densa, i de cap manera no es podia dir que allò fos cap meravella, ni una cosa de la que hom pogués estar orgullós. Ans al contrari. Però aquella gent no coneixia més que la rugositat del paisatge, la seva variabilitat, no coneixien la línia recta sinó era en comptades ocasions, els camins no eren rectes, només les cases s'insinuaven rectes, però fetes de pedres les parets i carreus els emmarcaments de les portes tan irregulars, i col·locats amb una faisó tan arbitrària que realment es menjaven la rectitud de les construccions. Per no parlar dels terres bufats i de les parets mitgeres que amb prou feines si suportaven el pes del cada casalot. Allà tot era irregularitat, un món sense principis directors, només els cicles de la natura, com a única concessió a la precisió i la matemàtica. A dins de les cases les taules de fusta menjades per les vores, a còpia de fregar-les o ja creades amb aquesta forma. Semblava que aquella gent tingués aversió pels caires, que no els volguessin, que sentissin la necessitat d'esmussar-ho tot. Ni tan sols els coberts, ni els ganivets ni d'altres no tenien gaires línies rectes. Allò recte havia estat abolit. L'únic que es permetien eren les corbes, i l'arbitrarietat absurda de la natura, amb les seves estructures informes, o bigarrades, on hi ha multiplicitat d'arestes, tantes que no es poden catalogar.

Un cop al poble trobà més d'un veí. "Mal llamp els fereixi", pensà. Volia endinsar-se en els seus caps, saber com pensaven, quines coses els amoïnaven, a on podia estar el seu interès, perquè podien sacrificar-se, per quines coses. Tot era l'interès, una absència preocupant de dilettance, cap mirament a l'hora de fer l'animal. Un tòpic potser. Ells se sentien fins però, i els agradava tenir llibres a casa, i dir quels llegien, i comentar de tant en tant que havien vist una exposició a la capital, a la que havien baixat per fer unes compres, d'uns artistes moderns, i que s'havien quasi pixat de riure en veure'l, i que era increïble que hi hagués persones que s'ho miressin allò, que era com la merda de la vaca, o com qualsevol de les coses que els envoltaven, amb rotunda seriositat. Que hi hagués crítics que escriguissin columnes senceres d'elogis i lloances rebuscades, i que es vengués per quantitats astronòmiques. Una cosa que a ells els hi semblava natural, envoltant, a la que estaven acostumats i a la que no donaven cap importància. Perquè el que sembla una heroïcitat a ciutat és cosa normal a pagès, i les pintures orgàniques no són res de res. Ningú no tindria la pensada en aquell poble de penjar-se a casa una composició impulsiva, feta de sensacions, i de ravates. No contrastaria, no seria una contraposició. Perquè aquells que vivien al poble ja les feien aquestes composicions, sense cap problema, construint-se tanques i coberts amb pedres i fusta. El resultat era semblant, la sensació era la mateixa. Perquè haurien de posar a casa seva una obra igual a les parets irregulars, sense cap contingut diferent de l'entorn? No hi havia raó. Ell ho sabia, i saludant les persones del poble, i veient les seves robes comprenia que se'n fotessin de l'art modern.

Però no tot havia de ser relació en la seva estada al poble. Havia anat allà per tal d'aïllar-se, perquè pensava que trobaria la pau. No va encertar. Els veïns eren uns pesats, que no desaprofitaven l'oportunitat de trucar a la porta de casa seva per informar-li de la més minsa fotesa, de les novetats de tota la tafaneria reduïda del poble, abraçant les vides del centenar de persones quel poblaven, i que a ell se li en fotia. No volia saber res de res, però per amabilitat es deixava importunar. Hi havia un que li parlava a crits del peu de la seva finestra estant. Sentia la seva veu penetrar en el dormitori on s'ajeia a llegir, una veu potent, una ofensa per a la seva intimitat. I havia de contestar-lo. Sense aixecar-se del llit. L'altre ho trobava estrany, però no per això deixava de cridar, i considerava que era només una altra excentricitat de l'hoste de ciutat del que gaudia el poble. I seguia cridant, i parlava amb un que passava, i s'estava una bona estona al peu de la finestra parlant a crits amb l'altre, i aleshores passaven unes vaques i la seva ferum pujava fins al finestral, que no es podia tancar per la calor que feia, i perquè el casalot que havia llogat no tenia cap mena de condicionament d'aire. Ja tenia l'eixida de casa seva motejada de muntanyetes de merda de vaca, tifes vaja, i l'olor pujant inexorable cap a la finestra. Algú les havia de netejar les merdes. Li havien explicat que cadascú s'arreglava amb el seu tros de carrer, que era cosa seva. Però ell pensava que li podien passar per alt que no bregués amb les merdes, o que si més no esperés a que fossin seques per tal de llevar-les del mig. Els de la casa del davant també ho podien fer. Ell no tenia que preocupar-se per unes merdes.

Per altra banda l'activitat al casino era formidable. Allà s'aplegava una munió. I parlaven tots a crits, i tenien les galtes cada cop més vermelles, alguns les tenien porpres. I el vi abominable que acostumaven a veure corria a raigs, en gerres rodones, d'argila o de fang cuit. Ell pensava que allò era una reserva de la diversitat humana. Que dins aquell poble hi havia més interès antropològic i biològic que en una gran ciutat sencera, i que la seva uniformitat i la seva apegança a les costums mil·lenàries, les que conservaven, podien ser d'utilitat algun dia per a la raça humana. Un cataclisme podia esborrar la civilització, que ells seguirien visquent igual, amb alguns canvis, les baixades a la ciutat, per exemple, haurien de tornar al carro i als bous, sinó que això eren canvis secundaris, sense importància. Se'ls veia criticar la vida ciutadana i refermar-se en la seva amb tanta passió que hom podia pensar quels hi sabia greu no haver de fer els solcs a la terra amb l'aixada ells mateixos, i que hi hagués màquines que ho poguessin fer. Allà no hi havia arribat ni el turisme rural. De fet ell era el primer turista que es plantava en aquells encontorns, i l'havien acceptat de bon grat. Ja sabien que de tant en tant algun samfaina de ciutat havia d'aparèixer per allà, cercant aire pur, o bolets, o perdre's a un bosc de veritat, en el que hom es pot perdre de veritat. Ho tenien assumit, no havien de fer fàstics a la gent de fora, eren persones hospitalàries. I ho eren des de la seguretat que allà no s'hi volia quedar ningú, que la tendència era a fugir d'aquelles contrades i que difícilment la seva població havia d'incrementar-se dramàticament. Només els que ja hi eren hi romanien, i pocs eren els nous que volien arrelar-se.

Potser de negres si que en venien, però només en temporada, quan calien. Què podia fer un negre en un poble d'alta muntanya envoltat de salvatgina, d'ossos i porcs senglars, amb unes gents incomprensibles, i sense cap oportunitat de prosperar, a la manera ques pot entendre que hom pot prospera a una ciutat, encara que al capdavall no prosperi, i fins i tot al poble s'hagués prosperat més? Però la cosa era l'oportunitat. A la ciutat hi ha les llums de neó, i allà, en aquell recoi de poble no hi havia més llum que la celístia quan el sol s'amagava. I algunes llums a les finestres. Però al carrer res de res. A ningú no se li acudiria de pensar que calia un enllumenat públic. I quan el cel era núvol i no hi havia lluna no es veia a un pam de distància. Alguns sortien amb un fanal o una llanterna, per tal d'enllumenar-se. Notaven que allò era més pràctic que tenir unes llums al carrer enceses tota la nit. Allà no els agradava malbaratar. Tot havia de ser eficient. A la seva manera, és clar. Ell ho sabia, i per les nits no sortia al carrer. En quant es ponia el sol s'entrinxerava al sofà del menjador i mirava la tele. S'havia comprat una, després d'uns dies dubitatius, en arribar al poble, ja que venia amb el propòsit ferm d'isolar-se al màxim. Però és que allò era insupor
table, i passar una vetllada amb algun veí el superava, ell cercava la tranquil·litat, i la tranquil·litat se'l menjava. Tanmateix considerava que la seva determinació d'anar a pagès una temporada havia estat en suma encertada. Però només en suma, i no pas com al començament que la considerava així absolutament. Allò tenia els seus inconvenients, i eren d'una natura que no hagués pogut preveure. Era una soledat que l'oprimia.

Parlem d'aquesta soledat, del sentiment d'abandó, de l'absència d'edificacions, del soroll de la ciutat, de la companyia perpètua i obligada de milers de persones properes, de molts i molts veïns. Aquest sentiment de pertinença l'havia perdut en arribar al poble. Els primers dies havien estat terribles. La seva companyia, la humanitat propera es reduïa a un centenar de persones. Eren insuficients, no l'emplenaven. A més eren persones estranyes, el comportament de les quals no comprenia. Es trobava molt sol al seu casalot, tan espaiós, on tot era gran, construït a un temps on hi havia molta menys gent, on era legítim pensar que la construcció havia de durar segles, i que tot seguiria igual al capdavall. I seguia. Perquè allà poques coses havien canviat en molt de temps. Només engrunes de civilització havien arribat fins allà, testimonis del temps actual, un impost de pertinença pagat pels vilatans per motius d'utilitat, perquè aquelles coses, artefactes que els eren impropis, i que xocaven amb les seves tradicions, els feien un servei. I s'havien acostumat, però la seva essència no l'havien perduda, d'aquí que seguissin amb les vaques pel mig dels carrers enllambordats. La soledat que ell sentia venia aleshores de l'espai, de la magnitud, que era superior a la que tenia per costum de gaudir. Havia volgut fugir de les estretors de la ciutat i s'havia trobat en un espai sense límits, incommensurable, que no se'l podia acabar, i amb paisatges extensos, on no trobava ningú, ni línies elèctriques, aquella vall se salvava encara d'aquesta agressió. L'electricitat la tenien al poble generada per un motor dièsel, de grans dimensions, que era el que garantia el fluït. I aquesta era de les poques contaminacions que hi havia, i amb prou feines es notava. Perquè la grandària de l'espai ofegava la civilització.

Així ho percebia ell, que en els seus darrers dies d'estada al poble se sentí una mica més integrat. Potser pel sentiment que aviat s'alliberaria del seu somni, que havia estat massa real, tenyit d'elements contradictoris, un somni que pensava que havia de ser perfecte i que havia estat perfectament humà, una experiència. Però ell no volia experimentar, ni arriscar, només volia realitzar el somni, aconseguir la tranquil·litat que creia atresorada en indrets com aquell, i no l'havia trobat. La seva decepció es barrejava amb un sentiment d'alliberament, d'amor a la gatzara i a la confusió, de rebuig de les coses simples, d'adherència a la complexitat i al frec involuntari entre les persones. No li calia fer una gran reflexió per adonar-se que ell no pertanyia a aquell lloc, que cap dels que allà habitaven no eren els seus companys de viatge, que no tenien gens de complicitat, que no tenien un significat pel silenci, per la indiferència, pel passar de llarg. Tot allà tenia una importància cabdal, era un sistema autàrquic, independent, una república sense estat ni bandera, on tots els ciutadans eren senadors, i a on no hi havia possibilitat d'imposar una tirania. Però ell no hi pertanyia, ni ho podia pretendre. Tenia lligams, se sentia bé amb aquests lligams, li eren necessaris. Mentre s'allunyava del poble en l'autobús del dematí sentí que les cames li pesaven menys, i que el cap se li buidava, i que tota la responsabilitat i la transcendència lentament es diluïen.